Tenen ànima les estàtues?
He intentat imaginar-me què devia
pensar el déu Escolapi veient tota la munió d'autoritats i
saltimbanquis que es van aplegar l'altre dia al museu d'Empúries
per, suposadament, donar-li la benvinguda en la seva tornada al
lloc d'on va ser traslladat, fa una pila d'anys, per uns senyors de
Barcelona que emulaven els grans descobridors europeus del món
antic, però al costat de casa i, veient les imatges de
l'esdeveniment subministrades pels mitjans habituals, tot i tenir
en compte que el personatge té la cara una mica deformada pels
efectes de pas del temps i més d'un impacte que ha danyat la pedra
en la que està esculpit, m'ha semblat detectar algun senyal
imperceptible de que alguna cosa no anava prou a l'hora, encara que
en els reportatges el déu apareix sempre immòbil, situat sobre un
pedestal, ocupant una posició sensiblement elevada respecte de
l'aplec, des de la que podia veure les evolucions de la gent que
pul·lulava i gaudir dels comentaris, intervencions artístiques i
discursos que pronunciaven al seu voltant.
Sortosament per a tots els assistents la pedra no canvia de color i
no es va poder detectar si l'homenatjat es ruboritzava, o si, amb
la reconstrucció del cerimonial escenificat volenterosament per un
grup d'actors, doctament assessorats, se li escapava el riure per
sota el nas, atès que la pedra tampoc no té l'elasticitat suficient
com per torçar el rictus i expressar que alguna cosa li fa
gràcia.
Per això suposo que sempre ens quedarà el dubte sobre què li
passava pel cap a l'efigie veient impertèrrita l'espectacle i
m'imagino que cap dels presents no va intentar, ni que fos per un
moment, posar-se al seu lloc per mirar i escoltar.
Estic segur que ningú no ho va fer perquè va passar i perquè tinc
molt clar que, pobres de nosaltres, som tant així que ens podem
permetre el luxe que les nostres autoritats dediquin cerimònies de
benvinguda a una estàtua, 2000 anys després d'arribar, que ni tant
sols tenim la certesa de qui representa ser, perquè a hores d'ara,
encara no sabem si és l'Asclepi grec, l'Escolapi romà o el Serapis
egipci. Per no saber, no sabem ni d'on va venir, ni qui el va
portar, ni perquè era a Empúries o perquè va quedar soterrat i
abandonat durant segles esperant que el senyor Puig i Cadafalch la
trobés per inspirar-li un discurs que volia entroncar Catalunya amb
la cultura clàssica i donar a la indígena la lluentor de les grans
cultures mediterrànies.
Però com que sembla que no no n'hi va haver prou amb la facècia
modernista ara, cent anys després del descobriment, els de la
crosta han tornat a la càrrega i, mentre alguns s'han imaginat com
podien funcionar les coses a l'època de l'estàtua i s'han deixat
portar per la cursileria típica de la terra, altres han aprofitat
l'ocasió per insistir en el discurs que suposadament ens connecta
amb la civilització grega, com si tot allò que ha succeït des
d'aleshores i ens separa irremissiblement de la història hel·lènica
fos de la setmana passada.
Però, per molt que s'hi esforcin, no resulta gens creïble. Tot
apunta a que a mig camí de la modernitat es va malbaratar
l'herència i la prova més evident és l'escenificació emporitana de
l'altra dia, en la que només va faltar una ballada de sardanes de
les autoritats en torn de l'estàtua per arrodonir la festa.
No sé qui és que s'ha begut l'enteniment per fer aquest tipus de
saragates o si és que aquí ningú no té sentit del ridícul. Jo al
menys no tinc la sensació que tots els catalans siguem uns
caguerots toca campanes, però acabaré pensant que sí que ho son
molts dels encarregats de gastar-se els diners dels impostos.
Oh déu Asclepi (o qui siguis representat en la imatge), arribarà el
dia de donar una mica de dignitat a la cosa pública d'aquest país o
haurem d'esperar a que tornin els turcs a posar-nos en el lloc que
ens pertoca entre les colònies de la ciutat de Focea d'on van venir
els fundadors d'Empúries?