És sabut que la censura, cap censura, no té sentit del ridícul i que els censors, a base de perseguir fantasmes, acaben malament, desconnectats de la realitat, i fent o dient bajanades.

A Catalunya tenim un grapat de gent obsessionada per censurar la llengua que es parla i eliminar del català algunes paraules que associen amb idees que voldrien que no haguessin existit mai o, al menys, que no haguessin contaminat ni el país ni a la seva llengua, i s'esforcen fins al ridícul a no fer-les servir, substituint-les per altres que, si no van acompanyades dels mots maleits, perden tot el seu sentit.

És el cas, entre molts altres, de la substitució de la paraula "província" per "demarcació" en el llenguatge políticament correcte que s'ha posat de moda i resulta que, com a resultat de l'acció de posar límits a un terreny o a un territori (que és el que vol dir la paraula), abstreta d'allò a què fa referència, tendeix a no voler dir res, o a convertir-se en un lloc comú dels que tant aficionats som en aquest país, o en un sobreentès de la política esotèrica que es practica en aquest racó de món, o en un eufemisme incomprensible per a la gent que no combrega amb les mateixes rodes de molí de qui l'utilitza.

Vaja que si la Constitució espanyola estableix que el territori de l'estat es divideix administrativament en províncies, l'hem fotut. Com que als catalans contemporanis la paraula no els agrada perquè obeeix a una idea de país diferent del que han somniat o volen, i tot sols no poden modificar la carta magna, canvien el diccionari i es queden tant tranquils. Vet aquí com a Catalunya han desaparegut les províncies: substituint la paraula fatídica per un eufemisme. I xamflis!

Però la broma no s'ha acabat en les paraules sinó que ha anat una mica més lluny, fins a deixar-nos virtualment sense territori demarcat, que és tant com enviar-nos a viure als llimbs.

La cosa funciona així: l'Estatut de 1979 deia que "el territori de Catalunya com Comunitat Autònoma és el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona", però segons l'article 83 del nou Estatut, Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries, és a dir sense províncies.

Ara be, com que l'anterior Estatut ha estat derogat i el nou encara no ha estat desenvolupat, resulta que, de moment, no tenim províncies perquè no les volem i no tenim vegueries perquè encara no les hem fabricat, de la qual cosa resulta que no som el que volem ser perquè hem deixat de ser el que érem i encara no som allò que volem ser perquè no hem fet allò que ens farà ser allò que serem però que encara no som.

Resultat de l'embolic: que vivim en una demarcació provincial per mandat constitucional. I amén.

Ja em costa d’entendre que l’elit de l’empresariat català es reunís en un acte com el de fa uns dies a l’IESE de Barcelona per manifestar una posició pública sobre l’aeroport de Barcelona i qui l’ha de gestionar en sintonia amb allò que defensa el Govern de la Generalitat de Catalunya. Però allò que no m’entra al cap és que l’empresariat català defensi que, en la gestió d’una infraestructura d’interès estratègic per les comunicacions de Catalunya com és l’aeroport d’El Prat, una administració sigui substituïda per una altra en lloc de reivindicar la seva privatització.

Des de que Espanya es va integrar com a membre de ple dret de la Unió Europea es suposa que tot el país, inclosa Catalunya, participa de les polítiques continentals en allò que fa referència a la construcció d’un mercat interior europeu i a la superació de tots els mecanismes que dificulten la lliure circulació de les persones, les mercaderies i els capitals entre els estats membres. I l’empresariat català, integrat en un país plenament comunitari, es suposa que participa, ni que sigui per interès, en el procés de liberalització que redueix les mesures proteccionistes, fomenta la competència i obre de bat a bat les portes d’un dels mercats potencialment més grans del món.

A què ve doncs aquest sobtat fervor que porta a la flor i nata de la iniciativa empresarial a defensar la gestió d’un instrument tant valuós com l’aeroport d’El Prat per una administració regional que, lluny de vetllar pel paper de Catalunya en un planeta globalitzat, porta quatre anys mirant el món per un forat obsessionada en veure la manera d’augmentar el nombre dels seus buròcrates? Per què en lloc de reivindicar la gestió privada, independent de tot control polític, que contempli Europa i el món com una oportunitat, que vegi als seus usuaris com a clients i no com a súbdits, i que garanteixi el millor nivell d’eficiència possible en la prestació dels serveis aeroportuaris catalans, fa un acte de submissió com el de l’altre dia?

Es que volen convertir El Prat en una rèplica de les rodalies de Renfe? O desitgen veure l’aeroport sumit en una batussa permanent per decidir qui té la competència per baixar les maletes dels avions o per buidar les papereres de les terminals?

Francament, si fins i tot l’empresariat declina jugar el paper que li pertoca, hauré d’acceptar que aquest país està molt pitjor del que pensava.