L'any 1956, el règim franquista, per tal de corregir els abusos comesos en el procés de reconstrucció del país durant la postguerra i per posar fre a l'especulació, va promulgar la primera llei del sòl, un invent que en aquell moment va causar l'admiració de tot Europa per progressista i que, amb modificacions i retocs, ha persistit en la seva essència fins al dia d'avui.

La llei, en contra del que el seu nom podia fer pensar, no establia un conjunt de normes per a determinar de forma objectiva els usos i aprofitaments del sòl, sinó que venia a delegar a cada municipi la seva determinació, tot preservant els mínims interessos col·lectius mitjançant l'establiment de cessions obligatòries als urbanitzadors dels percentatges de sòl que calia destinar als equipaments i serveis públics a través del planejament, una paraula que designa un instrument normatiu que amb el temps ha esdevingut màgic, atès que ha permès produir autèntics miracles.

A través del planejament, els alcaldes i les corporacions municipals han pogut definir "models de ciutat", que no són sinó la plasmació sobre un plànol de modes més o menys passatgeres, de filies i fòbies, d'aplicació pràctica de dogmes polítics, de materialització d'interessos, de liquidació de comptes pendents, de pagament de favors, de venjances personals, de manifestacions de grandeses i de misèries i, eventualment, d'expressions més o menys encertades de la voluntat de servei a la comunitat dels seus mentors.

En qualsevol cas, la llei només ha servit, i encara serveix, per donar cobertura a qualsevol planejament que, en definitiva, és l'instrument que determina i concreta la legalitat de qualsevol intervenció sobre el sòl, i com que és mutable per definició, per anar-se adaptant a la realitat canviant de cada moment. Amb aquest sistema no hi ha res legal ni il·legal per si mateix, sinó segons les circumstàncies de cada tros de terreny i del seu propietari, perquè a través dels plans i de les seves modificacions tot acaba sent possible: que un hort o una plaça pública es converteixin en un solar, que una zona verda es transformi en zona d'equipament, que una edificació pugui tenir dues o tres plantes més o menys que els dels seus veïns, que un carrer apareixi o desapareixi com per art d'encantament sobre un projecte, que el percentatge de cessió de sòl al municipi es materialitzi a 5 kilòmetres del lloc on es vol fer una construcció, que unes normes constructives siguin dispensades a segons quins projectes, i així fins a l'infinit.

Només cal que la solució s'adigui amb els interessos personals o polítics de qui l'ha d'autoritzar perquè sigui legal, encara que resulti una barrabassada, perquè al capdavall tot, absolutament tot, és "legalitzable" (o "autoritzable" segons l'article 319.2 del Codi Penal), raó que ajuda a explicar perquè ningú no ha estat mai condemnat per un delicte contra l'ordenació del territori i mai no ho serà si les coses no canvien, perquè el sistema funciona molt bé tal com està i garanteix la impunitat de qui se n'aprofita. Per tant, a quin capsigrany se li ocorreria canviar-lo?

Després d'un petit parèntesi que, malgrat haver estat molt aparatós, em permet seguir figurant en el món dels vius, em proposo continuar explicant, a parer meu, quines són les causes profundes de la corrupció política en aquest país.

Avui em limitaré a apuntar alguns dels elements que considero comuns a totes les formes de corrupció i que, per desgràcia, no són exclusives de la política i dels polítics:

La primera, ja ho vaig deixar dit dies enrere, és el favoritisme, el principi segons el qual els meus amics i els amics dels meus amics, col·legues i companys de partit, són creditors d'un tracte més benvolent i favorable que la resta dels mortals.

La segona, evidentment, és la cobdícia, basada en la creença que les coses del comú no pertanyen a ningú i que, per tant, estan destinades a canviar de butxaca en benefici de qualsevol que hagi assolit el poder o de la camarilla que l'envolta d'acord amb el principi indicat en el punt anterior.

La tercera és la condescendència de la gent amb les extravagàncies i les arbitrarietats del poder, molt especialment la que mostren aquells que tenen més responsabilitat i poder per denunciar-les, com ara periodistes, representants d'entitats cíviques i líders d'opinió que, massa vegades, vénen el seu silenci a canvi de favors o de subvencions, participant de la corrupció callant.

La quarta és, sense cap mena de dubte, un tret característic de la cultura nacional consistent a creure que qui no s'aprofita d'una situació social o política privilegiada en benefici propi i del seu entorn és un imbècil, cosa que constitueix el terreny més propici possible per a la comissió de tota mena d'excessos, inclosos els més insignificants i intranscendents que, en funció de la voracitat del protagonista, solen constituir les primeres passes en la iniciació per a les grans obres.

La cinquena és el costum de participar tothom en la corrupció general, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, amb innombrables, quotidianes i indefectibles corrupteles, enganys, fraus, martingales i pilleries que abasten qualsevol aspecte imaginable de les relacions de la ciutadania amb l'administració pública o els òrgans que en depenen dels que es pugui arrancar alguna cosa que doni avantatges o valgui diners, siguin recomanacions, béns, prestacions, serveis o deduccions fiscals per via de fet, una versió ancestral i anticipada en el temps de la idea de Nietzsche que considerava a l'estat el pitjor de tots els lladres, combinada amb aquella dita castellana segons la qual "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón".

Tot plegat un pèssim escenari, no només per combatre la corrupció, sinó també per definir-la, si no és que, posats a llançar la primera pedra, només considerem corruptes als polítics i no a qualsevol dels ciutadans que fa trampes.