Aquestes darreres setmanes, sigui perquè hem estat en campanya electoral, sigui per la coincidència amb les festes majors, sigui per la febre d'inauguracions que ens ha embogit a tots, sigui perquè ja s'ensumen les eleccions municipals del proper mes de maig, el cas és que els ciutadans hem tingut l'oportunitat d'escoltar discursos, a quin més pintoresc, sobre les penúries econòmiques de les administracions públiques, i a través d'ells hem pogut percebre, una vegada més, que el nostre és un país curiós i que la nostra democràcia és francament singular entre la resta de democràcies del planeta.

Ho sento molt però les lamentacions dels representants del poder polític quan deploren la migradesa dels recursos econòmics de que disposa la seva administració respectiva em causen estupor, sobre tot tenint en compte que els ciutadans estem suportant a les nostres butxaques una pressió fiscal nominalment insuportable i que mai ens expliquen amb claredat per a què volen més diners, si per gastar-los realment en serveis d'utilitat per a la gent o per dilapidar-los en festivals, celebracions, xerinola i lluïment personal dels que tallen les cintes inaugurals o que ocupen les primeres files dels teatres, auditoris, pavellons i estadis esportius amb càrrec a l'erari públic.

I quan les llàgrimes de cocodril, a parer meu, ratllen el ridícul és en veure en la realitat a què ve tanta comèdia.

Un exemple ens l'acaba de servir en safata l'Ajuntament de Girona al divulgar la nova ordenança de residus municipals (no ordenança municipal de residus com qualsevol podria pensar, perquè ara, segons l'ajuntament, son els residus que son municipals i no l'ordenança), de la qual, entre altres prodigis, en podem extreure que els ciutadans d'aquesta ciutat tenim uns drets i uns deures nous, diferents dels que gaudeixen la resta de mortals, entre els quals el dret a participar en el festival de la recollida i tractament de les deixalles formulant denúncies a tort i a dret, o havent de suportar el deure de denunciar els incompliments dels seus preceptes que cometin altres ciutadans.

Segurament els redactors de la cosa han quedat ben descansats i contents d'haver fet un pas de gegant cap a la salvació del planeta, però tal vegada no s'han adonat que algun d'aquest suposats drets i deures ja han causat estralls en les societats en les que s'han promogut, abans i ara. La delació, la denúncia, la vigilància d'uns ciutadans sobre eles altres, també va ser experimentada en aquest país en èpoques que semblaven feliçment superades, en les que no només van servir per fer depuracions polítiques dels adversaris, sinó que sovint van ser emprades com instrument de revenges personals, cosa que no crec que formi part de la voluntat dels actuals membres del consistori.

Per això espero que els ciutadans de Girona, que sempre han acreditat ser més entenimentats que alguns dels seus governants, no facin cas d'aquesta mena de preceptes i els incompleixin sistemàticament per tal de preservar la convivència i la qualitat de vida ciutadana, i que la corporació, tant aviat com sigui possible, en un gest de prudència política, d'altra banda del tot exigible, es deixi de collonades, revisi el contingut de l'engendre i l'adapti als preceptes de la legislació vigent.

Avui no puc resistir la temptació de comentar una notícia apareguda en els mitjans de comunicació als darrers dies i que, ho reconec, m'ha deixat entre estupefacte y estranyament content. Consisteix en l'anunci que ha fet l'Ajuntament, no contradit per l'empresa protagonista de l'esdeveniment, segons el qual un centre comercial de la ciutat farà donació a la Corporació de dos milions i mig d'euro, quantitat que representa ni més ni menys que 415.965.000 de les antigues pessetes. És a dir, en un acte de liberalitat sense precedents, aquesta companyia farà donació, és a dir regalarà al nostre municipi una quantitat astronòmica de diners i això m'ha commocionat.

Tant que he esperat jo tota la vida que algun ésser generós tingués un detall així (o mes petit) amb la meva persona i em retirés d'aquesta vida atzarosa que porto a cavall del seny i la rauxa per aquesta cosa de la política, i que quan això passa no sigui jo el destinatari de la gràcia sinó l'Ajuntament, malgrat que aquest, per alleugerir les seves necessitats econòmiques, ja té els serveis de recaptació, m'ha alterat.

