L'altra nit de reis
Ja va sent habitual que al final
d'una jornada electoral tothom guanyi. Inclús els partits i els
candidats que perden se les empesquen per trobar arguments per fer
veure que guanyen. I tal vegada és veritat que, al menys aquella
nit, es produeix el miracle, com en una mena de reinvenció de la
nit de reis en la que hi ha regals per a tothom: a qui no li toca
un ànec li toca una pilota, i a més d'un, una botifarra per la seva
mare o un pacte de govern "in extremis" que li salva la cara, la
poltrona i la hipoteca d'una tacada.
I és que la política professional és així. Qui perd, baixa del
cotxe oficial i qui sap si no hi torna a pujar mai més. Per això, i
per alguna altra raó que ara no ve al cas però que està en la ment
de tothom, la qüestió passa per no perdre mai, bé sigui guanyant de
veritat o fent valdre el resultat, per migrat que sigui, per no
caure de l'escamblell i pactar allò que faci falta amb qui sigui,
si cal amb el diable o amb l'enemic.
Per això passa el què passa i la meitat dels electors es queda a
casa. Quinze dies de campanya amb debats sobre qüestions insolubles
o alienes a les competències municipals, de promeses impossibles i
d'exageracions inversemblants, degudament contrastades amb el
perfil personal i la trajectòria professional de cadascun dels
candidats, son arguments més que suficients per fer veure als
electors que el millor que pode fer és quedar-se a casa. Al
capdavall poca cosa del que han dit o promés podran complir, i com
que tampoc no guanyaran (perquè les majories absolutes ja fa temsp
que no es porten), al final acabaran pactant amb els que els
electors mai no votarien, per la qual cosa resulta que votar a uns
o als altres tant li fa, perquè els que decidiràn en última
instància, guanyin o perdin, seran els que siguin capaços de sumar
i per a aquest viatge no cal cap alforja, ni la molèstia d'anar a
votar.
Com en un joc de taula, tot passa per dues línies invisibles que es
creuen en un punt indeterminat de l'espai polític formant un tauler
quadrículat que separa, en horitzontal, la dreta de l'esquerra, i
en vertical, els nacionalistes dels no nacionalistes. En aquest
panell imaginari cada jugador es sitúa en un dels quadrants des del
qual, fent un senzill exercici de càlcul mental, fa la suma entre
els que que hi ha situats en el seu mateix quadrat o en una de les
meitats que marca alguna de les divisòries i, per extranya que
resulti la combinació, sempre hi ha una manera d'explicar-la que no
falla: diuen que s'ha fet en interès del poble, i llestos! Fins a
la propera.
Alguns dels que ara calculen tant bé quan anaven a l'escola no eren
tan aplicats, ni en aritmètica ni en geometria, però ja han après
de què serveix saber sumar i fan els números en un tres i no res,
sense calculadora, i si cal sense els dits o fins i tot de
nas.
És un prodigi de la supervivència.
Guanyi qui guanyi
Guanyi qui guanyi el diumenge que
ve, sigui per majoria absoluta o per la combinació aritmètica que
doni el govern a una coalició de forces de qualsevol signe, desitjo
que la victòria, a més de servir per satisfer les expectatives
personals del guanyador, ajudi a consolidar el sistema democràtic i
allò que denominem l'estat de dret. És a dir, desitjo que el procès
d'elegir als que han d'exercir l'autoritat municipal ens faci un
mica més civilitzats a tots, començant pel escollits.
Vull dir que per molt àmplia que hagi estat la seva victòria,
recordin sempre que el mandat que han rebut és per governar una
administració pública sotmesos a l'imperi de la llei. No oblidin
mai que en un estat de dret ningú no està per sobre de la norma, i
que els governants tenen obligació de donar exemple i ser els
primers en complir-la.
Que no perdin de vista la mena d'institució que han d'administrar,
el seu paper en l'entramat institucional de l'estat, les
competències que té, els recursos de què disposa i el sentit de la
seva existència al servei dels ciutadans.
