Cada vegada que es produeix un esdeveniment important per a la nostra democràcia tinc la sensació que el comú dels ciutadans aprofundeix en la seva convicció que el conjunt de la classe política s'ha begut l'enteniment i s'ha perdut en elucubracions metafísiques molt importants per a ells, però per a ningú més.

Segons diuen, periòdicament fan coses suposadament importants per al conjunt de la ciutadania i, a través de campanyes de propaganda espectaculars per fer-ho creure a tothom, convoquen a la gent a les urnes i, al final, com que ningú no s'ho creu, voten uns quants i la resta es queda a casa. Acte seguit, malgrat que els resultats clamen per si sols, es desfan en un seguit de valoracions a quina més triomfalista sobre l'esdeveniment i fan veure que no ha passat res que els pugui aigualir la festa.

Més tard o més d'hora, però, resulta que allò teòricament tan important resulta que acaba sent menys important del que deien i tot segueix més o menys com abans: el sol continua sortint per llevant, es pon per ponent, i la única cosa que millora és la burocràcia perquè disposa d'alguna finestreta nova en la qual els ciutadans poden anar a matar l'aranya i els polítics de torn sentir-se una mica més importants.

Allò que resulta paradoxal, però, és que aquests suposats grans avenços per a la ciutadania i per a la qualitat democràtica del sistema es produeixen en un marc legal molt poc exigent. Exageradament poc exigent, diria.

A la comunitat de propietaris en la que visc per posar un tendal en el balcó necessito l'aprovació de tots els veïns perquè aquella andròmina afecta l'aspecte de la façana i tots han de donar la seva opinió sobre la proposta. Mentre no tingui l'aprovació jo no puc posar la cosa. Ho diu la llei.

Ara bé, a mesura que les coses que es proposen afecten a un nombre més gran de ciutadans i imposen afectacions més importants a la seva vida o als seus drets, les normes es van tornant més toves, més laxes i passa allò que passa. Amb que votin uns quants ja n'hi ha prou.

Va passar a Catalunya amb la reforma de l'Estatut en que el vot de 1.899.860 ciutadans, equivalents al 26'62 % de la població i al 35'77 % del cens electoral va permetre aprovar el projecte, i ha passat ara a Andalusia quan amb el vot de 1.899.897 ciutadans [ni més ni menys que 37 vots més que en el referèndum català], equivalents al 23'82 % de la població i al 30'71 % del cens electoral han permès aprovar la torna andalusa.

Segur que és absolutament legítim, sense dubte, atès que no hi ha cap norma reguladora dels referèndums que exigeixi uns percentatges mínims de participació, però ningú no em negarà que uns resultats tant migrats com els catalans i els andalusos fan pensar que les normes que regulen les comunitats de propietaris son massa exigents.

Després de tots els estudis científics i les campanyes de divulgació que els han seguit, sembla que hem d'acceptar com un dels dogmes del nostre segle el fet del canvi climàtic. Al menys de moment, mentre algú no ens sorprengui amb una teoria contraria tant científica com la que suara sembla que concita el consens de tothom, hem d'acceptar que la temperatura mitjana de la terra augmenta de forma gradual però incessant, i que això, en el futur, comportarà moltes conseqüències pernicioses pel sistema de vida dels humans i d'altres espècies animals i vegetals que pul·lulen pel planeta.

Hi ha qui, però, amb la boca petita per no ser titllat de traïdor a la causa de la ciència, diu que la teoria peca d'una certa arrogància en la mesura que atribueix a l'activitat humana una capacitat destructiva molt superior a la real, atès que la terra té la seva pròpia dinàmica i els mecanismes de defensa suficients com per protegir-se de les conseqüències d'uns èssers minúsculs que es poden equiparar a un formiguer en un jardí, tal vegada amb una mica més de mala bava. Poden fer mal, foradar la terra, rosegar les arrels, fer assecar la gespa i alguna cosa més però que, després d'un bon xàfec, desapareixen i tot torna a brotar com si no hagués passat res.

Però bé, acceptant que la cosa de l'escalfament sigui un fet irremissiblement atribuïble a l'activitat humana, allà on a parer meu falla la teoria és en les mesures que es proposen per pal·liar el problema.

