Ara sí. Aquesta setmana pot passar que tinguem nou estatut o que ens quedem amb el que ja tenim.

Jo, personalment, m'estimo més quedar-me amb l'estatut que ja tenim, per moltes raons.

La primera, i la més important de totes, perquè el text de la reforma està agafat amb pinces, no ha estat objecte de suficient reflexió i no el coneix ningú, més enllà dels seus redactors. I això no pot ser bó.

Fa pocs mesos, amb motiu del referèndum sobre la Constitució europea, tothom es posava les mans al cap, especialment els partits que conformen la majoria de govern, perquè es demanava l'opinió de la gent sense haver-los donat temps ni mitjans per conèixer a fons allò que havien de votar.

Doncs bé, ara ni tant sols se'ls demana opinió, però s'intenta obtenir el seu suport a base de dir quatre frases fetes que, en el fons, no volen dir res o, si diuen alguna cosa, a vegades tenen el sentit contrari del que la gent pensa.

Com a mostra un exemple. Fa uns dies, el President del Partit Popular, Mariano Rajoy, va venir a Barcelona a donar una conferència i, en ser interpel·lat en relació a unes declaracions que havia fet dies enrera sobre l'OPA de Gas Natural sobre ENDESA, va explicar que una de les raons per les quals tenia reticències era per l'escenari de control sobre les caixes d'estalvi que plantejava el nou estatut. En sentir aquesta afirmació tothom es va quedar estorat perquè, segons sembla, ningú s'havia assabentat del contingut ni del sentit del nou text que s'està discutint.

L'endemà, els mitjans de comunicació en varen parlar abastament i en els dies següents hi va haver mobilització general per part de tots els estaments econòmics del país, encapçalats, com és lògic, pels responsables de les caixes d'estalvis, fins que ahir, dia 26 de setembre, quatre dies abans de la votació, el Conseller d'Economia anunciava que el tripartit modificarà el text definitiu, per tranquil·litzar els ànims.

Doncs bé, com en el tema de les caixes, en el nou estatut que es vol aprovar hi ha un reguitzell de trampes que suposen un augment de les competències de la Generalitat, però per poder sotmetre millor els drets i les llibertats dels catalans. És a dir que es contempla un increment de l'autogovern directament proporcional a la pèrdua de molts dels drets individuals recuperats pels ciutadans ens els darrers vint-i-cinc anys.

Per això m'agradaria que tinguéssim temps per tornar-lo a llegir amb calma i debatre'l en profunditat per, quan la prudència aconselli, poder-lo votar convençut que els ciutadans hi surten guanyant.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Gràcies a Déu, això del nou estatut ja s’acaba. Ahir va finalitzar el darrer termini per presentar esmenes i, si no hi ha res de nou, la setmana vinent es produirà el debat i la votació del text de la proposta, i sabrem si és nen o nena, gall o gallina, estatut o estatuta, o simplement una llufa tripartida.

En tot cas, surti el que surti, els catalans podrem començar a relaxar-nos.

S'aprovi o no s'aprovi tots celebrarem la fí del serial que ens ha tingut entretinguts durant un any i mig, i ens podrem dedicar a oblidar un procés que sovint ens ha avergonyit veient l'espectacle que el conjunt de la classe política ha ofert a la ciutadania.

Si aquest és el procediment que cal seguir per aprovar la norma bàsica de convivència de tots els catalans; si aquets són els arguments que han de fer bons els preceptes del nou estatut, i si aquests, que es desqualifiquen i s'insulten per tirar-lo endavant, són la gent que han de vetllar per la seva aplicació, estem arreglats.

