El 21 de desembre de 2004, el govern de la Generalitat, presidit per Pascual Maragall, va acordat crear un Grup de Treball encarregat de la redacció d’un informe sobre els principis que han d’orientar les actuacions de les administracions públiques catalanes, dels seus organismes i empreses, i dels seus responsables polítics i professionals, per tal d’assegurar la transparència en la gestió dels recursos públics i la igualtat en l’accés a la informació (sic) sobre aquesta gestió per part de tots els ciutadans, organismes i empreses. Segons el text de l’acord adoptat, l’informe podia incloure recomanacions sobre eventuals reformes normatives o de procediment administratiu per garantir el respecte als principis d’integritat personal, de lleialtat a l’interès públic i de rendiment transparent de la seva gestió, i per reduir el risc de pràctiques desviades de l’interès general.

En moments de dificultats econòmiques com les que ja es comencen a sentir la nostra societat mostra amb cruesa les seves contradiccions.

En aquests dies podem veure com l’estat aboca recursos per resoldre els problemes del sistema financer, però no és capaç de posar a l’abast de la societat els necessaris per fer front als compromisos que va assumir quan va aprovar la llei de dependència.

És el paradigma de l’absurd.

Si el sistema financer no té liquiditat, per molt solvent que sigui, no podrà pagar els seus deutes i deixarà de ser solvent, per la qual cosa se li injecten diners, per evitar que els estalviadors perdin els seus estalvis.

D’altra banda, tots recordem les expectatives que es van generar quan es van aprovar la llei de dependència. Amb ella, teòricament, naixia la quarta pota de l’estat del benestar, però la realitat és que sense recursos per finançar-la allò que va néixer realment va ser un nou motiu de frustració per a un col·lectiu de persones que ja té raons de sobra per sentir-se maltractades per la vida.

És casualitat que la contradicció s’hagi posat en evidència al mateix temps, o era previsible que tot allò que està passant, justament en aquest moments, anés a coincidir?

Tant se val, però la qüestió ara és com es resol l’embolic.

Es pot dir a les persones dependents i als seus familiars que no hi ha recursos per a ells - que probablement son els que més els necessiten - mentre l’estat, si li convé, sap de on treure els diners per a altres finalitats?

Vist el què passa, resulta prou evident que la nostra és una societat contradictòria i cruel que permet utilitzar les necessitats dels ciutadans i els instruments de l’estat per fer propaganda política.

I això no s’hi val.

Crec que des de la reunió de caps d’estat i de govern del cap de setmana passat he descobert la meva autèntica vocació. Una mica tard però m’he adonat que volia ser banquer.

No em preguntin perquè. No ho sé, però després de la sotsobra dels últims dies, del daltabaix borsari, de les angunies de no saber on posaria els diners si un dia en tingués, de cop se m’ha fet la llum.

Soc tant tanoca que fins i tot havia arribat a pensar en algun moment que les coses de la crisi ens podien fer anar a tots pel pedregar, però m’havia equivocat. Rostos avall només hi aniran els de sempre, els que son carn de canó. Vaja, els que no tenen liquiditat per pagar la hipoteca que, una vegada més, s’hauran d’acollir a l’article vint-i-sis.

Be, be, d’acord, d’acord. Ha estat per raons d’urgència, però resulta que en un sol cap de setmana s’han liquidat tres vegades el pressupost de la Generalitat sense parpellejar. Per a obres i despeses socials? Tal vegada, però jo ja no hi entenc res. Bé, mai no he entès res, però a partir d’ara encara hi entenc menys.

Només que, en el futur, m’agradaria tenir una raó moral per seguir pagant impostos. La raó legal ja em ve donada i no em deixa cap marge a la decisió personal. M’agradi o no, pago (o em cobren), però la meva natural resistència a llençar els diners a la claveguera o a les escombraries, per amor a l’art, em demana arguments per seguir contribuint com un ciutadà normal i no com un imbècil.

Mentre tots els nostres veïns, Alemanya inclosa, es veuen abocats a la crisi que tothom coincideix a qualificar de molt greu, en la que bancs i companyies líders en els seus respectius sectors fan fallida i els governs dels països més industrialitzats del planeta surten a tranquil·litzar a l’opinió pública amb mesures de política econòmica espectaculars, per evitar la desbandada dels inversors i l’enfonsament de l’economia, els catalans tenim l’immens privilegi de viure en un altre món.

Aquí, malgrat que l’atur creix de forma desmesurada i l’endeutament de les famílies comença a passar factura, la morositat augmenta i la incertesa amenaça el futur dels ciutadans, tenim la sort de no ser com la resta.