Un gentil ciutadà ha deixat un comentari al meu últim post que no li puc respondre personalment atès que no m'ha deixat cap adreça a través de la qual poder comunicar-me.

En qualsevol cas vull dir-li que la seva conclusió m'ha semblat genial.

I per tal que entengui la meva manera de veure les coses convé que sàpiga que, en la meva ja llarga trajectòria vital, no recordava haver vist controls policials als carrers i a les carreteres com els que he vist en les darreres setmanes des de 1971, en el País Basc, durant una estada que vaig fer a Sant Sebastià (Donosti) per raons professionals.

Suposo que no cal que li expliqui qui governava a Espanya en aquells moments, però si l'ajudarà a entendre la situació saber que en aquelles dates s'havien produït els últims afusellaments del règim i que entre els executats hi havia Juan Paredes Manot (Xiqui), fill de Zarauz (Zarautz).

M'imagino que no cal que li recordi qui governa ara a Catalunya i a Espanya, ni el pretext del poder per fer que les forces de l'ordre tornin a fer aquell paper.

I cregui'm si li dic que, abans d'escandalitzar-me, he fet un considerable esforç per entendre-ho, però he de confessar que el meu nivell de perversió política i intel·lectual no arriben ni a la sola de les sabates dels pares de la idea, cosa que m'impedeix entendre el seu concepte de democràcia, atès que jo la identifico amb la llibertat i la responsabilitat individual, i ells ho fan amb el dirigisme, la interpretació interessada de la voluntat col·lectiva i la coacció.

Per això jo mai no votaré a Stalin.

Que un dia qualsevol, festiu per a més inri, als responsables de l'ordre públic de Catalunya se'ls ocorri muntar una operació de filtrat de vehicles en un carrer cèntric de Barcelona per "pescar" conductors que superin la taxa d'alcohol en sang fixada per la llei, causant un col·lapse de circulació i importunant a la majoria de ciutadans, és un fet intolerable en un estat de dret.

La llei no s'ha fet perquè els responsables de trànsit puguin gallejar pels carrers de les ciutats i per les carreteres de Catalunya intimidant la gent o exhibint la força que democràticament hem posat a les seves mans.

Els ciutadans, inclús els delinqüents, d'acord amb la Constitució, gaudim de la presumpció d'innocència i cap autoritat no té dret a violar aquest principi amb la suposada finalitat de "caçar" infractors de la llei de forma preventiva.

I no és tolerable perquè aquesta demostració desproporcionada de força es fa, sense distingir, contra tota la ciutadania en general, que no té perquè suportar les fanfarronades de l'autoritat sense una causa molt greu que la legitimi.

La presa d'una carretera o d'una cuitat per les armes de les forces de seguretat és una mesura excepcional que només es pot justificar en circumstàncies extraordinàries en les que estigui en perill l'ordre públic o l'interès general de la majoria i amb les degudes garanties, però no per fer demostracions de la capacitat del poder per privar a la ciutadania dels seus drets o per limitar el seu exercici.

La qüestió no és menor. Es comença volent salvar la comunitat d'ella mateixa i dels seus costums, emprant la violència que l'estat té en monopoli (o en aquest cas la comunitat autònoma), i s'acaba imposant qualsevol altra dèria del que mana amb el primer pretext que li passa pel cap.

De fet, hi ha experiències arreu del món d'aquesta manera de procedir, i encara hi ha molta gent en aquest país que va patir exemples d'abús d'autoritat que fan venir calfreds només de recordar-los.

I no és cosa que es tornin a repetir.

La llei està per complir-la i les autoritats son les primeres que han de donar exemple, evitant extralimitar-se.

Al menys mentre no vivim en estat d'excepció i no siguin suspesos els drets i llibertats dels ciutadans, cosa que, afortunadament, no és de la competència de la Generalitat de Catalunya, ni del Servei Català de Trànsit, ni de l'Ajuntament de Barcelona, ni dels Mossos d'Esquadra, ni de la Guàrdia Urbana, sinó de les Corts Generals, mitjançant llei orgànica.

I que sigui per a molts anys, perquè sinó aniríem arreglats.

Amb tot el que està passant comprenc perfectament que hi hagi gent que digui que no hi entén res.

D'una banda veu que el govern dóna la sensació de voler-ho arreglar tot enviant la gent als jutjats perquè els posin a rotlle, tractant-los com a delinqüents per haver pres una copa de més o excedir-se dels límits de velocitat a la carretera.

I per altra banda, veuen com afers, aparentment molt greus, que han afectat a centenars de persones que han resultat estafades, es resolen en una barata entre els acusadors i els acusats que acaben amb unes penes de presó que fan riure i que qualsevol acceptaria a canvi de la morterada de diners que els molt bandarres es van posar a la butxaca indegudament.

Sembla que tot plegat no tingui ni cap ni peus, que hi ha una desproporció massa gran entre una cosa i l'altra.

Uns, per sol fet de mantenir una conducta de risc, encara que no hagin causat cap dany a ningú, han de passar per l'adreçador del Codi Penal, i altres, que han causat autèntics estralls, resulten afavorits quan passen pel mateix raser.

