La notícia apareguda a la premsa de que una senyora de Londres va ser trobada a casa seva quan feia dos anys que havia mort, resulta impactant. Si es té en compte que el fet va ocórrer en un bloc d'habitatges, que la bona dona durant tot el temps que van trigar a trobar-la va tenir la televisió i la calefacció engegades i que ningú no es va donar compte de res, la notícia encara resulta més sorprenent. Però si, a sobre, es considera el fet que l'habitatge li havia estat facilitat pels serveis socials de la ciutat que es feien càrrec de pagar una part del lloguer, el tema passa de la categoria de succés propi de la premsa sensacionalista a la de tema de reflexió política.

Una cosa semblant a la que ha passat en el nostre país amb alguns cassos recents de violència sobre menors que han acabat en tragèdia, posant en evidència la ineficàcia del sistema per evitar-la.

La qüestió que em suggereixen aquests fets és saber fins a quin punt els serveis socials d'una comunitat són dignes d'aquest nom o són una simple manera que tenim les societats avançades de rentar-nos la consciència davant dels problemes que viu una part del nostres conciutadans que no poden seguir el ritme d'un sistema d'organització social que ha demostrat ser incapaç d'evitar l'exclusió de sectors importants de la població o de reduir de forma sensible les desigualtats, malgrat totes les proclames d'igualtat, de justícia i de solidaritat per a tothom que fem abans la realitat no s'imposa amargament a la xerrameca.

N'hi ha prou amb posar diners del pressupost o cal alguna cosa més? Si arribéssim a multiplicar els diners per dedicar a serveis socials em pregunto en què milloraria el sistema? Ens tornaríem tots plegats més sensibles i solidaris amb els que pateixen, o tindríem més excuses per mirar cap a una altra banda?

Anirem veien que passa en el futur a mesura que arribi, però em temo que la manca de fraternitat no s'arregla amb propaganda. Encara que se'n faci molta.

El Govern, seguint l'estratègia de confondre la política amb la propaganda, acaba d'obsequiar a tots els catalans amb un llibret, distribuït com si es tractés de publicitat comercial, que porta per títol "polítiques socials 04-06//Invertim en persones", en el que en 40 pàgines intenta explicar en què es gasta els diners que paguem els ciutadans en forma d'impostos.

Dic que ho intenta, perquè el pamflet no sembla propi d'un govern, sinó un document partidari escrit segons el discurs que fa el tripartit destinat a convèncer a la gent que, malgrat tot el soroll que fa, també governa. Vaja, un document de propaganda partidista pagat amb els diners del pressupost i una mostra de que el tripartit també sap fer allò que tant va criticar als governs anteriors quan era a l'oposició, però amb un agreujant: les 40 pàgines només expliquen allò que al govern li convé explicar i per tant són un exemple de pura manipulació informativa.

Començant pel títol de "polítiques socials" perquè, per imperatiu legal, ho són quasi totes les polítiques que es pot permetre de fer la Generalitat de Catalunya, sigui quin sigui el color polític de qui la governi, atès que les competències que l'estatut atorga al govern autonòmic són, entre totes les possibles i llevat de les prestacions de la seguretat social que es reserva l'estat, les que fan referència als serveis públics de caràcter social. Per tant, qualsevol govern de Catalunya que vulgui posar un apel·latiu a les polítiques que fa, més li val que triï el de "socials" perquè sinó podria ser acusat de desviar els diners dels ciutadans a fer quelcom diferent d'allò que com a govern té encomanat.

I per tal que ningú no tingui cap dubte de com són les coses els ciutadans cal que sàpiguen que entre tres conselleries: ensenyament (ara dita educació) inclòs l'universitari, sanitat (ara anomenada de salut) i afers socials (dita de benestar i família), enguany s'enduran quasi el 75% del pressupost. I seria així encara que el govern no fos catalanista ni d'esquerres, simplement perquè la llei no es pot deixar de complir. La resta només és propaganda i, a sobre, ens la fan pagar entre tots.

A Marbella, després d'anys de soroll, l'Ajuntament ha acabat esclatant com una olla a pressió i tothom s'ha posat les mans al cap.

