Pel que sembla, tornen a venir mals temps per a la política catalana. Una vegada més, com ha passat al llarg de la història dels últims 600 anys, els que tenien l’obligació de governar el país s’han posat a somniar truites i s’han equivocat. Han ignorat on vivim i quin sistema legal ens empara, i ens han volgut fer creure en una entelèquia que no encaixa. Per això ja es comencen a sentir les lamentacions d’uns i els cants de sirena d’altres veient que la cosa no sortirà bé.

I és que els catalans mai no hem tingut sort. Aquí el que no té un somni, té un model i així ens va.

Els del model ens fan víctimes de l’autoritarisme.

Però quan ens fan córrer darrera del somni acabem topant de nassos amb la realitat i després d’esforços inútils solem quedar com estàvem, o pitjor. Només cal llegir una mica la història amb una mica d’objectivitat per adonar-nos’en. Mai no ha fallat perquè o ens hem equivocat al triar l’objectiu, o no hem sabut amb qui ens jugàvem els calés, o hem errat en l’estratègia, o no hem sabut posar a la pràctica el capteniment col·lectiu, però sempre, sense cap excepció, l’hem espifiat.

Algunes vegades ha estat perquè l’adversari no era l’adversari o era més intel·ligent, altres perquè era més intrigant, altres perquè era més fort, però sempre, en qualsevol circumstància, ens han posat a lloc. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, sembla que la cosa no arribarà gaire més lluny que les anteriors i, després de quasi quatre anys de xerrameca, de tensions absurdes, de discussions peregrines, de males maneres i mala bava, ens tornarem a quedar com estàvem al començament, com allò que som, hem estat en el passat i serem en el futur.

Haurà valgut la pena?

Com sempre hi haurà opinions per a tots els gustos. Alguns que no s’equivoquen mai es sentiran frustrats i fins i tot ofesos amb la pífia, mentre altres es guanyaran la seva enemistat eterna celebrant la desfeta del miratge.

I tot plegat per a què?

A partir de la publicació a La Vanguardia del diumenge 18 de març, que el Director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat coacciona a periodistes per controlar la informació que apareix als mitjans sobre l’Estatut, la cosa, a parer meu, comença a passar de taca d’oli.

Fins ara, al menys a mi em donava la sensació que als pares de la reforma estatutària els passava com a la mainada quan el mestre els arreplega fent trampes. Quin sentit tindria sinó tanta xerrameca? Si, al redactar el nou estatut, tant el Parlament de Catalunya, com els partits que hi eren representats i la majoria dels ciutadans que donaven suport a la iniciativa feien allò que els estava permès de fer, d’acord amb la llei, no calia pas fer tants escarafalls, encara que hi hagués una minoria de repatanis que posessin en dubte la bondat de l’engendre.

Ara be, una vegada perpetrada l’aprovació i sotmesa a referèndum ja es va veure una mica millor que a la majoria dels catalans això del nou estatut els importava un rave, en part perquè segurament estaven tips de la cançó de l’enfadós dels llargs mesos de debat que van precedir l’aprovació, però en part també perquè s’enflairaven que si el text aprovat era tant bo com deien no calia dir tantes bertranades per defensar-lo. Vaja que probablement hi va haver no pocs ciutadans als que no els feia gaire bona espina l’èmfasi que es posava en alguns aspectes del text, ni amb la vehemència amb que eren presentats, ni les desqualificacions que es dedicaven als que posaven en dubte la seva oportunitat que donaven a entendre, ben a les clares, que els promotors de la cosa s’estaven passant de la ratlla.

Després va venir la història dels recursos d’inconstitucionalitat, els improperis contra tots els que els havien promogut (inclos el Defensor del Poble) i, més tard, ha arribat la intoxicació sobre el Tribunal Constitucional i els seus membres, amb intents barroers de desqualificar la institució, manipular la designació dels seus membres, posar en dubte la independència dels seus magistrats i sembrar el dubte sobre la legitimitat de la resolució dels recursos plantejats si es produeix en un sentit diferent del que desitgen els que ara manen.

Val a dir, però, que tot plegat ha estat possible en bona mesura gràcies a la docilitat dels mitjans de comunicació pels que no sembla haver passat el temps del sobre blau i del motorista. Fins que, a saber perquè, un periodista se n’ha afartat i ha gosat denunciar-ho: la Generalitat, per mitjà dels galifardeus a sou del seu sistema de manipulació de l’opinió pública, fins i tot es permet d’amenaçar als repòrters insubmisos, que ja té mèrit.

Vaja que, si condeix l’exemple, el proper pas deurà ser el restabliment formal de la censura o la nacionalització de la premsa, no per opinar d’una manera diferent a com li convindria al govern, sinó per dir mentides que és com ara es diu al fet de discrepar.

