Benvolgut amic Sellarès,
L’altre dia, concretament durant la tertúlia nocturna del dia 28 de desembre de COMRàdio que condueix en Ramon Miravitlles, vas fer una afirmació que aleshores em va sorprendre però que, a mesura que passen els dies, m’incomoda fins al punt que no vull deixar de comentar-te.
La cosa és aparentment molt simple. En un moment donat de la conversa, em vas etzibar que el PP és l’enemic (suposo que volies dir de Catalunya i dels catalans). Com que l’afirmació em va semblar molt poc apropiada, vaig interrompre el teu discurs per dir-te que segurament volies haver dit que el PP era l’adversari de les tesis independentistes que defenses, a la qual cosa em vas replicar que no, que el PP no era l’adversari, sinó l’enemic, insistint en la primera afirmació que havies fet, plenament conscient del que deies.
En aquell moment no em va semblar oportú monopolitzar la tertúlia amb un debat sobre la qüestió que m’havies plantejat perquè el tema que ens havia convocat a la ràdio era un altra, però ara, en la serenor del pas de les hores em crec amb el dret (i també en el deure) de fer-te algunes reflexions.
La primera i la més evident que se’m ocorre és que, en un entorn formalment democràtic com el que vivim, no em sembla raonable que una força política democràtica sigui tinguda per enemiga de ningú pel simple fet de defensar un ideari diferent de la resta de forces polítiques. És absurd i molt poc democràtic.
La segona, i al menys tant evident com l’anterior, és que resulta paradoxal que, segons la teva manera de pensar, no es pugui defensar el model d’estat que configura l’actual Constitució sense ser tingut per enemic. Resulta massa fort.
La tercera i molt important és que alguns, entre els que m’incloc, pensem honestament que el millor per als catalans és seguir formant part integrant de l’estat, amb el màxim nivell d’autogovern que siguem capaços de gestionar, però compartint solidàriament un projecte de país amb la resta d’espanyols. Com saps, en aquesta concepció de l’Espanya del segle XXI ens trobem molta gent, tant de dretes com d’esquerres, compromesos a defensar el marc de convivència que vam referendar l’any 1978, i a través del qual ens hem integrat a Europa.
És molt respectable que els que propugneu la independència creieu, fins i tot de bona fe, que en aquest projecte no hi teniu cabuda o que no la hi voleu tenir, segurament pel fet de posar l’accent de les vostres aspiracions en tot allò que penseu que us diferencia de la resta d’espanyols o que us enutja d’una relació atzarosa amb Espanya que ja es perllonga per més de mig mil·lenni.
Però, per bé que tothom té dret a perseguir el seus somnis, suposo que no em negaràs que en la consecució de la utopia cal esmerçar-hi quelcom més que imaginació.
Un projecte polític com el vostre, perfectament legítim, només té dues possibilitats de prosperar. I, si ho ha de fer per la via democràtica (com semblaria raonable entre gent civilitzada), és imperatiu que sigui respectuós amb el marc legal que l’acull, que li brinda participació en la vida política i que li dóna joc institucional, perquè, altrament, deixaria de ser democràtic.
En democràcia, com has de saber, la confrontació política entre el teu projecte i el meu només es pot donar entre adversaris, però no entre enemics, atès que aquests dirimeixen les seves diferències d’una altra manera i, al menys en el meu cas, crec que estaria fora de lloc plantejar-ho d’altra forma.
Ara bé, si el teu projecte només té de democràtic l’aparença i, de fet, darrera de les formalitats amaga propòsits diferents dels que proclama, llavors segurament hauríem de parlar d’una altra cosa i qui sap si també en altres termes.
Si em negues a mi i als que pensen d’una manera semblant a la meva la condició d’adversaris, tal vegada és perquè el teu ideari polític només es vol valdre de la democràcia com a via per assolir els seus objectius, però en realitat no és democràtic. Perquè si tot aquell que no pensa com vosaltres ni defensa la vostra causa és l’enemic i no té cabuda en el país que propugneu, tal vegada és perquè la idea que us inspira és una modalitat de totalitarisme com qualsevol altra i la Catalunya que voleu és una rèplica reduïda de la “unidad de destino en lo universal” d’infausta memòria.
I si és així, digueu-ho clarament i no ens enganyeu. Els catalans tenim dret a saber-ho, i sobre tot  la gent de bona fe que us fa confiança, que creu en la bondat de l’èpica que prediqueu, ha de saber on s’embolica donant-vos el seu recolzament. Alguns tal vegada no tenen res a perdre i tant se’ls en dóna, però hi ha molta gent que desconeix què li espera deixant-se caure pel precipici que li oferiu. Molts son pares i mares de família, pensionistes i gent d’ordre, que no aspiren a immolar-se en l’ara de la pàtria que els voleu vendre, ni per cap altra causa perduda, com no desitja el martiri per que uns quants puguin remenar a plaer les cireres, encara que siguin poques.
