En torn d'aquest procés que s'ha vingut a anomenar el NOU estatut, tant els polítics com els mitjans de comunicació estan utilitzant un seguit d’expressions que, si no s'expliquen, poden donar lloc a molts equívocs. Val a dir que en algun cas no es tracta de cap error innocent, sinó que la utilització d'algunes expressions és totalment voluntària i conscient, sigui per reforçar el punt de vista del qui la utilitza o per obtenir complicitats i adhesions en el públic al qual s'adreça. En altres casos, em dol dir-ho, crec que només s’empren pel desconeixement sobre la matèria del que parla.

I és que en aquest debat s'encreuen dos qüestions molt diferents, per bé que molt potents totes dues: d'una banda, una teoria política elaborada a partir d'una idea de país que serveix d'argumentari i que inspira el model utòpic al qual cadascú vol arribar; i d'altra banda, la ciència jurídic-constitucional nascuda del coneixement teòric dels especialistes i modulada per les decisions dels òrgans que tenen atribuïda la interpretació dels textos constitucionals.

Un i altre món tenen alguns punts de trobada, però en la majoria d'ocasions es tracte de simples punts d'intersecció, en els que es creuen, però que rarament marquen un camí comú. Es diu, per explicar-ho, que la política és l'art del possible i que la voluntat popular no ha de quedar encotillada per les normes que han fet altres, si es té en compte que les pot modificar. I això només és cert en part.

En l'estira i arronsa que comporta el debat entre la permanència i el canvi s'oblida, massa sovint, que la força dels països no rau precisament en la seva capacitat de reinventar-se cada dia o de capgirar les bases de la seva convivència cada vegada que hi ha un canvi de govern, sinó en la seva capacitat d'adaptar-se als canvis que els imposa la història des de l'estabilitat institucional.

Els problemes financers no els canvien les lleis, sinó la voluntat dels governants; els conflictes de convivència no depenen tant de les competències dels que manen sinó de la manera com es gestionen; la qualitat dels serveis públics no depèn només dels diners que s'esmercen a finançar-los sinó també, i en no poca mesura, en la voluntat de les persones que els presten; i la llibertat dels ciutadans no neix de la voluntat dels que tenen el poder, sinó del marc legal que la protegeix amb eficàcia.

I així podria continuar proposant una llista inacabable de raons per evitar fer experiments innecessaris amb les institucions, i exposar-ne d'altres per posar de relleu la conveniència de no tocar-les si no és amb l'acord de tots. Perquè si només són volgudes per uns, encara que siguin molts, mai no seran de tots i tard o d'hora tornaran a canviar, com un pèndol. Com ha ha passat en aquest país quasi sempre.