La setmana passada van ocórrer dos fets que donen peu a reflexionar. D'una banda, a Girona, un partit polític va voler expressar públicament la seva posició de rebuig a la política del govern mentre, al mateix temps, un grup de gent es manifestava a la mateixa hora i en el mateix lloc per rebentar l'acte. Un parell de dies després, a València, un partit polític que havia convocat un acte per presentar el seu candidat a l'alcaldia de la ciutat va ser objecte dels improperis d'un grup d'exaltats que els volien fer la pasqua.

En el primer cas els contra manifestants s'autodenominaven antifeixistes. En el segon cas les víctimes de l'acte van titllar als esvalotadors que els escridassaven de feixistes. Curiosament, tant els contra manifestants de Girona com els manifestants de València feien coses semblants, mantenien actituds similars, cridaven com energumens dedicant paraules poc cordials a la gent objecte de la seva acció i portaven banderes catalanes amb additaments, uns amb estels i els altres amb una franja blava. És a dir que, des de posicions polítiques aparentment contràries, feien exactament les mateixes coses, igualment poc democràtiques, per impedir als que no opinen com ells que expressessin lliurement allò que pensen.

I és que vivim un moment polític molt interessant, en el que els papers d'uns i altres es barregen, en mig de la confusió general només compta allò que expliquen els mitjans de comunicació i les paraules perden el seu sentit i s'utilitzen com abans es feien servir les pedres per llançar-les al cap de l'adversari amb l'esperança de fer-li un esvoranc.

Per què s'irrita tant la gent? Que hi hagi gent de dretes és un requisit imprescindible per a l'existència de gent d'esquerres. Com es definirien sinó les forces polítiques? Per tant, la dreta, en un sistema polític democràtic és tan necessària com l'esquerra i per aquest sol motiu té el dret de ser respectada, des de la discrepància sis es vol, però amb els mateixos drets que qualsevol altre força política, perquè un sistema de partit únic o d'una sola ideologia deixa de ser democràtic.

I quan governa una tendència, l'altra té l'obligació de fer oposició, és a dir, ha de criticar allò que fa el govern i contrastar-ho amb el seu punt de vista perquè l'electorat tingui clar quin és el seu referent. I si el govern s'equivoca, té l'obligació d'emprar tots els mitjans democràtics al seu abast per fer-lo caure, provocar noves eleccions i intentar guanyar-les. Ho va fer el PSOE amb els que va considerar errors del PP. Qui no recorda les manifestacions del nunca mais o del no a la guerra?

Doncs ara que han vingut les tornes, ens ha sortit un govern que no accepta la crítica, que s'irrita i que es crispa amb les accions de l'oposició. Què li passa? És que no s'equivoca mai o és que encara no ha descobert en què consisteix la pugna pel poder en un sistema democràtic? O no sap que la submissió, la adhesión inquebrantable i coses semblants eren abans. Ara els ciutadans tenen alternatives i voten, o es desentenen desencantats de tanta ximpleria.

Com que no pertoca als ajuntaments combatre les causes per les quals hi ha gent que s'amuntega en habitatges inadequats per acollir més persones de les que d'acord amb els nostres standard de benestar resulten admissibles, alguns municipis s'han llançat a una carrera absurda per combatre alguns dels efectes de la misèria com la sobre ocupació dels anomenats "pisos pastera".

Dit d'altra manera, com que no és prou complicat i car trobar un pis on viure, ara, a sobre, caldrà que els més pobres se les empesquin per viure d'acord amb els criteris que disposi l'autoritat per no ferir la sensibilitat dels seus veïns.

I és que, de la mateixa manera que els responsables municipals encara no s'han volgut assabentar que, qui pot, paga per anar amb cotxe a tot arreu per molt que els compliqui la vida als responsables de trànsit o molesti als defensors del protocol de Kyoto, no deuen recordar (alguns perquè per edat no poden haver-ho vist) que, no fa tants anys, les nostres ciutats estaven rodejades de cinturons de misèria en els que la gent malvivia en barraques miserables, sense cap servei i en condicions sanitàries inaudites, no perquè els agradés viure d'aquella manera, sinó perquè, a manca de disponibilitats econòmiques i de possibilitats d'accedir a habitatges dignes, s'havien de conformar a viure com podien.

Amb el temps, aquella gent va estabilitzar la seva vida, va millorar la seva capacitat adquisitiva i ara la majoria disposa d'un habitatge digne, i alguns molt més que digne.

En aquella època el procés es va produir al marge i, qui va voler, es va estalviar de veure la realitat del que passava. Com a molt podia veure la misèria a distància, tot passant per l'extraradi anant d'una banda a l'altra, però eren molt pocs els que gosaven apropar-se per veure de prop les penúries d'aquells barris insalubres i maleïts.

Però ara les coses són diferents. Els pobres i els nou vinguts sense recursos no poden crear barris de cabanes. Ara s'han de buscar la vida al bell mig de l'opulència i fan mall d'ulls. No es poden amagar i molesten a les bones consciències. Per això no m'estranyaria que, si no se'n surten d'altra manera, alguns municipis acabin fent ordenances per prohibir la pobresa.