Des del Compromís de Casp del 1412 els catalans hem estat ensarronats massa vegades per tornar a repetir episodis oblidats de fal·leres i quimeres. Ho sento, però crec que en el segle que ens ha tocat viure, en plena globalització, integrats en el procés de construcció europea, és a dir, empescats en la superació de l’estat-nació per la via de donar vida a una organització supranacional de naturalesa i perfils encara per definir, als catalans ens calen horitzons i no barreres, formant part d’un projecte que ens obri expectatives i no que ens tanqui en una gàbia, encara que sigui d’or.
Perquè no podem assumir d’una vegada allò que som, sense complexos, i no ens decidim a acceptar que, per voluntat o per atzar, som allò que som: una part minúscula del planeta integrada a Espanya? Un país, el nostre, que tal vegada no distribueix de manera prou justa els recursos que recapta, ni inverteix de manera prou equitativa els cabals de les arques públiques, cosa que cal resoldre, però que ens permet prendre posició en el món a partir d’una realitat prou sòlida.
No som europeus per casualitat, ni pel nostre esforç individual ni col·lectiu, sinó perquè la geografia i la història ens ha ubicat en aquest continent i ens ha permès de desenvolupar una cultura, un dret i unes institucions heretades dels colonitzadors clàssics, grecs i romans. I si tenim una llengua pròpia és perquè vam deixar de parlar el llatí correctament i el vam convertir en allò que suara parlem, que és la nostra llengua, però que mai no ha estat una parla de cultura per molts esforços econòmics que fem per aparentar que ho és, perquè la cultura, com saps, no es compra, sinó que és el resultat d’un capteniment col·lectiu que comença a l’escola i que no té més fi que els límits humans de la intel·ligència aplicada al saber i al plaer, àmbits en els que no té cap paper reservat la propaganda, ni la política de vol rasant.
Benvolgut Miquel, jo que no soc d’esquerres i que no represento al PP malgrat que m’identifico plenament en el model d’estat que defensa, no soc ni vull ser el teu enemic. I pel que sé, que no és poc, el PP, com a partit polític democràtic, no és el teu enemic, ni ho és dels catalans, ni dels teus correligionaris. Els seus afiliats no son d’esquerres, t’ho asseguro, però això no els converteix en enemics de ningú. Son gent de conviccions i les defensen. Creuen en l’Espanya autonòmica de la Constitució de 1978 (no en altres espanyes) i la defensen. Pensen en un futur per a tots els espanyols, sense exclusions, cosa que comprèn als catalans, inclús a aquells que no es senten espanyols o que no s’hi volen sentir, respectant les diferències, les llengües i les cultures de tots els habitants dels territoris de l’estat que conformen una realitat tant complexa com és Espanya.
No conec personalment a cap nostàlgic dintre del PP, encara que estic segur que n’hi ha. En general, els militants que conec son gent que mira endavant, pensen en el futur i en el dels seus fills, es preocupen de les mateixes coses que la resta de ciutadans i tenen els mateixos sentiments, cosa que a vegades els fa feliços i altres no, com tu. Responen a un ampli ventall ideològic, (conservadors, liberals i democratacristians), tenen una escala de valors diferent que la gent d’esquerres i fan política per defensar-los.
I son molts, Miquel. No conec la xifra exacta, però crec que el PP és el partit polític de l’arc parlamentari amb més afiliats. A més a més, té un gran recolzament social i una quantitat de votants que ronda els 10 milions que, per sort, no son els teus enemics, ni ho volen ser. Només pensen d’una manera diferent.
Tingues en compte, a més a més, que en la visió d’Espanya no estan sols. Els socialistes comparteixen model d’estat i, arribat el cas, també els tindràs de cares.
Per tant, no t’equivoquis, ni indueixis a error a la gent sobre la que tens ascendent. Distingeix, matisa, fila més prim. Escull millor els enemics de la teva causa. Mira que siguin pocs, dèbils i poc decidits, de manera que els puguis convèncer o que, en un cas extrem, els puguis vèncer. Però no tornis a caure en el mateix error que van cometre els líders catalans dels darrers 600 anys, sense excepció. Carrega’t de raons, explica-les, busca complicitats, sedueix als reticents, però no esperis que et regalin res, ni els vulguis prendre per la força allò que no et vulguin donar per les bones si saps que no els pots doblegar. Tornaràs a perdre sabent el final de l’aventura abans de començar-la. La única cosa que no saps és el patiment i la frustració que generaràs entre els teus, però pots mirar enrere per saber com va anar en altres ocasions fallides i, francament, crec que no val la pena.
Ben cordialment,
Manuel Ibarz