Des d'aquest espai setmanal he expressat moltes vegades la sensació de desassossec que em produeixen els discursos dels polítics que volen arreglar el món en un tres i no res des de posicions dogmàtiques que es contradiuen amb l'experiència, ignorant la realitat o fent gala d'un desconeixement absolut dels intents que altres han fet per solucionar els mateixos problemes que ells volen resoldre, o per crear-los. Aquesta sensació de buidor, de tornar a començar cada vegada que es produeix un canvi; aquesta mania de voler posar sempre el rellotge i el calendari a zero perquè el que acaba d'arribar creu que tots els que l'han precedit eren uns idiotes o uns corruptes, em posa malalt.

Hi ha problemes que son molt vells. Aguns son reconsagradament antics, com la corrupció política o l'especulació urbanística, i mai ningú no ha estat capaç de solucionar-los.

I en aquest continu marejar la perdiu, d'anar i venir per tornar a començar, passen coses espectaculars. Mirin sinó:

La setmana passada el Congrés dels Diputats va aprovar l'enèsima llei del sòl dels darrers anys, amb la suposada finalitat de resoldre el problema de l'habitatge assequible i per acabar d'una vegada amb l'especulació i, ja abans de conèxer-la, em van venir ganes de riure.

Per veure com ho pensen fer m'he pres la molèstia de llegir-la i he trobat sorprenent la filosofia que l'inspira, que és sensiblement idèntica a la de la seva predecesora de 1956, que, per la data, tothom es pot imaginar que era absoluta i radicalment franquista. Ara bé, una vegada llegida, inclús diria que la d'ara encara és més franquista que l'autènticament franquista. És increïble.

Com la seva besàvia, la nova llei proposa arreglar el mercat immobiliàri a base d'augmentar la burocràcia i la intervenció administrativa. És a dir, més gent, més papers i més tràmits per fer el mateix de sempre: urbanitzar i construir. Ara, però, ho volen fer amb més filosofia, més principis, més conceptes indeterminats, més discrecionalitat i menys certeses, menys seguretat jurídica i més diners. Amb més intervenció de l'administració en el mercat i més maneres de fer trampa, amb més controls i més forats per esquivar-los, amb més finestretes i més peatges per pagar, coses que converteixen la llei en una autèntica paradoxa que contradiu amb la lletra les finalitats que anuncia i l'esperit que proclama.

I em pregunto, de què han servit els 51 anys que portem d'experiència des de 1956? No és prou evident que el sistema no ha funcionat? No s'han adonat que és el culpable de la majoria dels mals que diuen voler resoldre? I, a més, no saben que és el principal instrument de la corrupció política?

O si que ho saben.