El no francès
Resulta paradoxal, però la política
sovint depara sorpreses com la del referèndum de ratificació de la
Constitució per a Europa del diumenge passat a França. Amb un 70 %
de participació pràcticament el 55 % dels francesos han dit que
no.
Des que fa uns mesos el partit socialista va fer públiques les
seves discrepàncies internes, els sondejos ho anunciaven. I ara
s’ha confirmat amb contundència. La majoria dels francesos no
vol aquesta Constitució ni, probablement, no en vol qualsevol
altre.
És a dir que la majoria dels ciutadans d’un dels estats
fundadors de la Unió, 50 anys desprès, s’hi gira
d’esquena. Què ha pogut passar que expliqui aquest daltabaix?
Quines conseqüències portarà?
Temps hi haurà per analitzar a fons la debacle, mentre haurem de
veure què passa aquesta mateixa setmana a Holanda, on les
previsions són tant o més pessimistes que les franceses de les
darreres setmanes.
Tant a França com a Holanda, igual que va passar aquí durant la
nostra campanya, els temes que han estat damunt de la taula de la
campanya no és la Constitució Europea sinó les grans qüestions de
la política interna de cadascun, emmascarades amb pinzellades de
doctrina partidista.
La gent d’esquerres rebutjant-la per ser poc social, els
verds per ser poc ambiciosa en allò que fa referència a
l’ecologia, els alternatius, els altermundistes, els
extraparlamentaris i els antisistema per considerar-la massa
lliberal i protectora del lliure mercat, els de la dreta dura per
ser una amenaça per a les essències nacionals, i així en un llarg
etcètera que avarca des de l’esquerra a la dreta més
extremes, passant per amplis sectors del socialisme que no ha
trobat encara el nord ni el lideratge desprès de la pèrdua del
poder.
Vist així, per sobre, sembla simplement que els francesos estiguin
molt enfadats amb la situació política que els toca viure i que
hagin volgut convertir el vot en un acte de protesta, no tant pel
contingut de la Constitució que rebutgen, sinó com una manifestació
de rebel·lia contra el sistema i la classe política que els
governa. Una protesta contundent i sorollosa, sense
pal·liatius.
Molt bé, però a partir d’ara què? Els francesos, fins i tot
els que han votat que no, volen realment el declivi de
l’influència de França a Europa?
En una Unió Europea amb 25 estats membres es fa difícil pensar en
“l’altra” Europa que prediquen alguns. Dels 25,
10 acaben d’entrar justament fa un any, i estan molt lluny en
termes econòmics i socials de l’Europa a 15. I els 15, amb un
dels fundadors posat d’esquena al projecte, un altre a punt
d’emular-lo i el més gran de tots, Alemanya, en plena crisi
política i econòmica, no sembla que estiguin en les millors
condicions per ajudar-los.
Per tant, caldrà estar atents per veure què passarà en el vell
continent, però tot fa presagiar que, mentre no s’esvaeixi la
borrasca vénen aires de tempesta.
La corona d'espines
A ningú no se li
escapa el valor d’una imatge encara que no tingui una
especial sensibilitat, per molt que alguns s’empesquin a
veure allò que està més enllà de l’evidència i que busquin
intencions i missatges que transcendeixen la mera aparença
gràfica.
Per això, quan he vist les que ens han ofert les televisions i els
diaris de la visita israeliana del President i del seu seguici, la
primera reacció que he tingut ha estat de vergonya aliena, i també
pròpia. Ho sento, però davant d’algunes situacions no sóc
capaç de valorar ni d’entendre més enllà del que puc veure,
sentir o tocar.
I si són certes les “anècdotes” que han transcendit i
no són un muntatge, deu n’hi do!
Segurament és culpa dels periodistes enemics de Catalunya
infiltrats en la comitiva que tenien ganes o instruccions de
fer-nos quedar malament a tots els catalans en la figura del nostre
President, però jo no m’imagino un cap d’estat o de
govern d’un país del nostre entorn en situacions
semblants.
No sé si altres són capaços de fer coses com les que fan els
nostres més alts dignataris, però si les fan, m’imagino que
tenen la precaució de fer-les quan no hi ha les càmeres al davant
per deixar testimoni gràfic de les seves facècies o quan no hi ha
periodistes que aixequin acta de les seves relliscades.
No per a res, sinó simplement per no semblar una cosa diferent de
la que volen aparentar ser i perquè els ciutadans als que
representen no es puguin sentir confosos, desconcertats,
escandalitzats o avergonyits per l’impacte de les imatges o
de les declaracions sobre les heroïcitats que fan.
Ja és prou patètic que una persona altament representativa del
país, que va pel món amb un document d’identitat i
probablement també amb un passaport espanyols, munti la seva
particular festa de la bandereta per justificar un estirabot a
sumar a la llarga llista dels que ja porta acumulats. Ara be, atesa
la seva personalitat i curriculum, tal vegada si que les seves
bertranades poden ser tingudes per anecdòtiques.
Però que el cap de la delegació oficial i màxima autoritat de
Catalunya i del seu govern oblidi, una vegada més, el paper
institucional de representació del país i dels seus ciutadans que
li pertoca ja comença a resultar perillós i no fa més que confirmar
la meva teoria segons la qual els catalans dels darrers 600 anys,
llevat d’algun honrós i excepcional parèntesi, des del
compromís de Casp al 1412 han estat víctimes de l’arrogància,
el fanatisme o la manca d’intel·ligència dels seus
governants.
Girona temps de flors
Durant el primer
cap de setmana del cinquantenari de
Girona Temps de Flors hem vist com la
ciutat s’omplia de visitants. L’ambient que es podia
veure pels carrers era extraordinari i a la immensa majoria de les
persones que anaven d’un lloc a l’altre contemplant
l’espectacle, malgrat les aglomeracions i les cues, se les
veia satisfetes.
Gent de totes les edats i condicions semblaven contents
d’haver escollit la visita a Girona per passar el seu dia de
lleure.
I aquesta és una ocasió magnífica per tornar a constatar que en
matèria d’atracció del turisme i de satisfacció dels
visitants encara no hi ha res escrit.
Qui havia de dir als promotors de les primeres exposicions que, 50
anys més tard, aquella iniciativa seria un dels principals
atractius de la ciutat que l’acull?
Totes les ciutats voldrien trobar un esdeveniment que, ni que sigui
per uns dies l’any, les posés en el centre d’atenció
dels milers de persones que es desplacen per raons de lleure i que,
a més de voltar, mengen, beuen i compren.
I Girona ho ha aconseguit amb una idea modesta, però genial: posar
en valor les pedres del barri vell convertint-les en
l’escenari d’una explosió floral de colors.
I a més a més l’esdeveniment és efímer per naturalesa: dura
tant com les flors que s’exposen i aquesta circumstància
convida a fer noves edicions, un any darrera l’altra.
Quasi tota la ciutat participa de l’esclat, encara que no
tothom ajuda a coronar-lo amb l’èxit. Per la passivitat
d’alguns es podria pensar que l’esforç d’uns pocs
és un regal per a tots. I això no és just.
Per això no sé si mai els gironins sabran mostrar el seu
reconeixement a aquell grup de persones que portaven els testos
dels seus jardins i terrasses i els seu rams a l’exposició,
simplement pel gust de lluir-los i de comparar-los els uns amb els
altres per veure quins eren els més bonics.
Segurament la millor manera de fer-ho seria poder celebrar el
centenari.
Només lamento que jo ja no hi seré per veure-ho.
