(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En aquests dies ha començat el debat dels pressupostos de la Generalitat per a l'any vinent que pugen a 30.000 milions d'euro, equivalents a 5 bilions (amb b) de les antigues pessetes. Es tracta d'una quantitat de diners realment important, amb la que es poden fer moltes coses.

Al marge de consideracions calculats amb percentatges de creixement i altres qüestions estadístiques que es solen explicar en aquestes ocasions per fer lluir la proposta del govern, a mi m'interessa destacar-ne alguns aspectes que em semblen significatius.

En efecte, tal com s'ha dit, es tracta d'un pressupost amb un marcat caràcter social. La Generalitat té atribuïdes les competències pròpies de l'administració que està aprop del ciutadà, és a dir, ensenyament, sanitat, benestar social, etc., i per tant tot pressupost que faci en compliment de la llei ha d'aplicar recursos en aquestes àrees i, lògicament, ha de tenir un marcat caràcter social, i afegeixo, no faltaria més.

A més a més, a part de debats sobre la insuficiència del sistema de finançament vigent, el de l'any proper és un pressupost considerable tenint en compte la xifra total de recursos que mobilitzarà. I no hi ha millor manera de veure que realment ho és, que fent una senzilla comparació.

El projecte que està discutint des de fa dos anys la Unió Europea i sobre el que els estats membres no es posen d'acord, puja a 120.000 milions d'euro, és a dir, només 4 vegades més que el de Catalunya. Tot plegat per a 25 estats i més de 400 milions de ciutadans, inclosos els catalans.

Tenint en compte que de la xifra que està damunt de la taula de la negociació n'ha de sortir el finançament de tots els organismes comunitaris i el de totes les polítiques comunes, inclosa la política agrícola comú o les operacions militars de pacificació a Afganistan, per posar dos exemples, sembla raonable pensar que amb el pressupost de la Generalitat els catalans, l'any vinent, podríem anar força bé.

Segurament amb un nou sistema de finançament encara podríem anar millor, però amb l'actual, déu n'hi do, no?

Depèn de com s'administrin, és clar.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Aquesta setmana, la ciutat de Barcelona acull la segona conferència Euromediterrània, auspiciada per la presidència britànica i organitzada per Espanya en el marc de la política exterior de la Unió Europea. Durant dos dies, una quarantena de caps d'estat i de govern de països de les dues riberes del Mediterrani posaran en comú el seus punts de vista sobre l'estat de les seves relacions multi laterals, i deixaran constància de les profundes diferències socials, polítiques i econòmiques que dificulten la comprensió mútua, les relacions de veïnatge i la cooperació.

No hem d'oblidar que en aquesta zona del planeta és on la frontera entre el nord i el sud és més profunda, i en la que es manifesten les diferències culturals, sociològiques i econòmiques més grans. En aquesta frontera, Europa i Àfrica semblen condemnades al desencontre permanent i a mirar-se l'una a l'altre amb recel, amb desconeixement mutu i amb la més desoladora incomprensió.

Des d'el nord, es mira la ribera sud amb la suficiència del que ja ha superat una etapa i es creu amb el dret de donar lliçons als que tenen prou feina amb vetllar per la supervivència. Es manifesta la voluntat d'ajudar si accepten les seves exigències, com si fos tant senzill fer córrer el rellotge de la història amb l'estómac vuit. I des del sud, s'imagina l'altra ribera com el país de les meravelles en el que, si hi poguessin arribar, trobarien la solució a tots els seus problemes.

Seran capaços els representants de les dues riberes de trobar camins d'entesa? És difícil de preveure i, malgrat que la necessitat obliga, no és previsible. Són massa nombrosos i massa grans els esculls que s'han de salvar per pensar en canvis perceptibles que vagin més enllà de les declaracions d'intencions.

Paral·lelament, la Generalitat ha organitzat un seguit d'encontres de personalitats i intel·lectuals d'una i altra ribera per tractar temes relacionats amb la cimera des del punt de vista de les administracions locals i regionals, de les universitats i de les organitzacions socials. Un gest encomiable en el procés d'establir punts d'encontre i ponts de diàleg que, malauradament, serviran de poca cosa sinó es donen les condicions per transformar les bones paraules en fets.

Però més val això que res.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

A mesura que llegeixo notícies sobre l'increment del cost de la vida, sobre l'augment incessant del preu del petroli, sobre l'encariment del diner i sobre el nivell d'endeutament de les famílies em convenço més de la conveniència de tirar endavant algunes iniciatives legislatives per protegir els ciutadans que, tard o d'hora, no podran fer front als seus compromisos de pagament i patiran les conseqüències d'incórrer en morositat.

Ningú no vol que s'acabi la bonança, però hi ha indicadors que fan pensar que no estem lluny d'un canvi del cicle econòmic.

En els darrers temps han disminuït sensiblement les inversions industrials, sobre tot les estrangeres, algunes empreses es deslocalitzen i altres, especialment algunes que ocupen a molta gent, han començat a fer expedients de regulació per acomiadar part de la plantilla. I quan això passa sembla que els responsables polítics hauríem d'anar pensant sobre què podem fer ara per quan les coses vagin malament.

No totes les polítiques socials han de consistir inevitablement en fer estralls en els pressupostos públics. També és fer política social, i no costa gaire diners a l'erari públic, adaptar algunes normes legals o dictar-ne alguna de nova pensant en les necessitats de la gent, sobre tot de la que en una situació de crisi té menys capacitat per sortir-se'n.

