Li vaig prometre a l'Eduard Cid, conductor del programa d'Onda Rambla, La ciutat de tots, que faria una sèrie de col·laboracions centrades en el tema de la defensa dels interessos dels ciutadans davant de situacions de risc per al seu patrimoni o el seu benestar, i els mecanismes que preveu la llei per a protegir-los de les persones i empreses que utilitzen tècniques abusives per escurar-los la butxaca. I ho faré.

Però abans crec convenient introduir algunes qüestions per reflexionar sobre allò que amb tanta alegria es qualifica com a polítiques socials dels governs i que, en la majoria d'ocasions, només consisteixen en repartir els diners del pressupost per intentar captar vots amb els diners de tots, mentre altres factors de l'economia s'ocupen de recuperar-los amb escreix, convertint en inoperants els esforços fets amb la repartidora.

Què vull dir amb això? Molt senzillament que no té cap sentit donar amb una mà un ajut a les persones que viuen amb pocs recursos i amb l'altra mà deixar que la inflació pugi, creant unes condicions de vida que facin inútils els ajuts donats de forma puntual, perquè els increments dels preus dels productes de primera necessitat fan que els seus avantatges s'esfumin en no res, mantenint intactes, o pitjor, les causes del malviure que van servir de pretext per donar-los els diners.

És a dir que, a parer meu, és tant o més important fer polítiques econòmiques que afavoreixin la qualitat de vida de la gent corrent, que no pas repartir diners a tort i a dret per, tot seguit, oblidar-se de la gent que té problemes creient que amb el repartiment ja s'ha complert amb el deure de solidaritat i quedar-se amb la consciència tranquil·la.

Per dir-ho d'una altra manera: s'imaginen què hagués passat si Espanya no hagués fet el procés de sanejament dels comptes públics que li va permetre entrar en l'euro i ara haguéssim de pagar la factura del petroli amb pessetes? Tenint en compte que el petroli es cotitza per sobre dels 90 dòlars per barril, si no fos perquè l'euro ja supera la paritat d'1'47 respecte del dòlar, els efectes sobre l'economia serien catastròfics i qui ho pagaria serien les economies més modestes, com sempre.

Doncs bé, en puritat aquella política econòmica que ens va portar a adoptar l'euro en substitució de la pesseta a ningú no se li ocorreria qualificar-la com a política social, però els efectes que ha tingut sobre el conjunt de l'economia han permès que les condicions de vida dels espanyols hagin pogut suportar l'impacte de les turbulències dels mercats del petroli i de les divises sense massa problemes. Al menys per ara.

De tota manera els vells "tics" de fer anar la repartidora segueixen representant una amenaça. La prova del nou: en un any de teòric superàvit dels comptes públics, enguany augmentarà l'endeutament de les administracions públiques, un deute que tard o d'hora s'haurà de tornar i que, a sobre, generarà interessos, just en el moment que tornen a augmentar. Es pot dir que així es fan polítiques socials?

Hi ha qui ho afirma amb molta rotunditat, però jo ho veig d'una altra manera.

[Continuarà]

Crec que a la crisi financera que viuen els mercats occidentals podríem denominar-la com "la venjança dels pobres".

Si recorden, tot va començar fa uns mesos als Estats Units d'Amèrica quan els índex de morositat dels crèdits hipotecaris "sub prime" o d'alt risc van augmentar més del que havien previst els experts, provocant una pèrdua de liquiditat dels bancs que van deixar de cobrar les quotes que els seus clients no podien pagar.

El per què els titulars de les hipoteques van deixar de pagar massivament cal buscar-lo en una conjunció de motius. D'una banda, en el fet que aquest tipus de crèdit hipotecari es donava a persones que vivien en condicions econòmiques modestes, al límit de la seva capacitat de pagar les quotes, bé per la migradesa dels seus ingressos, per la inestabilitat de la seva feina o pel seu nivell d'endeutament. Malgrat això els bancs els van atorgar els préstecs a alts tipus d'interès, confiant en que l'última cosa que fan les famílies és deixar de pagar l'hipoteca per no quedar-se sense casa i haver de dormir al ras, però no van tenir en compte que quan l'economia apura, primer és viure i després la resta. D'altra banda, el nivell d'endeutament de les famílies principals usuàries d'aquest tipus de crèdits era i és molt alt, cosa que permetia als bancs, amb l'excusa del risc de les operacions, justificar uns tipus d'interès astronòmics que, al final, han resultat de difícil digestió pels que els havien de pagar, fins que no han pogut.

És a dir, que la cobdícia els ha posat a les cordes, i alguns han hagut de tancar, provocant una crisi financera de dimensions planetàries.

Aquí però, en aquest costat de l'Atlàntic, ens volen fer creure que les coses son diferents, però no és veritat. Aquí com als Estats Units, malgrat la bonança econòmica aparent, hi ha molta gent que les passa magres. Les famílies tenen dificultats per accedir als habitatges, s'hipotequen de per vida, destinant una part molt important dels seus ingressos a tenir un sostre. I si, a sobre, l'han de moblar sense deixar de viure, els toca espavilar-se amb marges de seguretat molt petits o anant sempre al límit, de manera que, qualsevol imprevist, esdevé un problema insoluble.

Fins que la roda es trenqui, és a dir, fins que alguns hagin de decidir si seguir pagant l'hipoteca o dedicar els recursos a altres necessitats que considerin més essencials, com ara menjar, vestir o educar el fills.

I la veritat és que aquí, com a Amèrica, els candidats a morosos son una legió i ningú no fa res per ells. Quan les coses han anat raonablement bé per a tots els han expremut com taronges però les perspectives estan canviant i quan ja no puguin més serà com la revenja dels hipotecats.

I que ningú no s'equivoqui, arribat el moment, si algú fa alguna cosa, segur que serà per salvar als bancs.