Sembla que es doni per sentat que la immensa majoria de la població que viu en els països subdesenvolupats no sortirà mai de la situació en la que es trova i no s'afegirà a la legió de consumidors d'energia culpables del desastre. Cosa poc probable si, com sembla, el model occidental de desenvolupament econòmic continua siguen el referent.

D'altra banda, es predica el canvi d'hàbits de la immensa majoria de la gent corrent pretenent que renunciïn a alguns elements de benestar de que gaudeixen per contribuir a la millora de la salut del planeta, si be no existeix cap certesa que el seu sacrifici sigui capaç de produir el miracle que suposadament pot fer.

Vaja una cosa semblant a la que passa amb moltes altres teories que pretenen redimir-nos dels molts pecats que cometem sense passar pel confessionari, com ara la nova teoria de l'aigua que ignora qui consumeix el 80 % de l'aigua i vol resoldre el problema de la suposada escassetat promoguen l'estalvi entre els que només gasten el 20 % restant.

Tot plegat, un seguit de despropòsits que resten seriositat a les propostes i fan sospitar que la teoria no és més que un arma política per assolir objectius que no tenen res a veure amb la salut de la terra i si molt que veure amb el control de les fonts energètiques i amb el poder.

És un fet que d'acord amb el principi d'autonomia universitària, les universitats catalanes, una vegada van ser creades, es van llançar a una carrera desenfrenada de construcció d'edificis, de contractació de personal i de creació de titulacions amb un afany molt encomiable de voler ser alguna cosa important en el panorama de les arts, de la ciència i de la tècnica.

Però vet ací que, malgrat tota la intel·ligència que es suposa resident en el sector, dels plans elaborats per esdevenir una realitat més enllà dels papers, dels estudis realitzats per planificar el seu desenvolupament, dels programes concebuts per executar-los, de les anàlisi estratègiques, de la prospectiva, de les projeccions demogràfiques i de tot el soroll realitzat per a justificar el seu pressupost anual, les seves plantilles de personal docent i no docent, les seves estructures i equipaments, resulta que el temps s'ha encarregat de posar les coses al seu lloc i evidenciar que a la universitat també s'equivoquen. Probablement de bona fe, però equivocant-se com qualsevol dels aixafaterrossos que ens movem per la vida amb la ciència mínima imprescindible per a sobreviure.

I per a constatar-ho, en les darreres setmanes s'han fet públiques unes dades que han provocat un debat interessant. A Catalunya hi ha 39 carreres que tenen menys de 20 alumnes de primer curs i algunes, amb un número d'alumnes per a cada professor, que quasi es podrien considerar com a classes particulars.

Gent benpensant s'han esquinçat les vestidures davant la situació per, a continuació, fer propostes de supressió de carreres o de concentració d´alumnes per tal de racionalitzar l'oferta universitària, posant el crit al cel sobre el suposat malbaratament de recursos públics, la poca eficiència de les universitats a l'hora de gestionar-los i un seguit d'arguments que, a aquestes hores, quant tot el muntatge ja està fet, les inversions ja estan realitzades, els funcionaris estan contractats i tot sembla a punt de solfa, opino que seria un disbarat deixar perdre una oportunitat històrica, absurdament històrica si es vol, però única, de fer quelcom poc corrent.

Com que ningú no tirarà els edificis a terra, ni acomiadarà als professors que tenen la plaça en propietat, ni rescindirà el contracte a la resta de personal docent i no docent contractat de per vida, donem-los l'oportunitat que ens demostrin de què son capaços. Encara que pugui semblar un dispendi poc justificable tenir algunes facultats "en quadro" jo proposo aguantar el tipus i el pressupost per tal que es mantinguin totes les carreres que les universitats catalanes es van comprometre a oferir, inclús aquelles que quasi no interessen a ningú, i exigir-los-hi que facin les seves funcions amb el nivell d'excel·lència i d'exigència que els converteixi a tots, universitats, professors i alumnes, en referents de les seves respectives especialitats. Que, pel nivell de coneixement, per la qualitat acadèmica i per la potència investigadora, esdevinguin els millors del món.

Quin altre país es pot permetre un luxe com aquest sinó Catalunya?