I un es pregunta, legítimament, què passa? Què és allò que no funciona? Som tots iguals davant de la llei o n'hi ha alguns que son més iguals que els altres? Es pot fer cas del que diuen els governants o hem de creure que és pura propaganda? I els jutjats i tribunals, funcionen correctament o afavoreixen sempre als mateixos i perjudiquen als altres?

Son dubtes raonables que té la gent quan veu com funcionen les coses i algú té l'obligació de respondre. Algú hauria de començar a dir la veritat.

Els jutjats, fins allà on sé, es limiten a interpretar i aplicar les lleis, i tenen un marge de maniobra molt estret per decidir. A més a més, el nostre sistema es basa en l'enjudiciament dels afers en dues instàncies o més, de manera que hi ha suficients garanties per assegurar que, si un tribunal s'ha equivocat, es pugui interposar un recurs i corregir l'error.

Però contra les fanfarronades d'alguns polítics o contra la mania de voler-ho resoldre tot amb normes d'urgència, fetes a mida de l'última dèria, que canvien a velocitat de vertigen i es contradiuen unes amb les altres, no hi ha solució possible.

Contra els il·luminats i els seus deliris no hi ha recurs que valgui, perquè les contradiccions les provoquen ells, no els que les han d'interpretar i aplicar.

És molt senzill d'entendre: el Codi Penal no s'ha inventat per evitar que es cometin delictes, sinó per castigar als que els cometen. Per tant, si s'amplia amb la incorporació de nous delictes el que passarà és que hi haurà més gent que serà considerada delinqüent, però no hi haurà menys delictes, sinó més. Vaja que, encara que posin un exemplar del Codi Penal incrustat en cada senyal de limitació de velocitat, la seva presència no pot impedir que algú vagi més de pressa del que indica. En el millor dels casos pot servir per recordar a l'infractor que si el pesquen el sancionaran. I res mes.

Però alguns son mesells i, en lloc de governar amb una mica de seny i sentit comú, es dediquen a provocar la confusió general, atemorint a la bona gent amb càstigs terribles per fer coses insignificants i, d'altra banda, permetent que els grans delinqüents siguin afavorits per les llacunes i les trampes de la llei que no estan disposats a canviar, a saber perquè, tot i que tothom ho sospita.

Des de la recuperació de la democràcia tots teníem el convenciment, al menys els juristes, que l'etapa en la que les dèries del govern o les obsessions dels polítics es convertien en la llei de l'embut s'havia acabat, però no tenim sort. Des de que en el tripartit hi participa gent d'Iniciativa per Catalunya Verds l'esperança s'ha esfumat, i consti que em sap greu haver-ho de dir amb aquesta contundència, però últimament s'han produït dos fets que ho confirmen més enllà de qualsevol dubte.

El primer cas "sonat" es va produir durant el debat de la llei pel dret a l'habitatge i el posterior pacte nacional per l'habitatge, amb la dèria governamental de voler imposar l'obligació de llogar els pisos desocupats als propietaris que, mancats de garanties de cobrar el lloguer o de recuperar la possessió en un temps raonable, prefereixen tenir-los tancats.

Doncs bé, les veus dels que aleshores vam posar el crit al cel ara han trobat el ressò del Consell Consultiu de la Generalitat que, finalment, ha dictaminat que és inconstitucional com, d'altra banda, sap qualsevol persona que hagi estudiat primer de dret.

El segon cas s'ha produït encara més recentment i consisteix en la posta en pràctica de la idea de limitar la velocitat dels vehicles en l'entorn metropolità de la ciutat de Barcelona per raons mediambientals i, alhora, voler aprofitar la reforma recent del Codi de Circulació i del Codi Penal per portar als infractors a la presó.

La Fiscalia de Barcelona ja ha mostrat la seva reticència a acceptar-ho i tal vegada el seny s'imposarà a la rauxa eco socialista però, de moment, ja han posat sobre la taula un conflicte legal de proporcions considerables simplement per voler fer passar el clau per la cabota.

La qüestió és molt senzilla: l'enduriment de les sancions per als conductors temeraris i la possibilitat que siguin denunciats com a autors d'un delicte es basa en la necessitat de protegir la vida i la seguretat dels usuaris de la via pública que, segons semblen demostrar les estadístiques, es posen en risc amb els excessos de velocitat i altres conductes considerades perilloses.

Però la limitació a 80 km/hora a les vies del voltant de Barcelona té una finalitat diferent, no es tracta de protegir la vida dels usuaris de la carretera, sinó el medi ambient i, ara com ara, no hi ha cap norma que justifiqui la inclusió de les conductes de risc per al medi ambient en la mateixa consideració que les que posen en perill la vida humana.

Dit d'altra manera, no és el mateix contaminar que matar, i per això voler "colar" com a delicte contra les persones la infracció de les normes mediambientals de limitació de velocitat és fer trampa i, a sobre, és sotmetre als catalans a unes condicions de desigualtat i d'inferioritat de drets respecte de la resta d'espanyols intolerable.

Hem de confiar que es produeixi una rectificació, però si el govern de la Generalitat insisteix a mantenir la norma-trampa serà com haver tornat a la llei de l'embut, com en el franquisme, però aquesta vegada de la mà d'Iniciativa.

Qui ho havia de dir, no?