Entre la necessitat de fer lluir el nou estatut, la campanya electoral, les ganes dels partits d'aparèixer com els que més s'interessen per les coses de Catalunya i dels catalans, que ha començat el procés anual per aprovar els pressupostos de l'estat i la carrera de tots els partits per semblar els dentistes que més queixals arrenquen a Madrid, resulta que el panorama mediàtic català aquests dies es una festa. Qui la diu més grossa? Qui té més capacitat per negociar amb el govern central per treure-li els diners? Qui treu més conills de la xistera?

La gent, però, ja sap que la cosa no passa de ser un espectacle de prestidigitació que es repeteix un any darrera l'altre i que sempre acaba sent un simple joc de números, perquè en els temps que corren ningú ja no fa miracles i perquè si fos veritat el que diuen (o el que han dit en anys passats) aquí faria força temps que lligaríem els gossos amb llonganisses i no ho fem.

Per no desviar-me del tema: si realment s'haguessin invertit els diners que en els darrers 30 anys anaven destinats al desdoblament de la Nacional II segurament aquesta seria la primera carretera del món amb cinc pisos d'alçada i, lluny d'això, en el tram en el que hi han fet més millores no passa de tres carrils a un sol nivell com qualsevol altra carretera.

Què passa doncs. Que ens enreden? Val a dir que segurament no és que ens vulguin enredar sinó que no ens diuen tota la veritat.

Al pressupost ja hi posaran les xifres que diuen. No faltaria més. Però quan arribi l'any vinent resultarà que malgrat totes les bones intencions no se'ls hauran pogut gastar, sigui perquè els projectes no estaran fets, o perquè els procediments que cal seguir no s'hauran acabat, o perquè hauran sorgit problemes de qualsevol mena, inclús pot ser que la gent del territori s'hagi oposat a que es faci allò que han projectat.

Per això costa tant poc fer pressupostos. Només cal que continguin les partides que millor s'adiguin a la propaganda que es vol fer i que quadrin. I l'any que ve torne-m'hi, és a dir, prenem les quantitats que no s'han gastat en els últims 30 anys com a ròssec, cosa que ja representen una xifra prou galdosa, afegim les promeses electorals pendents, les reivindicacions ciutadanes no satisfetes, sumem-les totes i ja tenim un nou pressupost.

Segons sembla, el del 2007 inclourà 3.000 milions d'euro perquè és any electoral, però d'aquesta quantitat segur que n'hi ha una bona part que ja hi és de fa temps, com hi tornarà a ser l'any 2008 i, qui sap, si encara s'arrossegarà l'any 3000.

Llàstima que jo no hi seré per veure-ho i tornar-ho denunciar.

Atès que la immigració s’ha convertit en un dels temes que en aquest moment més preocupen als ciutadans ja fa un seguit de setmanes que m’he proposat oferir material per a la reflexió amb la voluntat de contribuir a analitzar la qüestió amb un cert coneixement de causa i afrontar els seu múltiples aspectes amb una mica de serenitat.

Avui voldria donar a conèixer una de les situacions més curioses de les que s’han produït recentment en els països occidentals a ran del fet migratori. Es tracta del següent: a Ontario, una de les deu províncies de Canadà, amb una població que ratlla els 13 milions d’habitants, en la que estan ubicades, entre altres, ciutats tant importants com Toronto i Ottawa, la capital de l’estat, es va promoure fa poc més d’un any un projecte legal que havia de permetre la creació de tribunals per impartir justícia d’acord amb la sharia, la llei islàmica tradicional.

La norma es volia inserir dintre del marc legal que, des de 1991, contempla els procediments d’arbitratge entre particulars, per tal de permetre que els musulmans s’hi podessin sotmetre voluntàriament per tractar els litigis familiars, de separació i divorci, i altres qüestions relatives a la filiació, com ja poden fer en algunes altres qüestions els membres de les comunitats catòliques o jueves amb una certa normalitat.

En contra del que pugui semblar la comunitat islàmica d’Ontario no és massa nombrosa, encara que sí molt influent. La regió és majoritàriament protestant, amb minories catòliques, jueves i hinduistes notables que no provoquen tant recel com els musulmans.

Concretament el moviment de protesta que s’ha generat contra la iniciativa es basa en el temor que, per aquesta via, les dones musulmanes es vegin obligades a sotmetre’s a la jurisdicció d’aquests tribunals i acabin perdent els drets que tenen reconeguts en la societat canadenca, cosa que neguen els partidaris del sistema.

El cas és que la qüestió ha provocat un debat encès, en alguns moments molt agre, que ha fet vessar rius de tinta i que ha mantingut mobilitzats a un gran nombre de ciutadans que no volen veure com s’instal·la un sistema legal paral·lel al general de l’estat i que no accepta la incorporació en el seu país de sistemes jurídics estranys als de la seva tradició. No és tant una resistència de caràcter religiós, que en alguns aspectes també ho és, sinó una reacció d’amplis sectors de la societat que vol impedir a tota costa que una part de la població, ni que sigui minoritària, es vegi sotmesa a un sistema que la majoria no identifica com a propi.

Al final, tot fa pensar que la norma no veurà la llum i que quedarà en algun calaix del despatx del Governador esperant una ocasió més favorable, encara que molts pensen que tard o d’hora els musulmans canadencs veuran reconeguts els mateixos drets dels que ja gaudeixen altres comunitats religioses a Canadà.

I això no passa en una república bananera, no, sinó al Canadà. Ho recordo per anar-nos preparant.

