Que vivim en el país del surrealisme i la desmesura no és cap notícia, al contrari, és la constatació d'una realitat que, per quotidiana, sovint ens passa desapercebuda. Tenim tant interioritzat el fet que sobrevivim en l'imperi del disbarat que ja no hi ha res que ens pugui sorprendre.

I en l'àmbit en el que això resulta més espectacular és en la política i en la funció pública, en la que es pot veure com un càrrec de l'administració, electe o no, s'enfada amb un altra que li ha fet fer el ridícul i li obre un expedient per sancionar-lo o que un altra, fart d'aguantar les impertinències i ineficiències d'un altre, es pren la justícia per la seva mà i fa el que li dona la gana.

I el poble, com en deia el famós article 26, espectador impertèrrit de la comèdia, clama per que li arreglin els seus problemes, però sense castigar-lo. Perquè aquesta és una altra de les manifestacions del poder autòcton de les que conviden a sucar-hi pa.

Que hi ha una situació generalitzada d'inseguretat i la gent és queixa, doncs el què cal és dictar més lleis i reglaments que, com és evident, van adreçades a la immensa majoria de la bona gent i que no afecten per a res als bandarres i desaprensius que no tenen res a perdre i que, des de sempre, s'han rigut de les normes i dels que les dicten, del mort i de qui el vetlla.

Com que prohibir que la gent es mori segurament ultrapassa els límits de la fúria normativa dominant, es proposen mesures pal·liatives dels sistemes que l'autoritat considera inadequats per passar a millor vida.

Superada la prova del tabaquisme com a forma de defunció massa cara per a les arques públiques, probablement el cas més llaminer per intervenir i fer saber qui mana a la ciutadania és el de la carretera. Com que el govern no gosa prohibir la circulació de vehicles, com ha prohibit el consum de tabac, del que es tracta és de treure conductors de circulació de mica en mica, a pessics, fins que els carrers i las carreteres quedin nets d'automobilistes amb carnet i que només quedin els que no en tenen, que no en volen, ni falta que els fa.

Segurament hi altres maneres de tenir a tota la població vigilada i sota la sospita generalitzada de ser potencials infractors de la norma o futurs delinqüents, però jo no en conec cap. Tal vegada recuperant la memòria històrica ....

El resultat ha estat molt clar. A la nit del diumenge, els promotors del sí no podien amagar l'alleujament que suposava el resultat. Veient i escoltant les expressions de joia qualsevol podia entendre el mal tràngol que havien passat i els dubtes que havien tingut sobre el resultat de la consulta, cosa comprensible si tenim en compte tot el procés d'elaboració i redacció del projecte. Francament no n'hi havia per a menys.

Ara bé, mentre els partidaris del si rebaixaven la tensió i s'anaven coneixent les dades de l'escrutini es feia evident que alguna cosa no va prou be en aquest país quan més de la meitat dels ciutadans cridats a les urnes es desentenien de la consulta i decidien no pronunciar-se.

Passada la ressaca de l'èxit vindrà l'hora de reflexionar sobre el tema. És que a la gent no els importa gens l'estatut? O és que la majoria creu que anar a votar no serveix per a res, perquè els polítics sempre acaben fent allò que els interessa i res no canvia mai, mani qui mani?

Caldrà anar-hi pensant i tenir en compte que mentre a la majoria de comunitats de propietaris, amb un resultat com el del referèndum del diumenge 18 de juny, no poden decidir pintar la façana o canviar l'ascensor, a Catalunya una tercera part dels electors pot aprovar un estatut.

Si s'aprova el nou estatut, els catalans, mal que ens pesi, ens convertirem en gent de principis.

En efecte, al llarg de tot el text estatutari, haurem incorporat un seguit de principis que faran empal·lidir totes les nacions del planeta. Alguns principis, per coneguts, no estranyaran a ningú, com ara el de pluralisme, el d'igualtat d'oportunitats o el de lleialtat institucional, però altres, com el de continuïtat o d'actualització referits a les tecnologies de la informació i la comunicació, segur que faran riure amb sornegueria a més de quatre.

En concret, després d'una lectura aprofundida del text, he localitzat 53 principis capaços de portar-nos a tots els catalans al deliri.

Posem alguns exemples? L'article 3.1 estableix simultàniament els principis, aparentment contradictoris i excloents, de bilateralitat i el de multi lateralitat en les relacions entre l'Estat i la Generalitat. I quan el nou estatut tracta del principi d'autonomia, com que els catalans som molt autonomistes, preveu a més del principi d'autonomia a pal sec, el d'autonomia financera, el d'autonomia local i el d'autonomia universitària. No fos cas de quedar curts en matèria d'autonomia. I quan la cosa va de solidaritat, també som solidaris de mena perquè, a més del principi de solidaritat substantiva, sense adjectius, el nou estatut contempla el principi de solidaritat financera, i el de solidaritat intergeneracional. Modalitats totes elles que gaudeixen d'un gran predicament entre els catalans, com tothom sap.

Hi ha altres principis en el nou estatut de significat no tant evident com els d'autonomia i de solidaritat. Alguns fins i tot podrien ser qualificats de principis esotèrics, com ara el de cohesió, el de diferenciació o el de transversalitat, encara que, tal com estan les coses, aconsello als ignorants que s'abstinguin de preguntar pel seu significat, no fos que siguin declarats sospitosos de pertànyer al PP i condemnats a ser tinguts per enemics de Catalunya.

Però, sense cap mena de dubte, els principis amb els que gaudiran tots els ciutadans que no es considerin especialment d'esquerres, són alguns que fan un tuf inconfusible a ecologista d'aquells que no es dutxen per no gastar aigua, com ara el principi de conservació dels recursos naturals, el de desenvolupament sostenible, el de fiscalitat ecològica, el de preservació del medi, el de reciclatge o el de reutilització que faran les delícies dels emprenedors del futur quan vegin dificultades, gravades o impedides les seves iniciatives.

Francament, si no fos perquè, arribat el cas, les conseqüències de l'aplicació d'aquests principis pot tenir efectes devastadors sobre la ciutadania, ara mateix diria que els que es queixin d'aquí a quatre dies ho tindran ben merescut. Per no mirar-s'hi ara que toca.

Fets com els protagonitzats ahir per un grupuscle d'exaltats a les portes de l'auditori Narcís de Carreras de Girona posen en evidència que algunes maneres de fer política perviuen en el temps, de manera tossuda, malgrat totes les expressions retòriques que ells mateixos, i altres que veuen les seves accions amb condescendència, fan contra el totalitarisme.

I és que alguns moviments radicals, tant li fa que siguin de dretes com d'esquerres, independentistes, ecologistes, ocupes, anti-globalització o anti-sistema, no fan sinó reproduir esquemes d'acció política calcats d'altres que els han precedit.

En el fons, el fet que s'auto-qualifiquin amb qualsevol etiqueta, no és més que una cortina de fum per encobrir la seva autèntica ideologia que és aquella que converteix a tots els que no pensen de la mateixa manera que ells, no en els seus adversaris, sinó en els seus enemics.

Igual que van fer abans que ells els nacional-socialistes alemanys, els falangistes espanyols, els feixistes italians, i els escamots vinculats a ERC i a Estat Català organitzats a Catalunya per Josep Dencàs i Puigdollers seguint el seu model, i que ara els Maulets semblen obstinats a revifar.

Una manera tenebrosa i poc edificant de defensar una idea de país, i una forma patètica de defensar el NO al nou estatut contra altres que defensen la mateixa opció encara que sigui des d'una altra òptica.