Els catalans ens mereixem alguna cosa més. Les opinions de tots plegats deuen ser molt respectables, però els ciutadans tenim dret a ser tractats amb una mica més de consideració perquè, encara que s'aprovi la cosa, en mig d'aquest garbuix naixerà contaminada de mala bava, esbiaixada d'oportunisme partidista i coixa de recolzament sincer i honest, fins i tot dels seus promotors. Si surt, no serà pel seu contingut, sinó per por a la fotografia de l'endemà i per no ser crucificat pels adversaris i els mitjans de comunicació,

Però, si no surt, confio que algú tingui el valor d'explicar a l'opinió pública que si el procés no ha anat bé ha estat per culpa de tots. Perquè no hem estat a l'alçada del repte que ens vam plantejar. Perquè hem frivolitzat sobre coses amb les que no s'ha de jugar. Perquè no hem reflexionat prou. Perquè no hem estat capaços de posar-nos d'acord ni en les coses més elementals. Perquè hem volgut passar a la història sense fer cap esforç. Perquè no hem tingut en compte les necessitats dels catalans i només hem pensat en els interessos de partit. I perquè som uns incompetents, amb molta mala gaita, però amb molt poca traça.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Avui, alguns mitjans de comunicació es fan ressò de la compra de la companyia de telefonia per Internet Skype, per part d'eBay, la principal empresa de subhastes virtuals i propietària a la vegada de PayPal, que és un dels sistemes de pagament on-line més utilitzat arreu del món.

Aquesta, com moltes altres notícies relatives als negocis que s'han desenvolupat en els darrers anys en torn del fil telefònic, a la majoria dels ciutadans no ens fan ni fu ni fa, però denoten una gran efervescència econòmica en el ciberespai. És ben bé que, una vegada esgotada l'etapa en la que es va desinflar la bombolla d'Internet - aquella que van propiciar els profetes de la nova economia com Negroponte i altres - el globus s'està tornant a botir, aquesta vegada sense no massa soroll, però amb moviments realment espectaculars en torn d'un negoci cada vegada més substanciós.

Com a mostra d'allò que està succeint valgui l'exemple d'Apple, una companyia informàtica que fins no fa gaire era quasi marginal en el mercat dels ordinadors, fabricant d'uns aparells de molta qualitat, però relativament cars, cosa que els relegava a ser minoritàris. Doncs bé, fa un parell o tres d'anys, la companyia de la poma va treure al mercat un petit aparell reproductor de música, l'iPod, i un programa gratuït per descarregar-la des de l'ordinador, l'iTunes, que han posat a l'empresa en el lideratge de la venda de música per Internet. Valgui com a exemple que en el segon trimestre d'enguany ha venut més de 6 milions d'iPod i, des de la seva botiga electrònica de venda de música, porta venudes més de 500 milions de cançons a 99 centaus de dòlar cadascuna.

Un altra exemple no menys espectacular del que està passant és el de la companyia finesa fabricant dels telèfons cel·lulars NOKIA que ha contribuït al desenvolupament de la telefonia mòbil arreu del planeta i ha situat Finlàndia, un país de poc menys de 5 milions d'habitants, al capdavant de la indústria electrònica mundial.

Es tracta, tot plegat, d'una revolució? La veritat és que no ho sé. Allò que sembla evident és que en un món globalitzat hi ha algunes empreses petites que no s'arronsen i planten cara als gegants de l'economia mundial, contradient el discurs suat dels profetes del desastre.

El nostre entorn canvia, planteja reptes nous i els que s'espavilen prosperen.

Però mirant al voltant a vegades penso que els catalans vivim a la lluna, ens mirem massa el melic i, darrera de les nostres dèries, renunciem a ser alguna cosa més que submisos perceptors d'ajuts, subvencions i fons europeus.

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

La tornada de les vacances, justament el dia que el Consell Consultiu ha de fer públic el seu dictamen sobre el projecte d'Estatut que s'està debatent en el Parlament des de fa un any i mig, convida a fer un comentari sobre la matèria, i fer-ho amb una certa agror.

Des de l'entrada en vigor de l'estatut actual al 1979, han passat 25 anys plens de clarobscurs. Sota el paraigua de la Constitució de 1978, l'estatut va inaugurar el primer període d'autogovern des de 1716, llevat el parèntesi efímer i convuls de la república.