No cal fer grans coses, però algunes de les que cal fer són imprescindibles.

Com acabar de desenvolupar la legislació relativa a la protecció dels consumidors i dels usuaris en la seva relació amb les grans corporacions prestadores de serveis, i s'ha de pensar alguna manera per que, si arriba el cas, la gent més modesta pugui fer front a les situacions de sobre-endeutament per tal d'evitar la liquidació del patrimoni familiar d'aquells ciutadans que, després d'anys de sacrifici per pagar la hipoteca, pateixen l'infortuni de perdre la feina o la salut.

Com passa amb el sistema concursal previst per als empresaris i les empreses que entren en crisi.

Tot plegat molt poca cosa si es compara amb alguna de les grans reformes legislatives que s'estan duent a terme.

Però, com que no fan història, tal vegada no serem capaços de fer les.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Veient l'aigua que baixa, aquests últims dies m'he preguntat sovint sobre la mena de democràcia que estem construint i sobre quines bases la volem aixecar.

Durant el franquisme creia que un dels valors suprems de la llibertat era el dret dels individus a pensar per si mateixos i a discrepar, però ara, sentint allò que sento i veien allò que veig, aviat ho posaria en dubte.

Estic disposat a acceptar que hi ha una majoria social que assumeix l'opinió oficial del govern i dels partits que li donen suport respecte del nou estatut i de totes les afirmacions que conté, algunes de les quals ningú no em negarà que són més que discutibles.

Doncs bé, una vegada acceptada aquesta premissa, algú em podria dir per quina raó tothom ha d'estar-hi d'acord? No pot ser que algun ciutadà pensi que no li agrada tal com està redactat sense, per això, ser un mal català?

És clar que, en un ambient com el que es respira en els darrers mesos, s'ha de ser molt agosarat, o un suïcida, per anar contra corrent i dir el que cada un pensa.

Per molt que diguin el contrari, a aquest país encara li falta recórrer un llarg camí per passar de ser una democràcia formal i convertir-se en una democràcia real en la que les persones siguin realment lliures de pensar i dir allò que pensen, sense por. Un lloc en el que els discrepants siguin considerats ciutadans iguals que els altres i en el que les diferències siguin respectades, perquè també són una part de la veritat.

I mentre això no passi caldrà que posem una mica de calma en el debat, que reduïm una mica el soroll i que deixem de veure enemics allà on només hi ha gent que pensa d'una altra manera perquè hi té tot el dret, encara que no ens agradi.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En una intervenció pública en el marc d’un congrès organitzat per una associació cristiana, una alt càrrec del govern de la Generalitat va manifestar que “no s’ha de subvencionar la fe” i que “l’Esglèsia Catòlica s’ha d’autofinançar”, amb la qual cosa ha tornat a obrir un debat que promet convertir-se en etern.

A parer meu, però, la qüestió no es planteja correctament, atès que en el fet de focalitzar la qüestió en el finançament de l’església, probablement com a reacció a la situació privilegiada que la institució va viure durant el franquisme, allò que es posa en discusió és un sentiment, quan allò que s’hauria de debatre en profunditat és què s’ha de finançar amb recursos públics de l’estat i que no. I aquesta sí que és una controvèrsia que val la pena.

Per si els lectors no ho saben, val a dir que el pressupost de l’estat i del conjunt de les administracions públiques és una selva inextricable en la que s’amaguen moltes sorpreses, entre les quals la que a mi sempre m’ha sorprès més que consisteix a que, del total de despeses, les anomenades “despeses fiscals”, formades per les desgravacions, els subsidis, els ajuts i les subvencions, representen quasi el 50 per cent del total de les despeses públiques totals. La qual cosa vol dir que, si fossin suprimides, les despeses de l’estat quedarien reduïdes a la meitat, de manera que reduint els impostos al 50 per cent, es podrien mantenir exactament els mateixos serveis públics com si res.

Ara bé, encara que teòricament sigui així, tampoc no voldria deixar de matisar-ho per no caure en la demagògia fàcil i en l’exageració, perquè cal reconèixer que hi ha despeses fiscals que obeeixen a raons de justícia social indiscutibles.

Però pel fet que algunes siguin justes no vol dir, ni molt menys, que ho siguin totes. Per exemple: els sindicats o els partits polítics s’han de finançar amb càrrec als pressupostos de l’estat? I les festes majors, els festivals de música i el teatre experimental? I les associacions de veïns? I els mitjans de comunicació públics i privats?

I tantes preguntes que caldria formular sobre tants aspectes dels pressupostos que probablement aconsellarien fer foc nou i tornar a començar de zero.

Però, tornant al tema que ens ocupa, resulta que l’església es finança amb un percentatge sobre l’IRPF que els ciutadans que volen destinen a aquesta finalitat en fer la declaració de la renda, i per tant la pregunta correcta en aquest cas seria si el Ministerio de Hacienda cal que presti aquesta col·laboració que, d’altra banda també fa per a altres entitats, entre les quals la majoria de les ONG.

Algú gosaria emprar el mateix sistema de finançament per a altres despeses?

Per tant la qüestió que s’ha de resoldre no és la que fa referència al finançament de l’església, sinó determinar quines són les despeses que han de ser finançades pels pressupostos de l’estat i de la resta d’administracions públiques, perquè altres debats no són més que cortines de fum.