És realment curiós. La corrupció política, que sempre ha estat un fenomen familiar, conegut de tots des dels orígens dels temps, que es produeix a plena llum del dia amb la més absoluta desimboltura dels seus protagonistes, de cop sembla haver despertat la capacitat d'escandalitzar a mitjans de comunicació i polítics davant de l'estupor general de la població que, segurament mai no havia vist un desplegament tant gran d'hipocresia.

L'excusa és allò que en diuen la corrupció urbanística, una modalitat especialment lucrativa de la corrupció política, però que no és, ni de bon tros, la pitjor. En aquest país, especialista mundial de la picaresca, la forma més perversa de corrupció sempre ha estat un altre: el favoritisme. L'enxufisme, la recomanació, l'arbitrarietat, i les xarxes més o menys ben organitzades de socis, amics, companys de partit, simpatitzants i afins, que garanteixen un status social i activitat econòmica a tots els seus membres, malgrat les conjuntures polítiques i els avatars electorals.

És un sistema ancestral que està profundament arrelat en la nostra manera d'entendre el poder. És una idea atàvica de l'autoritat que concep el poder com un instrument al servei del que l'ostenta i del seu clan, concepte que, traslladat a un sistema formalment democràtic com el nostre, adquireix aspectes propis d'un nou feudalisme passat per les urnes.

I no hi ha cap símptoma que faci pensar que en el futur hagi de canviar.

Als moviments socials més actius a l'actualitat els ha picat per altres temes, per la qual cosa, mentre no sorgeixi una generació de gent que estimi la llibertat per damunt de qualsevol altre cosa i que faci de la seva negativa a ser súbdits la raó de la seva lluita política, el país serà difícil que guanyi la condició real de democràtic.

I mentre això no arribi no cal que ens escandalitzem.

Resignem-nos a la discrecionalitat del que mani en cada moment i, si no formem part d'alguna de les repartidores establertes, vivim la nostre marginalitat del sistema mirant a un altre costat. No arreglarem el problema però viurem una mica més tranquils.

El nou futur govern encara s'ha de constituir i ja comença a posar qualificatius a la seva política sense ni tant sols haver començat a exercit les seves funcions. Pel que es veu, els seus components, com els que els van precedir, tenen la mateixa obsessió malaltissa per allò que és accessori, posant adjectius a tot allò que toquen, encara que no toqui. Haurem de veure si també tenen alguna sensibilitat per allò que raonablement hauria de ser substantiu, és a dir per les polítiques reals que han de fer i no només per la propaganda.

Perquè, a aquestes alçades de la vida, parlar de polítiques progressistes o de polítiques socials en segons i quines circumstàncies no té cap sentit si no s'aclareix quin significat té una cosa i l'altra si només es pot fer una cosa i no la contrària.

Venjam si s'entén aquesta obvietat d'una vegada: en un país com Espanya, en el que el repartiment de les competències entre les diferents administracions és el que és, als governs autonòmics només els toca fer les polítiques que es diuen "socials" perquè les comunitats autònomes només tenen competències en àrees de la governació que tenen a veure amb allò que la gent d'esquerres qualifica de "social".

O no és veritat que les autonomies de l'estat, (totes les autonomies), tenen concentrades les seves competències, i per tant els seus pressupostos, en gestionar l'ensenyament, la sanitat i el benestar social?

En el seu moment, l'estructuració constitucional de l'Estat es va fer pensant que les autonomies havien de fer precisament allò que se'ls va encomanar, és a dir, gestionar les competències relatives a les polítiques més properes als ciutadans, reservant a l'Estat aquelles que tenen més a veure amb qüestions de caràcter general i que afecten a tots els ciutadans, independentment del territori en el que viuen, com ara la igualtat de les persones o a la solidaritat entre els territoris.

Per tant, i ho sento per l'obsessió de les etiquetes, però qualsevol govern de la Generalitat, encara que fos de dretes (com de fet ja ha passat durant 23 anys), no podria fer altra cosa que polítiques socials. L'actual també, perquè les competències que haurà de gestionar i els serveis públics que depenen d'ell, no poden ni han de fer altra cosa. El que cal és que ho facin bé o, al menys, tant bé com ho van fer els seus adversaris de la dreta quant els va tocar governar. La resta, és a dir, els adjectius, les etiquetes o les medalles que es vulguin posar son pura propaganda.

Avui, desprès que ahir es va donar a conèixer l'acord per reeditar el tripartit, hi ha un munt de gent, entre els que no falten periodistes i opinadors, que es posen les mans al cap i, escoltant les coses que diuen, tinc la sensació que tot just ara comencen a descobrir en què consisteix això de la democràcia parlamentària. És més, m'atreviria a dir que descobreixen pura i simplement què és això de la democràcia.

A bones hores.

Després d'un quart de segle dient bajanades i pontificant sobre les misèries de la política i dels polítics de cop s'adonen que aquesta gent els poden amargar la vida de valent, enviar a rodar tots els somnis ancestrals en un tres i no res, i convertir el país en una cosa que ningú no pot reconèixer en menys temps del que necessita la meva neta per menjar-se un biberó.

Vet aquí l'essència del sistema: qui suma mana i qui no suma s'ho mira. I no hi ha més històries.

Per tant la qüestió consisteix a saber qui suma. Si és una elit de gent de coneguda i provada capacitat personal, professional i intel·lectual, o una llopada de professionals de la poltrona, sense ofici ni benefici, amb l'únic mèrit i interès comú de l'amor pel poder, l'afany de protagonisme sense cap sentit del ridícul i la dependència del cotxe oficial.

Que ningú no s'enganyi. El problema que tenim a Catalunya, i que seguirem patint els catalans durant força temps, és que els millors es queden a casa, que ningú no vol renunciar a res ni es vol comprometre amb ningú, ni amb el país, i que l'única cosa que sabem fer tot plegats és queixar-nos que la política és una merda, però no fem res perquè deixi de ser-ho.

Però el que és segur és que, si seguim així, aquesta porqueria aviat deixarà de fer la pudor que fa i en farà una altre que indica, inequívocament, que alguna cosa s'està podrint.