Per això la notícia m'ha deixat estupefacte. Que una empresa, després d'haver pagat els seus impostos, taxes i preus públics, es senti tocada en els seus sentiments més profunds per l'agraïment a una institució com l'Ajuntament, em commou, m'estora, m'entendreix, m'emociona quan, a parer meu, ni en la prestació dels seus serveis, ni en l'ordenació de l'espai públic, ni en la contribució a la felicitat col·lectiva no és pas, ni de lluny, un exemple d'excel·lència més aviat em fa sentir incrèdul. Per això, tot i donar per fet que darrera del rampell de generositat de la companyia no hi ha cap tracte de favor, ni cap consideració especial diferent de la que rep qualsevol altre conciutadà, no faltaria més, quan vaig sentir les explicacions que, segons el govern, justificaven la mesura no vaig poder evitar que una llàgrima fugissera m'enterbolís la vista.

Però també reconec que, una vegada refet de l'emoció, m'ha quedat el goig de veure que en aquest país encara hi ha una mica de civisme. Quan a mi, que dec ser mala persona, mal ciutadà i antisistema, l'única cosa que m'inspiren algunes actuacions municipals és la part més rebel del meu caràcter, m'alegra de veure que a altres membres de la comunitat justament els mou a reaccions contràries. I m'alegra molt especialment perquè jo sóc client habitual d'aquesta casa i veig amb satisfacció mal dissimulada que el compte de resultats al que contribueixo modestament cada setmana s'utilitza en causes altruistes com la d'equilibrar els comptes municipals abans l'Ajuntament no faci fallida i no es dilapida en obres de caritat, iniciatives solidaries i altres collonades.

Realment és una llàstima que, a punt de començar la campanya electoral, la gent estigui tant saturada de política i de polítics que ja passa de tot, desconnecta i procura ignorar allò que els incomoda, els molesta o els irrita. Com a molt els ciutadans s'interessen pels escàndols o pels esdeveniments més cridaners i anecdòtics que els fan riure, que els fan plorar o que els acaben d'enervar una mica més respecte de la cosa pública i de tot el guirigall que l'envolta.

I dic que és una llàstima per que si no estesin tant saturats de mentides, mitges veritats i promeses incomplertes valdria la pena que llegissin, escoltessin o veiessin tot allò que passa, amb tranquil·litat, distància i sentit de l'humor, per gaudir de l'espectacle una vegada que ja l'han pagat, i ben car per cert tenint en compte que, tot just fa 3 mesos, Hisenda els va alleugerir les butxaques.

I ara, amb els diners de tots, els fan les ofertes més descabellades que hom es pugui imaginar i es prometen coses tant espectaculars que sortosament cap dels catalans contemporanis tindrem el goig, o la fatalitat segons es miri, de fruir-les.

A partir d'ara allò més essencial que per culpa d'uns i altres sempre ha estat un desastre començarà a funcionar: l'escola pública serà com Déu mana, la sanitat ho curarà tot i sense esperes, els serveis socials atendran totes les necessitats i els pobres lligaran els gossos amb llonganisses, les infraestructures que en els darrers anys ningú no ha estat capaç de tirar endavant es faran de cop, com per art d'encantament. I tot es farà sense apujar els impostos.

Suposo que és per això que la gent de be es desentén de tot i ja no es creu res del que li puguin dir en una campanya electoral. Tothom sap que a la gent i als polítics se'ls coneix pel que fan i no pel que diuen i l'experiència demostra que en campanya els candidats parlen massa i després les coses són com són, van avançant de mica en mica, amb petites millores, però no hi ha res que canvii d'un dia per a l'endemà sense esforç, constància i determinació, i no a cop de promeses increïbles.

Si fos veritat tot el que ens han promès en els últims trenta anys ja fa temps que quest seria el país de les meravelles. La sort és que la majoria ens conformem amb que continuï siguen com és, un país per viure-hi malgrat tot.