El passat cap de setmana hi ha hagut una manifestació a la ciutat de Barcelona en favor de la llengua castellana i, una vegada més, els defensors de la llengua comuna de l'estat i contraris a la immersió lingüística en català com a única opció formativa, crec, modestament, que s'equivoquen amb la manera de plantejar la qüestió, perquè sent molt important com ho és el dret dels ciutadans d'aquest país a educar als nens en la llengua que vulguin, no ho és menys constatar el resultat de 30 anys d'esforços de tota mena per posar al català com a llengua vehicular de l'ensenyament i de l'administració pública d'aquest país.

Si el tema no fos tabú i es pogués tractar sense ferir la sensibilitat de ningú ni provocar cap cataclisme polític valdria la pena de veure objectivament els costos col·lectius de l'esforç realitzat i els resultats assolits.

Ja fa un temps, durant una visita que vaig fer a un dels castells del Loire, a França, crec recordar que es tractava de Chambord, vaig formular la teoria de la maledicció dels rics, segons la qual, quan els poderosos ja no poden mantenir l'opulència i els ingressos ja no els donen per mantenir els castells, els palaus o les mansions en els que viuen, l'estat té el costum de quedar-se'ls i incorporar-los al patrimoni col·lectiu per evitar que es malmetin o que es perdin, de manera que passen a ser mantinguts amb els pressupostos que paguen els pobres que, a sobre, per poder-los visitar han de pagar entrada.

Es tracta d'una de les tantes situacions grotesques que es poden experimentar viatjant una mica pel món i passa a diferents llocs del planeta de manera que tothom ho troba d'allò més normal. És l’única possibilitat que tenim els pobres de poder badar i veure com vivien els poderosos, pagant de la nostra butxaca la part dels impostos que es dedica a mantenir el seu llegat que, d'una manera o altra, és la cultura i l'art que, a saber perquè, considerem de tots.

Fa unes setmanes els catalans hem sabut, perplexos, que els sociòlegs s'han adonat que els catalans estem perplexos davant de les coses que passen i de les que no passen. Per fi hi ha hagut qui ha constatat científicament allò que tots sabem des de fa força temps i és que aquest és un país de contradiccions que es passa la vida elucubrant, sense nord. Som allò que som però no ens agrada i volem ser allò que no som però no sabem com ser-ho. I en mig d'aquest garbuix mental ens deixem portar a les situacions més estrambòtiques, sense queixar-nos, com ovelles que porten a matar.

Segurament un dels paradigmes del surrealisme antropològic en el que estem sumits és el panorama que ofereix el conjunt de les ordenances municipals vigents arreu del territori. La primera cosa que ens sorprendria seria el volum que ocupen. Però allò que compta no és el l'espai i les tones de paper, sinó el fet que son un mostrari de les filies i les fòbies dels governs que hi ha en l'ampli ventall de pobles i ciutats de Catalunya, però també de la força dels nombrosos grups de pressió que hi ha escampats arreu i que, sovint, porten als municipis a regular les coses més extravagants.

Des que la Fundació Josep Pla va tenir la magnífica pensada de publicar el quadern gris (http://elquaderngris.cat) com si es tractés d’un blog, no vaig resistir la temptació de subscriure’m-hi i rellegir-lo, en forma de píndoles, coincidint amb els dies que l’escriptor datava els articles. És una manera d’apropar-se al personatge, però també al país i a una època, fa 90 anys, al final de la primera gran guerra. Són, les de Josep Pla, les reflexions d’un observador benestant, sobre la quotidianitat, sobre els personatges amb els que feia tertúlia, sobre les sensacions i les percepcions que tenia d’allò que l’envoltava i sobre les opinions que li mereixia allò que veia o sentia.

És agradable de tornar-lo a llegir per la bellesa del text, però he de reconèixer que en molts aspectes em resulta descoratjador, tot i tenir assumit el perfil del personatge i la seva visió del món. Però quan descriu algunes realitats del seu temps jo no puc evitar de tancar els ulls i veure aquella mateixa realitat al cap de quasi un segle.

Si alguna de les persones que escolta aquest programa va desconnectar a finals de juliol i ha estat tot l’agost de vacances, segur que quan ha tornat a la realitat el primer de setembre pot tenir la sensació que, en un mes, ha creuat el túnel del temps.

Algunes de les coses que han passat van tenir els seus prolegòmens a primers d’any, sobre tot en matèria de política internacional. Els països occidentals van decidir acabar la tasca de desintegració de l’antiga Iugoslàvia que havien començat temps abans i, interpretant la legalitat internacional de la manera que els va convenir, van reconèixer la independència de Montenegro primer i de Kosova més tard, però durant el mes d’agost han vingut les tornes. Geòrgia, sentint-se recolzada pels EEUU i per la resta dels seus aliats, va creure que es podia annexionar Abjàsia i Ossètia del Sud sense que el gegant del nord digués ni ase ni bèstia, però li ha sortit el tret per la culata. Rússia, que vol recuperar la influència perduda en la zona del Càucas, va reaccionar de forma contundent i, una vegada expulsats els georgians d'ambdues repúbliques, que els de Tiflis consideren secessionistes, les ha reconegut com estats independents, complicant encara una mica més el mapa del món del que ja ho era. Per la seva banda, la UE, que cada vegada juga més com un titella mogut per interessos aliens, ha tornat a fer el ridícul malgrat l’ intent frustrat del president francès d’intercedir allà on ningú no ens demanava, atès que per no incomodar Moscou se l'ha tornat a enveinar una altra vegada.