Desprès de l'anunci de l'acord entre el Ministerio de Fomento i ACESA per ampliar l'autopista AP-7 he manifestat pública i privadament la meva contrarietat amb la solució que es proposa. I ho he fet perquè estic convençut que, una vegada més, ens han donat gat per llebre.

D'una banda perquè fer la variant de la ciutat de Girona per l'autopista, a base de construir un carril addicional i de fer que el tram entre Medinyà i Fornells de la Selva sigui lliure de peatge és una solució extravagant que no resol el problema del pas dels vehicles pesants per l'àrea de la ciutat. Qualsevol que vingui per l'actual N-II des del sud o que entri procedent de La Jonquera sap quan és d'enrevessat entrar a l'autopista per fer el tram lliure de peatge i tornar a sortir per continuar la ruta per la carretera. I, qui no ho sàpiga, només ho ha de preguntar als milers de transportistes que ho han de fer constantment per què el valor de les mercaderies que transporten no admet el sobre-cost del peatge.

D'altra banda perquè substituir el desdoblament d'una carretera a quatre carrils per dos carrils addicionals a l'autopista és confondre bou amb bèstia grossa. D'aquesta manera l'estat no només s'estalviarà el cost econòmic del desdoblament sinó també el cost polític de decidir el traçat i d'haver-se d'enfrontar amb les resistències que trobi en el territori. I ara que són del mateix color els que manen aquí i allà no és cosa d'obrir ferides que perjudiquin les expectatives electorals que tant els ha costat de fer realitat.

D'altra banda perquè, en els termes en els que s'ha anunciat, l'acord fa sospitar que el desdoblament de la N-II entre Girona i La Jonquera quedarà demorat de forma indefinida per què, no s'ha pas de ser massa mal pensat per deduir que, si la concessionària està disposada a fer les obres invertint 500 MEUR sense cap de les contrapartides habituals en aquests cassos (com ara l'augment de les tarifes o la pròrroga dels anys de concessió), deu ser a canvi d'alguna altra cosa, com ara del compromís de l'estat de no fer-li la competència amb una autovia lliure de peatge durant el temps que hagi calculat que tardarà en amortitzar la inversió. I si no és així no entenc el tracte.

I consti que no tinc res a recriminar a ACESA que defensa els interessos dels seus socis amb una gran eficàcia, sinó que amb els que no puc estar d'acord és amb tots els que han aplaudit la mesura de forma incondicional i entusiasta. I sobre tot no puc entendre la complaença claudicant d'algunes forces polítiques que, per un costat, es queixen del dèficit fiscal derivat de la manca d'inversions de l'estat a Catalunya i, per l'altre, accepten martingales com la descrita que no fa sinó augmentar encara més el desequilibri heretat.

I és així com s'escriu la nostra dissortada història. Els que manen fan molta propaganda i parlen molt de cara a la galeria, però claudiquen per unes engrunes o es deixen entabanar com uns babaus, de manera que a cada bogada hi perdem un llençol.

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aquí)

Algú sap de què se n'ha fet? Pot ser que a la majoria de la gent li sembli normal que ja no es pugui pensar diferent? És raonable dir que els que no opinen de la mateixa manera que la majoria son enemics de la causa?

Avui, a Catalunya, o tothom s'alinea amb les tesis majoritàries o és titllat de catalanòfob, una bonica paraula que s'empra, sempre despectivament, per denigrar no només als que es manifesten contraris a les idees d'un determinat sector de la societat que propugna un nou sistema de relacions de Catalunya amb Espanya, sinó que també s'aplica a aquells que, des d'una posició conservadora, simplement accepten la situació política que defineix la Constitució, com han vingut fent en els últims vint-i-cinc anys.

Com és possible que passi això? Des de quan defensar l'estabilitat del sistema i rebutjar aventures de resultats incerts ha de convertit a la gent en enemics de ningú o en mentiders compulsius? On s'ha vist?

Francament, el nivell d'irritació dels que voldrien torçar el curs de la història i que, una vegada que s'han vist enfangats en el propòsit, s'adonen de les dificultats que comporta conduir una situació que els supera, està derivant en una agressivitat verbal desmesurada. Per què els que no combreguem amb els seus objectius ens hem de convertir, de cop i com per art de màgia, en l'enemic a abatre? Jo, al menys, no estic disposat a ser titllat d'anticatalanista per una colla d'aventurers que, pel seu mal cap, estan fent més mal a Catalunya i als catalans que no havien causat mai cap dels enemics que suposadament han tingut al llarg de la història.

