De propàguls i altres prodigis
He explicat alguna vegada l'anècdota
de l'aprovació de l'article 332 del Codi Penal, quan el Congrés
dels Diputat havia aprovat la primera versió del text i va passar
al Senat per a la segona lectura i els membres de la comissió que
l'havien d'estudiar van quedar consternats per la inclusió d'una
paraula que ningú no coneixia: els “propágulos”.
La qüestió no era intranscendent atès que el precepte proposava
condemnar amb una pena de fins a dos anys de presó a les persones
que destruïssin o fessin tràfic il·legal d'espècies o subespècies
de flora amenaçada d'extinció, o dels seus propàguls, i saber què
eren aquestes coses era imprescindible per saber què era delicte o
què no ho era i, per tant, qui era mereixedor d'anar a la presó i
qui no havia de ser condemnat.
Una democràcia imperfecte
En els últims mesos hem tingut
diverses evidències de què vivim en una democràcia representativa
imperfecte.
En les darreres eleccions generals vam poder veure com un partit
– Izquierda Unida – obtenia el doble de vots que
Convergència i Unió i es quedava amb dos diputats, mentre que CiU,
amb la meitat dels vots, obtenia deu diputats.
Hem de jugar tots, o no?
De la mateixa manera que no tot allò
que llueix és or, no tot allò que es vota és democràtic. A Zimbabwe
recentment s'han celebrat eleccions per elegir president i no per
això ha esdevingut un país democràtic. A Espanya, durant els
quaranta anys de franquisme també s'elegia una part de les Corts,
però això no convertia el país en una democràcia.
En un sistema democràtic és molt important que la gent pugui votar,
però el fet de poder votar no és una condició suficient perquè un
país sigui democràtic. Cal alguna cosa més.