Els catalans, que som tant donats a mirar-nos el melic, tenim l’estranya costum de veure la història segons allò que ens interessa i obviem o neguem aquelles veritats que contradiuen la nostre peculiar manera de contemplar el món per un forat.

Un dels episodis que personalment m’han impressionat més de la història europea recent i que, com la resta dels meus contemporanis, he pogut veure com succeïa en directe, a través de la televisió i d’altres mitjans de comunicació, sembla haver estat ignorat pels catalanistes més recalcitrants que només han vist allò que els convenia de veure o no han entès res de res del que passava. Em refereixo al procés a través del qual la república balcànica de Kosovo ha esdevingut un país independent davant les expressions de satisfacció, per a mi incomprensibles, dels ultranacionalistes més conspicus i dels independentistes més babaus.

Ho intentaré explicar, clar i ras: el territori de Kosovo, integrat a l’antiga Iugoslàvia, havia estat considerat com una part essencial de Sèrbia perquè allà hi ha alguns dels seus santuaris indestriablement lligats al naixement de la nació dels serbis. A principis del segle XX, Kosovo estava habitat per una majoria de serbis, que en els anys 20 superaven el 80 % de la població. En aquella mateixa època el territori ja tenia una forta immigració d’albanesos que aleshores no arribaven al 20 % del total però que, al llarg de tot el segle XX, va anar creixent a través d’una migració constant fins que, amb la descomposició de l’antiga federació iugoslava i les diverses guerres dels Balcans dels anys 80 i 90, va resultar que, a les acaballes del segle, la població kosovar estava formada per un 20 % de serbis i un 80% d’albanesos, havent-se invertit la proporció que hi havia 80 anys abans.

No cal dir que l’afebliment de Sèrbia com a nació hegemònica de la regió i la constatació de la nova composició ètnico-política del territori, van donar ales als albanesos kosovars per endegar un procés independentista que primer va posar als serbis contra les cordes i més tard, a partir de la reivindicació armada d’un estat propi, va portar a la comunitat internacional a intervenir per evitar un nou bany de sang a la regió quan encara era recent el vergonyat paper que havia jugat l’Unió Europea i la mateixa Organització de les Nacions Unides en el conflicte que havia enfrontat les diferents comunitats ètnico-religioses de la veïna Bòsnia.

Va ser així com la combinació de la mala consciència d’uns amb la determinació dels altres va permetre, ai las! el naixement d’una de les criatures polítiques més estrambòtiques del planeta: la república de Kosovo, sorgida de la força demogràfica d’un procés migratori que es podria qualificar, sense embuts, d’autèntica invasió.

I aquí, tant suposadament sensibles a aquestes qüestions com diuen ser els catalans, no es va aixecar ni una sola veu per denunciar-ho. Ni els polítics (que encara no s’han assabentat que hi ha un món a l’altra riba de l’Ebre i més enllà del Pirineu o del mar), ni les organitzacions nacionalistes, ni ningú no va dir res. Contemplant, impassibles, com els serbis eren esborrats del mapa kosovar per la majoria albanesa, mentre la propaganda i la seva manca de criteri els feia creure que ara la història s’havia d’escriure així, a cop de resolució de les Nacions Unides com si fos la nova llei de Déu i acceptant que una corrent migratòria sigui la font de legitimitat pel naixement d’un país.

Francament, només ho entenc veient com els nostres suposats nacionalistes sempre estan a la lluna o somniant truites.

La formulació és molt senzilla: És just, prudent o, simplement, raonable que els nostres conciutadans d’economia més modesta hagin de competir amb l’allau d’immigrants per poder accedir a les ajudes socials públiques (concebudes inicialment per a ells), o no?

Veurà, en el nostre sistema, conceptualment injust com tothom sap, els ciutadans contribuïm al pressupost comú a través dels impostos i d’aquests, a través de mecanismes diversos, molts de dubtosa equitat, es detreuen unes quantitats considerables que les administracions retornen a alguns col·lectius a través de diferents mecanismes, entre els quals alguns programes d’ajuda social destinats a atendre contingències de diferent naturalesa dels sectors socials menys afavorits per la fortuna.

Mentre la immigració no va ser un dels primers problemes socials del país, els destinataris d’alguns d’aquests ajusts eren els nostres pobres, però aquest, amb l’establiment massiu d’immigrants encara més pobres que ells entre nosaltres, han anat veient com, malgrat la migradesa dels seus recursos, anaven quedant desplaçats de l’accés a alguns dels ajuts públics que temps enrere els permetien malviure. És més, en no pocs casos es veuen en la situació d’haver de competir amb els nouvinguts, a través de procediments administratius ignominiosos, per demostrar la seva pobresa i poder accedir als miserables ajuts públics que, sovint, són concedits a altres, encara més pobres que ells, malgrat la parafernàlia documental a la que s’han vist sotmesos i l’exhibició vergonyant de la seva condició de pobres. Això sí, atenent al principi de transparència tant en boga, tot es fa amb publicitat i pública concurrència perquè, a sobre dels improperis a que s’han de sotmetre, no es puguin queixar.

Ja sé que tots plegats som uns hipòcrites (especialment els polítics), però vostè, senyor director, o algun dels lectors del seu diari, coneixen algun sistema millor per fomentar el ressentiment entre alguns dels nostres conciutadans? O és que la xenofòbia i el racisme són patrimoni exclusiu dels adversaris dels que ara governen d’una manera tant irresponsable?

Manuel Ibarz
Diputat al Parlament de Catalunya
Portaveu del Partit Popular en la Comissió d’Immigració