A Marbella, la gestió de l'urbanisme per part de la corporació municipal s'havia convertit en un negoci tant lucratiu que amenaçava la credibilitat de tot el sistema i, ni el govern andalús ni el de l'estat no s'ho podien permetre.

A Marbella els responsables municipals s'han posat a la butxaca una part dels immensos beneficis que ha produït la qualificació urbanística dels terrenys que s'han edificat, una forma no gens subtil de corrupció, tirant a grollera.

Però la de Marbella, amb la seva espectacularitat, no és, ni de bon tros, ni la única ni la pitjor modalitat de corrupció que hi ha per damunt del sòl i per sota del sol.

No cal pas ser un geni de les finances per saber la diferència de valor que hi ha entre un hort i un solar, i tampoc no s'ha de ser massa malpensat per adonar-se que per passar d'una qualificació a l'altra només cal que algú inclogui l'hort dintre dels espais considerats aptes per a ser edificats i es produeix el miracle.

Ara bé, qui fa el prodigi? Per quines raons? En base a quins criteris? Tothom rep el mateix tracte?

Segons la legislació que regula la qüestió una edificació és legal o no segons que una autoritat li doni llicència, una vegada que el sòl en el que s'ha d'aixecar ha estat inclòs en la categoria correcta.

Però, casualment, resulta que l'autoritat que ha de fer la qualificació i la que ha de donar la llicència és la mateixa.

Per tant, és massa hipòcrita escandalitzar-se perquè a Marbella s'omplen la butxaca i no fer-ho quan s'afavoreixen als amics o es perjudiquen als enemics, delimitant quins han de ser els terrenys que es podran edificar, determinant les alçades i els volums que es podran construir, o especificant quins han de ser destinats a zona verda o a altres equipaments i, més tard, donant les llicències o denegant-les, segons la identitat del peticionari o les contra-partides que ofereixi.

No s'hi val.

I ara l'excusa és el botellón. Com que no està previst a les ordenances, resulta que s'han de modificar les ordenances. I jo pregunto: per quina raó les ordenances municipals (o qualsevol altre norma legal) ha de preveure el botellón o qualsevol altre bretolada?

En aquest país, en el que hi ha normes per regular totes les coses imaginables, ja només ens falta que els ajuntaments es dediquin a complicar una mica més les coses per augmentar el nivell de confusió general, aprofundir en la desigualtat de drets i de tracte entre les persones segons els lloc on estiguin en cada moment, i contribuir a la més gran inseguretat jurídica que és aquella que resulta de la impossibilitat d'identificar la norma aplicable a cada cas.

Algú hauria d'explicar als responsables municipals que de normes ja n'hi ha com per a parar un tren i que ja no en calen més. Això sí, les que ja hi ha s'han de conèixer per poder-les aplicar, no fer-les noves. Segur que cap no parla en concret del botellón, sinó d'altres coses més genèriques en les que, si és el cas, s'hauria d'incloure aquesta modalitat de bertranada juvenil.

I ho dic sense entrar a debatre si correspon als ajuntaments determinar les normes que s'han d'aplicar en cada terme municipal, o si el mandat electoral autoritza a una corporació a dictar les disposicions normatives que els vingui de gust per tal de deixar constància de la seva autoritat en el lloc del territori en el que els ha tocat governar.

Perquè val a dir que en un país civilitzat, a més de normes, la convivència dels ciutadans necessita certeses, idees clares i punts de referència estables sobre allò que es pot fer o no, sobre allò que està permès o que està prohibit, no opinions canviants de l'autoritat sobre qualsevol esdeveniment imprevisible que sorgeixi cada dia.

La llei, i qualsevol altra norma legal, només té sentit si respon a l'interès general i és igual per a tots, en qualsevol lloc, sinó aquell text que té aparença de norma no és més que un acte d'autoritat gratuït sense l'empara de la legitimitat democràtica, per la simple raó que no hi ha democràcia si tothom, començant per les autoritats, no es sotmeten a l'imperi de la llei, no a la que fabriqui en cada moment el que mana segons la seva conveniència o l'estat del seu humor, sinó aquella que l'hi ha permès accedir al poder per gestionar el bé comú i no per imposar la seva opinió.