Durant aquests anys d'aprenentatge en les tasques de govern hi ha hagut ocasió de prendre la mida a la capacitat dels líders dels partits catalans per a construir un projecte de país, i la veritat és que el projecte que hem esbossat entre tots no sembla gaire engrescador.

Els errors dels primers temps es podien atribuir a la manca d'experiència i tal vegada són més fàcils de disculpar que els que s'han comés més endavant. El llarg període que va seguir als balboteigs inicials fins a l'alternança que ens toca patir en aquests moments, passarà a la història com l'època de la patrimonialització del poder per part dels partits polítics, del seu repartiment territorial i de la creació de circuits paral·lels de poder a través de la creació d'òrgans “ad hoc” per a cada conveniència i del nomenament de càrrecs de confiança en substitució d'una administració pública moderna, professional i independent.

En l'etapa que inaugurem, justament en el dia d'avui (05/09/2005), comencem la fase de demolició institucional del poc o molt que encara quedava dempeus, atesos els anuncis de diferents líders polítics de fer cas omís a l'opinió del Consell Consultiu que s'ha de fer pública avui.

I és que resulta inevitable constatar que alguns líders catalans d'avui són una mica estranys. Es consideren molt demòcrates, però al seu aire. Per a ells democràcia i llibertat són sinònims d'una manera d'entendre la vida, a mida, i les normes només les consideren obligatòries segons que les hagin aprovat ells i no altres. D'acord amb les seves conveniències, si alguna llei els encotilla, se la posem a l'esquena; si l'opinió d'alguna autoritat no recolza la seva dèria, l'ignoren, i si la Constitució no els permet encaixar, s'entesten a canviar-la.

I així no es fa país.

Els ciutadans que no poden triar les normes que han de complir, tenen dret a un millor tracte. I si avui no poden tenir la lluna, tant se val. Segur que, mentre no l'abasten, es conformen que funcioni el país, o tant sols alguna cosa ... i encara no massa.

D’ençà de la instauració de la democràcia el discurs polític a Catalunya ha incorporat un seguit de sobreentesos relatius al catalanisme, i a la pràctica política s'exigeix que tothom es defineixi en relació a un seguit de dogmes sobre el país i la seva història en els que, com és obvi, només es tenen en compte els episodis que han calat en la imaginació col·lectiva com a representatius d’una determinada versió èpica del passat, i es passen per alt aquells esdeveniments susceptibles de ferir l’autoestima general o de minvar la grandesa dels seus mites.

Però en la vida hi ha un temps per a tot. Hi ha moments per a la utopia i altres per enfrontar-se a la realitat més prosaica de la història que convé recordar per no seguir delirant. I quan s’ha de tocar de peus a terra la veritat ha de sortir a la llum, especialment quan a l’horitzó polític s’albiren senyals que anuncien inequívocament la tornada del totalitarisme, encara que aquesta vegada vingui disfressat amb nous emblemes i altres signes d’identitat. Davant d’aquesta amenaça els que hem viscut una vegada l’experiència i que hem lluitat pel retorn de la democràcia no ens podem permetre la covardia de no denunciar el retorn del pensament únic, de la veritat política exclusiva d’una minoria (per molt nombrosa que sigui), o de la dèria de convertir el país en una entelèquia que nega la llibertat als ciutadans que no es dobleguen als designis dels que s’irroguen el dret a interpretar la voluntat col·lectiva.

Justament ara, després del primer quart de segle de reconstrucció d’un entorn polític que ha permès aspirar a un futur per a tots, sense exclusions, no ens podem permetre el luxe de trencar la convivència entre els catalans, com hem fet tantes vegades al llarg de la història de la mà d’aventurers, insensats, megalòmans i visionaris. Va sent hora que assumim d’una vegada el que som en realitat i que prenem consciència de les nostres limitacions. Els catalans no som millors ni diferents i també tenim vergonyes històriques per tapar. No totes les mancances que patim han estat culpa dels altres perquè, removent el passat, tal vegada és hora que comencem a reconèixer els errors que les han ocasionat.

