Seguim embolicant la troca
El 30 de setembre, el 89% dels
diputats del Parlament de Catalunya van votar a favor d'un text per
a un nou estatut de Catalunya.
Però 6 mesos més tard, al Congrés dels Diputats votaran en contra
de l'estatut dos partits, ERC i PP, que representen el 28'25% dels
diputats del Parlament català i 937.823 vots en les eleccions
autonòmiques de novembre de 2003.
Si es tenen en compte les dades de les últimes eleccions
celebrades, el resultat obtingut pels dos partits a les eleccions
generals de 2004 sumen 1.257.158 vots, la qual cosa representa el
31'48% dels votants catalans.
És a dir que el proper 30 de març, al Congrés de Diputats, quasi
una tercera part dels catalans votarà contra l'aprovació del "nou"
estatut.
Uns votaran que no en nom dels que creuen que el text que
s'aprovarà és insuficient i que no respon a les expectatives que
s'havien creat. Altres ho faran perquè creuen que l'actual estatut
representa millor la idea que tenen del país i del paper que toca a
cadascú en l'escenari comú d'Espanya.
Dues postures, igualment legítimes, que, per bé que diametralment
diferents, quedaran expressades en una mateixa paraula: N0.
Un resultat que per si sol posa en evidència que, en el millor dels
casos, l'aprovació es produirà sense el consens desitjable per
aprovar la norma que està cridada a regular la vida dels catalans
durant un llarg període de temps.
Els pares de la criatura, a punt de votar-la, s'esforcen a treure
ferro a la situació i, malgrat ser plenament conscients que no
compta amb el recolzament d'una part significativa de la societat
catalana, s'entesten a vendre els seus mèrits i a dissimular els
seus defectes, mentre denigren als que es neguen a
recolzar-los.
Com que tenen la majoria suficient saben que tindran el nou
estatut, però no podran evitar que una tercera part dels catalans
pensi que, per una raó o altra, no és un bon estatut i que des de
l'endemà mateix de la seva aprovació comencin a treballar per
reformar-lo.
El país senzer a la barata
A ran de les negociacions agòniques
de l'estatut, en el to de dignitat ofesa que s'ha instal·lat entre
alguns polítics catalans i amb paraules més grandiloqüents de les
que jo soc capaç d'expressar, en els darrers dies m'ha semblat
sentir coses com aquestes:
Patriota català indomable i de pedra picada canvia país independent
per nació sense estat, a canvi d'un estatut com Déu mana.
Be home, si es posen tossuts i no pot ser, però que quedi molt clar
que no renuncio a res, també canviaria la nació per un preàmbul
literàriament impecable sempre que vagi acompanyat d'un increment
del pressupost que em permeti salvar la cara.
D'acord home, si tampoc no pot ser, perquè el seu anti-catalanisme
antidemocràtic els impedeix afrontar la diversitat segons la lògica
dels temps, ho canviaria tot plegat per la gestió de l'aeroport de
Barcelona i quatre rals al pressupost per poder convidar als amics
a una festa.
I si tampoc no fos possible tanta ambició a causa de la seva fòbia
atàvica contra els catalans heretada de la dreta cavernícola, també
estaria disposat a que em cedissin el servei de trasllat
d'equipatges de la terminal B, mentre em mantinguin al govern i
facin veure que encara no he perdut la clau de governar, malgrat
que ja no recordo a la butxaca de quins pantalons la vaig
posar.
De moment el festival no ha donat per a més. De tota manera però,
com que el tema encara no s'ha acabat, caldrà seguir atentament
l'evolució dels missatges. Jo al menys no descarto un atac de
penediment sobtat a causa d'una concessió econòmica d'última hora
que porti a una defensa aferrissada de la cosa sense retallades.
Be, sense retallades en la defensa, és clar, no en la cosa que, pel
que sembla, ja està força desplomada.
