(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aquí)

Està vist i comprovat que quan els polítics catalans ens posem a fer alta política no som capaços de posar-nos d'acord ni sobre què és Catalunya.

La prova més evident d'aquesta afirmació la tenim en els inacabables debats sobre el nou estatut, en els que entre tots hem organitzat un guirigall que va des de la no delimitació territorial del principat que, per no emprar la paraula "província", ens deixa als catalans sense saber on comença i on acaba Catalunya sobre el mapa (1), fins a la definició política de la cosa que, a hores d'ara, ja ningú no sap si és una nació, una regió, una comunitat autònoma, un grapat d'euro de més al pressupost, una senyora amb barretina o el que decideixin a última hora dos senyors asseguts en una taula a l'hora de prendre el cafè del migdia o la copa de mitjanit.

Per això penso que ja va siguen hora que ens dediquem a debatre sobre altres coses en les que sí que ens podem posar d'acord més de dos, be sigui perquè les coneixem per experiència pròpia o perquè les podem conèixer només de veure al nostre voltant, atès que les tenim a la punta del nas i no ens requereixen més esforç intel·lectual que mirar, escoltar i, eventualment, entendre què passa.

Per exemple, ens podríem dedicar a comprendre perquè hi ha tanta gent que té problemes per arribar a final de mes i a pensar què podem fer per ajudar-los en el cas que la situació econòmica general empitjori, augmenti l'atur, el cost de la vida es dispari o els interessos de les hipoteques es posin a l'alçada dels núvols.

Què farem si la gent que està endeutada fins a les orelles no pot pagar els seus deutes? Quina solució els donarem si els executen les hipoteques i es queden al carrer sense sostre? Quines mesures prendrem per evitar que en les subhastes perdin tots els esforços que han fet durant els anys de bonança? Cóm podrem pal·liar, arribat el cas, el sentiment de frustració col·lectiva, la desesperació i el ressentiment dels que es quedin sense res?

A vegades penso que a la majoria dels polítics això el importa molt poc, o gens, i que allò que els preocupa és sortir a la televisió, aparèixer a la foto i fer declaracions a la premsa parlant sobre les coses extraordinàries que només passen a la seva imaginació, però que no resolen el problema a ningú.

I és que no hi ha res més senzill que dir frases brillants sobre el benestar del poble quan es trepitja moqueta i només es veu el país des de la finestra del cotxe oficial.

(1) L'article 9 del nou estatut diu que "el territori de Catalunya és el que correspon als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el moment de l’entrada en vigor d’aquest Estatut", cosa que ja té mèrit tenint en compte que l'entrada en vigor del nou estatut comporta la derogació de l'article 2 de l'estatut vigent, segons el qual "el territori de Catalunya com a comunitat autònoma és el de les comarques compreses en les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, en el moment d'ésser promulgat el present Estatut".

Reconec que l’anunci de l’acord entre el PSOE i CiU per al nou estatut m’ha agafat de sorpresa. Tot just el divendres passat, durant la gravació del programa de TVGi “De dos en dos” vaig manifestar obertament el meu convenciment que tindríem nou estatut, però confesso que, de tots els escenaris que havia contemplat, el pacte bilateral entre socialistes i convergents no hi era.

De moment, però, ningú llevat dels negociadors no sap exactament el contingut de l’acord ni el text del futur estatut per la qual cosa és difícil donar una opinió al respecte. Es pot dir, això sí, que, malgrat totes les proclames, les negociacions s’han dut a terme sense la transparència promesa, i es pot afirmar, sense exagerar, que tant el paper del Parlament de Catalunya com el del Congrés dels Diputats no ha quedat gaire galdós.

En el cas del Congrés la cosa encara es pot pal·liar atès que el procés per a l’aprovació definitiva del projecte s’ha de debatre en la Comissió Constitucional i després en el Ple, i això pot donar ocasió a un debat que permeti donar la veu als que, al menys de moment, han estat emmudits. Però en el cas del Parlament de Catalunya dona la sensació que ha quedat absolutament fora de joc.

Suposo que no seria bo que d’aquesta circumstància, es tragués la lectura, no gens afalagadora, segons la qual, vist que el seu paper por ser perfectament suplantat per una conversa entre els dirigents de dos partits que matemàticament facin una majoria, la seva funció és una pura formalitat instrumental perfectament prescindible. Com m’imagino que tampoc no ho seria que els ciutadans, vist com al final passen les coses, acabin convençuts que, amb democràcia o sense, costa veure la diferència entre fer les coses per convicció o per conveniència.

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aquí)

Fins ara tenia la impressió de viure en un país ric veient com les màximes instàncies governamentals es dedicaven a passar l'estona amb debats metafísics sobre la naturalesa de les seves relacions amb l'estat del que formen part i, de retruc, amb la resta del planeta.

Però ara ja en tinc la certesa, després que la premsa es fa ressò de la notícia segons la qual el Govern es proposa endegar una campanya publicitària específica per explicar a la ciutadania allò que ha fet, és a dir, en què s'ha gastat els diners dels impostos a més de tenir-nos entretinguts.

Dit d'una altra manera: com que el propi Govern està convençut que la seva gestió és percebuda pels ciutadans com un desastre, ha decidit que a sobre de patir-lo i d'haver d'assumir les conseqüències d'allò que no fa, dels impostos recaptats, en destinarà una part (2,5 milions d'euro) a pagar una campanya publicitària per fer-nos creure a tots plegats que, encara que no ho sembli i que ningú no ho noti, el president i tots els seus consellers fan alguna cosa a més de donar-nos entreteniment amb debats estèrils i picabaralles.