Si abans governaven uns altres, és molt important que recordin que
la institució seguirà sent la mateixa quan ells ja no hi siguin i
que pensin que allò que distingeix un país avançat d'una olla de
grills és l'estabilitat institucional. Encara que no hi estiguin
d'acord, els compromisos contrets pels governs anteriors també els
obliguen i els ciutadans tenen dret a esperar que siguin
respectats.
Encara que vulguin fer moltes coses, les hagin promés o no en
campanya electoral, que Deu els doni paciència. Pensin relaxadament
si realment té sentit allò que volen fer, si la institució té
atribucions per fer-les, si té recursos per finançar-les i quins
compromisos de futur comporten. Intentin analitzar les coses
importants que encara estan per fer o que han quedat empantanegades
en mandats anteriors i que val la pena d'acabar.
Tinguin consciència sempre de qui paga el pollastre, que ningú no
regala res, que els diners surten de les butxaques dels ciutadans i
que la bota de Sant Ferriol no existeix per molt que els crèdits
puguin fer pensar una altra cosa.
En el dia a dia, abans d'imposar una conducta als ciutadans o de
prohibir-los de fer alguna cosa, facin l'esforç d'analitzar si allò
que tenen al cap és un imperatiu legal o una dèria personal.
I quan hagin d'autoritzar alguna cosa oblidin la seva opinió
personal sobre allò que han de decidir i procurin ignorar qui la
demana. Decideixin d'acord amb la llei i tinguin la consciència
tranquila. Al cap i a la fí no han pas estat elegits ni per passar
comptes, ni per fer favors a ningú.
El franquisme? Be de salut, gràcies.
Des d'aquest espai setmanal he
expressat moltes vegades la sensació de desassossec que em
produeixen els discursos dels polítics que volen arreglar el món en
un tres i no res des de posicions dogmàtiques que es contradiuen
amb l'experiència, ignorant la realitat o fent gala d'un
desconeixement absolut dels intents que altres han fet per
solucionar els mateixos problemes que ells volen resoldre, o per
crear-los. Aquesta sensació de buidor, de tornar a començar cada
vegada que es produeix un canvi; aquesta mania de voler posar
sempre el rellotge i el calendari a zero perquè el que acaba
d'arribar creu que tots els que l'han precedit eren uns idiotes o
uns corruptes, em posa malalt.
Hi ha problemes que son molt vells. Aguns son reconsagradament
antics, com la corrupció política o l'especulació urbanística, i
mai ningú no ha estat capaç de solucionar-los.
I en aquest continu marejar la perdiu, d'anar i venir per tornar a
començar, passen coses espectaculars. Mirin sinó:
La setmana passada el Congrés dels Diputats va aprovar l'enèsima
llei del sòl dels darrers anys, amb la suposada finalitat de
resoldre el problema de l'habitatge assequible i per acabar d'una
vegada amb l'especulació i, ja abans de conèxer-la, em van venir
ganes de riure.
Per veure com ho pensen fer m'he pres la molèstia de llegir-la i he
trobat sorprenent la filosofia que l'inspira, que és sensiblement
idèntica a la de la seva predecesora de 1956, que, per la data,
tothom es pot imaginar que era absoluta i radicalment franquista.
Ara bé, una vegada llegida, inclús diria que la d'ara encara és més
franquista que l'autènticament franquista. És increïble.
Com la seva besàvia, la nova llei proposa arreglar el mercat
immobiliàri a base d'augmentar la burocràcia i la intervenció
administrativa. És a dir, més gent, més papers i més tràmits per
fer el mateix de sempre: urbanitzar i construir. Ara, però, ho
volen fer amb més filosofia, més principis, més conceptes
indeterminats, més discrecionalitat i menys certeses, menys
seguretat jurídica i més diners. Amb més intervenció de
l'administració en el mercat i més maneres de fer trampa, amb més
controls i més forats per esquivar-los, amb més finestretes i més
peatges per pagar, coses que converteixen la llei en una autèntica
paradoxa que contradiu amb la lletra les finalitats que anuncia i
l'esperit que proclama.
I em pregunto, de què han servit els 51 anys que portem
d'experiència des de 1956? No és prou evident que el sistema no ha
funcionat? No s'han adonat que és el culpable de la majoria dels
mals que diuen voler resoldre? I, a més, no saben que és el
principal instrument de la corrupció política?
O si que ho saben.