Per què s'embolicaven si no tenien clar com se'n podien sortir del tràngol? Al capdavall han estat ells els que han pres la iniciativa de posar-ho tot de potes enlaire sense encomanar-se ni a Déu, ni al diable. En un moment d'eufòria es van sentir tant poderosos i segurs d'ells mateixos que es van creure capaços de tot, sense tenir en compte que qualsevol canvi social o polític vol, a més de raons poderoses, temps, molt de temps.

I ara que veuen que la història és tossuda i que tot el seu projecte naufraga han de buscar culpables per justificar la seva ineptitud maldestre. Doncs no. Per molt que diguin el contrari, la culpa no és dels que no combreguen amb les seves dèries i que les critiquen per què estan mal fonamentades i, a manca de cap justificació raonable, no se les creu ningú. No senyor. Els únics culpables son els promotors de l'aventura i els que no la compartim només som culpables de suportar la seva mala bava.

Vull tot allò que em sembla raonable. Allò que em pertany per dret i allò que voldria tenir si hagués estat capaç d’aconseguir-ho. I també vull alguna cosa que vaig perdre i que no he pogut recuperar. I ho vull a títol personal, i si m’apuren, també ho vull com a part del col·lectiu del que formo part.
I no nomes soc jo, sinó que tots volem alguna cosa que un dia vam deixar de tenir perquè ens la van prendre o la van espoliar a algú altre que considerem nostre. Qui no ho vol?
Jo, posat a voler, ho voldria tot: benestar, salut, felicitat. I tenint-ho tot també voldria tenir coses inabastables. Com ara estar rodejat de gent feliç.
A vegades però em conformaria amb coses més senzilles i properes, com ara que a cadascú li facin justícia i li tornin allò que li pertoca. O voldria coses més difícils com ara que ningú hagués de reclamar res que li hagin pres dintre de casa.

Algú s’imagina als catalans fent-se justícia a ells mateixos? Els de mar amb els de muntanya, els de vila amb els de poble, els de la capital amb els de comarques. No seria reconfortant veure una cosa tant senzilla com que a la vall de Boí no hagin d’exhibir una còpia de les pintures de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll ara que son patrimoni mundial de la UNESCO?
Però la realitat és obstinada i bé sigui individual o col·lectivament tots som víctimes de la història i no poques vegades també som botxins de la història d’altres. Volem el que no tenim, però ens neguem a restituir allò que ens reclamen. Lluïm aires de grandesa, però sense magnanimitat. Som mesquins i gasius fins al ridícul.
Volem i dolem.
La meva avia ja m’ho deia que voler fa ser pobre.

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aquí)

Fa alguns mesos que vaig alertar de la profusió d’empreses dedicades a fer préstecs al consum i del creixement espectacular de la seva activitat com a conseqüència de l’endeutament de les famílies.
Més recentment el meu crit d’alerta ha anat adreçat a posar atenció en l’oferiment massiu d’una modalitat de préstecs que a qualsevol observador de la realitat causaria un cert nivell d’alarma menys als nostres governants, que estan tant preocupats pels drets de Catalunya, que s’estan oblidant dels drets dels seus ciutadans. Es tracta de l’oferiment de concentrar tots els crèdits en un de sol, adreçat a aquelles famílies que ja han superat la seva capacitat de fer front a les quotes que els cauen cada mes.
En els dos casos es tracta de crèdits ràpids i a uns tipus d'interès que fan esfereir al més pintat, atès que ronden el 2% mensual, en un moment en el que el tipus oficial del diner està fixat en el 2’25% anual i en el que el principal índex que s’aplica als crèdits hipotecaris, l’EURIBOR, està fixat al 2’9%, també anual.
La pregunta obligada és, quines són les raons per les quals hi ha gent que s’avé a pagar 10 vegades més del compte per un préstec?
Segurament les respostes són múltiples, encara que en tots els casos hi ha un element comú i és que la gent que accepta aquestes condicions draconianes ja te esgotada la seva capacitat de crèdit en els circuits tradicionals de bancs i caixes d’estalvis, i probablement ja esta amb l’aigua al coll.
Se'm pot dir, i amb raó, que des de que es va liberalitzar l’establiment dels tipus d'interès la usura ha deixat de ser un delicte, però jo contesto que el préstec lleoní que es fa amb abús de la situació de necessitat del prestatari és usura, aquí i a qualsevol part del planeta, i hauria de merèixer alguna consideració d’aquells que tenen la responsabilitat de protegir els drets dels consumidors i usuaris, i evitar que siguin objecte de pràctiques abusives.
Segur que és una feina ingrata, però governar no consisteix només en passejar en cotxe oficial i dir allò que han de fer els altres. A vegades també obliga a fer complir les lleis i deixar de fer la gara-gara als poderosos.