Deu ser un altre prodigi de la naturalesa dels molts que ens tenia reservats el destí en aquesta època de meravelles que ens ha tocat viure.

Si els mateixos responsables de la gestió tenen clar que dona la sensació que no fan allò que s'espera que facin deu ser una veritat com una catedral, malgrat que segurament hi ha una bona brigada de servidors públics que treballen i fan la feina que tenen encomanada tant be com saben, encara que els responsables d'orientar políticament la seva tasca estiguin per una altra cosa.

Ara bé, per fer-nos creure el contrari tal vegada no cal que ens expliquin una obvietat com dir-nos que es gasten molts diners en coses molt interessants i convenients per al benestar col·lectiu, a més de gastar-los en fer propaganda. Ni tampoc no cal que ens diguin que tota la despesa que fan és molt social. No faltaria més. Com si la Generalitat es pugues gastar els diners dels impostos en coses diferents de les que corresponen a les competències que té atribuïdes, com ara ensenyament, sanitat o serveis socials.

Tot plegat és tant poc seriós que, a aquest ritme, aviat ens farien creure que els impostos els recapten simplement per alleugerir-nos les butxaques.

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aquí)

A vegades penso que els catalans viatgem poc, i si ho fem, ho fem poc per Espanya, o quan ho fem no se fins a quin punt ho aprofitem per conèixer el país i la seva gent més enllà dels paisatges o dels monuments.

Dic això perquè sovint sembla que aquí vivim a la inòpia o que ignorem allò que ens envolta. Vaja com si Catalunya fos el país de les meravelles i tot aquell que no visqui com nosaltres o no comparteixi la nostre manera de veure el món no mereix la nostra atenció, ni ser tingut en compte.

Ho dic després d'haver llegit en un diari del proppassat dia 9 (no dels anys 50 0 60 sinó del 2006), el següent titular: L'arrelament a la terra motiva que set de cada deu ciutadans de Jaén es quedin a viure en el lloc on van néixer. La notícia, lluny de ser pessimista, apareixia redactada en termes positius i posava de relleu el fet que, a més de quedar-se en el territori, s'estava detectant un moviment de "fugida" de la capital cap a altres ciutats de la província com Úbeda o La Carolina per la bonança econòmica d'aquests municipis que, entre altres avantatges, tenen una fiscalitat millor que la de la capital.

Però qualsevol observador menys optimista que el redactor de la notícia podria fer una altra lectura, en el sentit que, encara avui, 3 de cada 10 ciutadans de Jaén pensa en anar a viure fora del lloc on ha nascut. És a dir que a principis del segle XXI, més de cinquanta anys després de la gran migració que es va produir a la postguerra, un 30 per cent de la població de la província de Jaén encara pensa que el seu futur està fora de la seva terra.

Què hem fet malament entre tots perquè això encara passi?

Segur que es poden fer moltes altres interpretacions de la qüestió però, com a mínim, algú hauria de dedicar alguns minuts del seu preciós temps a reflexionar-hi, començant, és lògic, per la mateixa gent de Jaén. Però no estaria de més que alguns catalans també hi "perdessin" alguna estona perquè aquesta qüestió i altres de semblants també ens interessen.

(Aquest article el podeu escoltar fent clic aquí)

Tot va començar fa alguns anys quan es van elevar les estadístiques de trànsit a la categoria de dret suprem a protegir i es van equiparar a altres drets fonamentals, com ara el dret a la vida o a la llibertat, per donar-los la màxima protecció legal, fins a l'extrem de justificar la imposició de conductes individuals, rigorosament privades, com l'obligació de conduir amb el cinturó de seguretat posat.

En aquell moment ningú no es va escandalitzar pel fet que una mesura restrictiva de la llibertat individual de conduir un vehicle de la manera que cadascú cregués convenient no tenia per objecte evitar una eventual lesió als drets dels usuaris de la via pública, ni ningú no es va queixar per la intromissió de la llei en la seva vida privada. Amb aquell assentiment tàcit es va obrir la porta a que l'estat benefactor es cregués amb el dret de protegir-nos a tots dels actes que poguéssim dur a terme contra nosaltres mateixos i que, traslladats a una estadística, resultessin indicadors de l'eficàcia dels serveis públics o dels seus gestors.

Cap de nosaltres no va pensar aleshores que, a partir d'aquell acte de submissió gratuïta, tot polític que arribés a saber allò que han de fer la resta dels mortals perquè està investit del do democràtic d'interpretar allò que convé als seus súbdits, encara que ells no ho sàpiguen, té una excusa magnífica per fer sentir el seu poder a la vida, la llibertat i la butxaca de tot aquell que gosi fer res que pugui comprometre la seva estadística.

I així ens va.

A partir d'ahir toca deixar de fumar i, a més a més, amb la possibilitat afegida de poder denunciar als que infringeixin la norma que ho prohibeix. Una forma de participació ciutadana, aquesta de la delació, que allà on s'ha aplicat ha estimulat la vessant més roïna de la naturalesa humana i ha destruït la convivència.

I és que, al capdavall, no sé si el que es proposen és construir un país sense fum o fer-lo irrespirable?