En el meu comentari anterior feia referència al marc normatiu de l'urbanisme, la legislació del sòl, que només serveix per donar cobertura als planejaments municipals que, en definitiva, són els instruments a través dels quals es defineix en cada lloc allò que és legal i allò que no ho és, sense que existeixi cap criteri objectiu superior i comú que iguali les condicions d'aprofitament dels terrenys i els drets dels seus propietaris, consagrant la desigualtat dels ciutadans davant de la llei i l'arbitrarietat de l'administració encarregada de l'ordenació del territori com a sistema de planificació, per molt que la Constitució proclami la interdicció d'una i de l'altra xacra.

Tot plegat, però, no seria suficient per justificar els nivells insuportables de favoritisme i corrupció imperants arreu sinó fos que, qualsevol actuació sobre un terreny, a més d'estar contemplada en el planejament, ha de disposar de la llicència administrativa que reconegui la seva legalitat.

És a dir que la mateixa autoritat que ha decidit què és legal i què no ho és segons el lloc on està situat i a qui pertany un terreny, s'irroga la funció d'interpretar les seves pròpies normes per decidir quines actuacions s'adiuen amb les seves previsions i quines no i, per tant, quines han de ser autoritzades i quines no, de manera que un instrument pensat per controlar la legalitat de les actuacions urbanístiques dels particulars s'ha convertit, a la pràctica, en l'eina més poderosa imaginable per controlar el dret dels ciutadans a gaudir o servir-se de la propietat dels seus béns immobles per raons sovint inconfessables.

No n'hi ha prou que una persona, d'acord amb la llei i el planejament vigent, vulgui aprofitar una finca de la seva propietat, sinó que cal que l'autoritat municipal decideixi si pot o no fer allò que proposa a través d'un procediment d'autorització inqualificable, en el que les seves intencions, encara que estiguin avalades per un facultatiu arquitecte degudament qualificat, son sotmeses a una mena d'inquisició que es presta a tota mena d'abusos i corrupteles, i en la que funcionaris, tècnics i polítics es fan la competència en cinisme interpretatiu i mala bava per imposar el seu particular concepte de la legalitat aplicada al cas.

Una manera insòlita de tornar al sistema feudal, impròpia d'una democràcia, que fomenta l'arbitrarietat i propicia que els ciutadans afectats es vegin temptats a superar els obstacles del procediment a la manera tradicional, és a dir, passant per caixa en totes les formes imaginables, i que els que administren aquest peculiar sistema de control de la pròpia legalitat caiguin en el vici ancestral de cobrar la seva magnanimitat en la única manera coneguda que és parant la mà, per a ells mateixos, per al partit o per satisfer injustament interessos suposadament de caràcter general en forma d'impost revolucionari i il·legal.