Per començar, convindria explicar, sense embuts, la veritat sobre el desastre de 1714 i les seves conseqüències, perquè ens podem seguir queixant de la severitat de Felip V, però no podem oblidar que, abans de la caiguda de Barcelona, de la promulgació dels Decrets de Nova Planta i de la desaparició de les institucions tradicionals de Catalunya, els catalans havien fet molts mèrits per provocar-la. Ja toca reconèixer-ho perquè, altrament, escoltant la versió del catalanisme acrític i ben intencionat dominant qualsevol diria que les Corts Catalanes no van acceptar a Felip d’Anjou com a rei i que no li van jurar fidelitat l’any 1701, desprès que aquest jurés les Constitucions de Catalunya. Tampoc ningú no diria que des de 1701 a 1705, llevat d’un grup de recalcitrants partidaris de Carles d’Àustria, Catalunya va acceptar la situació de bon grat. Tampoc no diria ningú que el desembarcament a Barcelona de la flota comandada per l’Arxiduc, armada per Anglaterra i Austria, i els nou anys de guerra que el van seguir per destronar Felip V, no van ser un acte de rebel·lia d’alt risc per als catalans en el cas que passés allò que va passar, és a dir, que al final de la tragèdia es trobessin en el costat perdedor.

Sí que es pot dir, amb tota la raó, que a Felip V se li’n va anar la mà amb la repressió posterior a la capitulació, però no es pot seguir lamentant la pèrdua de les institucions catalanes com si els catalans de l’època no hi haguessin tingut res a veure. Es van equivocar de causa, van fiar el seu destí a interessos aliens que els van traïr, van errar a l’hora d’escollir els aliats que els van abandonar, es van equivocar d’enemic, no van saber mesurar les seves forces, van fallar en el procediment per assolir els seus objectius, van trencar el seu jurament i no van fer honor als compromisos que havien contret, no van saber (o no van voler) negociar una sortida digna al problema que havien ocasionat quan ja tot estava perdut, van sembrar la mort i la desgràcia dintre i fora de Catalunya amb obstinació i fanatisme, i finalment van perdre. Què podien esperar?

Ara, els que es consideren hereus d’aquella desfeta encara panteixen. 290 anys després lamenten la seva dissort i, enutjats i dolguts per una derrota que es neguen a acceptar, reivindiquen la derogació de les disposicions que els van sotmetre, una vegada vençuts per la força de les armes. Encara que tard, segurament és oportú reivindicar la pau que en el seu moment no va ser possible però, lamentablement, els protagonistes dels dos bàndols fa temps que dormen el somni dels justos i ja no poden protagonitzar la reconciliació. Tal vegada ho podem fer altres si hi posem una bona dosi d’imaginació, fem una interpretació benèvola de la història i esmercem tota la bona voluntat possible per escenificar un rencontre. La part catalana, representada per la Generalitat o pel Parlament, podria presentar una disculpa formal per la deslleialtat que va suposar trencar el jurament de fidelitat i per les calamitats que va ocasionar durant la guerra, i la part de l’estat, representada pel Rei o per les Corts Generals, podria acceptar la disculpa i derogar formalment els Decrets de Nova Planta. Tot plegat, és clar, dintre de l’esperit propi de la reconciliació històrica que va suposar la Constitució de 1978 i la integració de Catalunya com a Comunitat Autònoma en el seu marc.

Seria d’una gran dignitat per part de tots, però em temo que la reivindicació no va per aquí. Si, com penso, la proposta és una simple estratagema partidista per carregar d’arguments un ideari polític encallat en els laberints d’una historia adulterada, valdria la pena que els seus autors, abans no provoquin un altra disbarat històric que hagin de lamentar les generacions futures, fessin l’esforç de connectar amb la realitat per escoltar als catalans que han deixat de mirar al passat i que, acceptant allò que té de positiva la situació política que els ha tocat viure, es conformen amb seguir escrivint la història d’aquest país amb minúscules, però en pau, sense més heroïcitats que donar un futur digne als seus fills, ni més èpica que la de seguir pagant la hipoteca cada fi de mes.