Crec que és un fet incontestable que les relacions socials de la gent d'aquest país tendeixen a establir-se d'acord amb un esquema vital que busca la identificació amb els que cadascú considera afins i la diferenciació amb la resta, als que considera contraris. Uns són del Barça i els altres de l'Espanyol. Uns son els bons i els altres son els dolents. Uns estan amb nosaltres i els altres estan en contra nostre.

Aquest maniqueisme també es produeix en la política i en les relacions de poder, i amb el poder. Uns son d'esquerres i els altres son de dretes, de manera que allà on governen uns, als altres els toca passar amb pa i aigua. Al menys per ara, ningú no gosa esborrar als seus adversaris del mapa, però no sempre ha estat així. Encara hi ha qui recorda de temps no gaire llunyans en els que ser identificat com a pertanyent a un bàndol els podia costar la vida a mans dels "hooligans" de l'altra que, pel sol fet de no ser dels seus, els tenien per enemics.

Ara no, ara les coses son una mica més civilitzades però, per si un cas, tothom procura estar a bé amb el que mana, i el que ha aconseguit alguna parcel·leta de poder prou que se la fa valdre. El cas és que, amb democràcia o sense, la gent que no té bàndol no vol ser adscrita per l'autoritat com a pertanyent als altres, i calla. Calla quan té raó i no li donen; calla quan té un dret i no li reconeixen; calla quan li imposen unes condicions injustes a les seves demandes; calla quan li exigeixen allò que no deu i paga; calla per passar desapercebuda i que el poder no s'adoni que existeix; calla perquè sap que sempre li trobaran les pessigolles o perquè, si enraona, el faran passar per l'adreçador, li aplicaran les normes que no compleix ningú sense commiseració i, si surt de l'anonimat, l'agafaran de cap d'esquila i li amargaran la vida de forma implacable.

Ara al que es queixa o reclama ja no l'eliminen físicament, simplement l'adscriuen al bàndol contrari, perquè aquest és un país de bàndols i de bandolers. Formalment tots som ciutadans lliures, però ningú que no tingui unes bones espatlles no s'enfronta amb el poder ni li porta la contrària. Perquè tothom sap què passa. En teoria tots estem farcits de drets i malgrat això la gent, per experiència i per instint, sap allò que li convé i tem les extravagàncies del que mana i l'arrogància dels galifardeus de la seva trepa. La gent no té por a l'autoritat sinó a qui l'exerceix. Fins que va arribar la transició tenia una malfiança ancestral, antiga i profunda del poder, malauradament però, des de la Constitució ençà, té una por actual, insondable i ignominiosament democràtica, que protegeix al poderós, per poc que ho sigui, i ajuda a perpetuar totes les modalitats imaginables de corrupció.

En els capítols anteriors d'aquest serial sobre la corrupció he apuntat els dos pilars sobre els que, a parer meu, es basa una de les modalitats més lucratives d'utilització de l'interès públic en benefici dels governants sense escrúpols, dels seus amics o dels seus partits, en un marc legal en el que, en absència d'una legislació del sòl digne d'aquest nom, el planejament urbanístic i la llicència d'obres, és a dir la discrecionalitat i l'arbitrarietat, es constitueixen en la norma bàsica de l'acció de molts governs.

Però hi ha un seguit d'instruments complementaris que ajuden a que les coses vagin com van i que faciliten la impunitat dels desaprensius, i que son: el principi de realitat formal - que tot seguit explicaré - el silenci administratiu; la inexistència de garanties dels ciutadans davant l'actuació abusiva de l'administració o dels seus representants; i la ineficiència dels sistemes de control de l'acció política o administrativa corruptes, als que em referiré en els propers comentaris.

