He explicat alguna vegada l'anècdota de l'aprovació de l'article 332 del Codi Penal, quan el Congrés dels Diputat havia aprovat la primera versió del text i va passar al Senat per a la segona lectura i els membres de la comissió que l'havien d'estudiar van quedar consternats per la inclusió d'una paraula que ningú no coneixia: els “propágulos”.

La qüestió no era intranscendent atès que el precepte proposava condemnar amb una pena de fins a dos anys de presó a les persones que destruïssin o fessin tràfic il·legal d'espècies o subespècies de flora amenaçada d'extinció, o dels seus propàguls, i saber què eren aquestes coses era imprescindible per saber què era delicte o què no ho era i, per tant, qui era mereixedor d'anar a la presó i qui no havia de ser condemnat.

En els últims mesos hem tingut diverses evidències de què vivim en una democràcia representativa imperfecte.

En les darreres eleccions generals vam poder veure com un partit – Izquierda Unida – obtenia el doble de vots que Convergència i Unió i es quedava amb dos diputats, mentre que CiU, amb la meitat dels vots, obtenia deu diputats.

De la mateixa manera que no tot allò que llueix és or, no tot allò que es vota és democràtic. A Zimbabwe recentment s'han celebrat eleccions per elegir president i no per això ha esdevingut un país democràtic. A Espanya, durant els quaranta anys de franquisme també s'elegia una part de les Corts, però això no convertia el país en una democràcia.

En un sistema democràtic és molt important que la gent pugui votar, però el fet de poder votar no és una condició suficient perquè un país sigui democràtic. Cal alguna cosa més.