Avui però només tractaré, i ho faré amb molta brevetat, del primer, que té una formulació aparentment molt enrevessada, però que, en el fons, és molt senzill: es tracta d'un apotegma administratiu, degudament emparat per la llei, segons el qual l'administració pública en la seva actuació s'até a la realitat formal, és a dir, a la realitat que queda reflectida en documents. Això vol dir que, encara que la realitat material, és a dir, allò que existeix de veritat i que hom pot tocar amb les mans, sigui d'una determinada manera, si en un expedient administratiu hi ha un document que afirma que la realitat és una altra, el que val és el paper i no la veritat.

D'aquesta manera qualsevol es pot imaginar què pot arribar a passar en una administració poblada de gent amb poques manies. Com que els controls es realitzen sobre els papers (inclosos els que fa la intervenció per controlar les despeses) ... pot passar qualsevol cosa, des de que un edifici que tothom pot veure, visitar, habitar o trepitjar no existeixi a efectes administratius fins al contrari, és a dir, que sobre el paper hi hagi un equipament públic que consti formalment com a construït i pagat però que no hagi existit mai.

I, evidentment, coses més petites, com ara que materials pagats no hagin estat mai subministrats, i així fins a un nombre infinit de situacions en les que la veritat va per un costat i els expedients administratius van per un altra.

Ja comprenc que, dit així, algú pot pensar que exagero, però lamento haver d'afirmar que, no tant sols no desorbito la realitat, sinó que més aviat em quedo curt.

D'on pensen que venen les històries de corrupció?

En el meu comentari anterior feia referència al marc normatiu de l'urbanisme, la legislació del sòl, que només serveix per donar cobertura als planejaments municipals que, en definitiva, són els instruments a través dels quals es defineix en cada lloc allò que és legal i allò que no ho és, sense que existeixi cap criteri objectiu superior i comú que iguali les condicions d'aprofitament dels terrenys i els drets dels seus propietaris, consagrant la desigualtat dels ciutadans davant de la llei i l'arbitrarietat de l'administració encarregada de l'ordenació del territori com a sistema de planificació, per molt que la Constitució proclami la interdicció d'una i de l'altra xacra.

Tot plegat, però, no seria suficient per justificar els nivells insuportables de favoritisme i corrupció imperants arreu sinó fos que, qualsevol actuació sobre un terreny, a més d'estar contemplada en el planejament, ha de disposar de la llicència administrativa que reconegui la seva legalitat.

És a dir que la mateixa autoritat que ha decidit què és legal i què no ho és segons el lloc on està situat i a qui pertany un terreny, s'irroga la funció d'interpretar les seves pròpies normes per decidir quines actuacions s'adiuen amb les seves previsions i quines no i, per tant, quines han de ser autoritzades i quines no, de manera que un instrument pensat per controlar la legalitat de les actuacions urbanístiques dels particulars s'ha convertit, a la pràctica, en l'eina més poderosa imaginable per controlar el dret dels ciutadans a gaudir o servir-se de la propietat dels seus béns immobles per raons sovint inconfessables.

No n'hi ha prou que una persona, d'acord amb la llei i el planejament vigent, vulgui aprofitar una finca de la seva propietat, sinó que cal que l'autoritat municipal decideixi si pot o no fer allò que proposa a través d'un procediment d'autorització inqualificable, en el que les seves intencions, encara que estiguin avalades per un facultatiu arquitecte degudament qualificat, son sotmeses a una mena d'inquisició que es presta a tota mena d'abusos i corrupteles, i en la que funcionaris, tècnics i polítics es fan la competència en cinisme interpretatiu i mala bava per imposar el seu particular concepte de la legalitat aplicada al cas.

Una manera insòlita de tornar al sistema feudal, impròpia d'una democràcia, que fomenta l'arbitrarietat i propicia que els ciutadans afectats es vegin temptats a superar els obstacles del procediment a la manera tradicional, és a dir, passant per caixa en totes les formes imaginables, i que els que administren aquest peculiar sistema de control de la pròpia legalitat caiguin en el vici ancestral de cobrar la seva magnanimitat en la única manera coneguda que és parant la mà, per a ells mateixos, per al partit o per satisfer injustament interessos suposadament de caràcter general en forma d'impost revolucionari i il·legal.