D'una manera cíclica, els catalans hem tingut rampells sobiranistes al llarg de la història que ens han portat inexorablement, i sense cap excepció coneguda, a perdre tots els polsos que hem fet a l'estat, però sobre tot sempre ens ha comportat perdre el respecte, el crèdit i l'autoestima.

Ens podríem remuntar a la guerra de separació, en la que, a partir de 1640, la Catalunya descontenta es va integrar voluntàriament a França per desempallegar-se d'Espanya, per acabar reintegrant-se a Espanya, derrotada i perdent una part del territori (el Roselló, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya) en el tractat de pau entre Espanya i França, dit dels Pirineus.

Pocs anys després, malgrat que l'any 1701 les Corts Catalanes havien jurat fidelitat a Felip V, un grapat de descontents van arrossegar al país a la guerra, dita de successió, que va comportar una nova derrota el 1714. En un exemple del caràcter català, francament poc comprensible per ningú que no combregui amb els mites "nacionals", el desastre es commemora cada any com a festa nacional de Catalunya, obviant la traïció que va originar la pèrdua de l'estatus polític anterior a l'alçament per mantenir la idea de la culpa aliena.

Les carlinades també s'haurien de considerar en els precedents del dret de decidir, i tant la Guerra dels Malcontents de 1827, com les tres guerres carlines que es van succeir durant el segle XIX - Primera Guerra Carlina (1833-1839), Segona Guerra Carlina (1846-1849) i Tercera Guerra Carlina (1872-1876) - van tenir quelcom de rauxa catalana, adornada d'altres additaments de caràcter ideològic i polític de naturalesa religiosa i monàrquica ultra conservadora.

Durant el segle XX els moviments reivindicatius dels catalans van anar paral·lels a les crisi successives de l'estat, de la monarquia i de les alternances de lliberals i conservadors en els governs "de Madrid", fins a la guerra civil. De forma superficial es pot dir que, influïts pels corrents revolucionaris europeus, van canviar de signe i es van identificar amb les revoltes proletàries i intel·lectuals d'esquerres, amb els resultats coneguts de la victòria franquista de 1939 i els quaranta anys de dictadura.

Durant la transició els catalans i les seves aspiracions "històriques" es van veure reconegudes, ni que sigui de manera parcial, en la Constitució de 1978, que va ser referendada amb un amplíssim suport popular. L'Estatut de 1979 va semblar el segell d'aquell procés de recuperació dels drets tant reivindicats, però ha durat poc.

La reforma de l'estatut de 2006 recorda molt la tàctica catalana tradicional d'intentar treure profit dels moments de debilitat de l'estat, a alguns dels quals he fet referència més munt, per intentar esgarrapar concessions que l'acostin a la figura d'un estat independent. I de moment sembla que ha reeixit, malgrat que encara n'hi ha que no en tenen prou. Volen decidir, però no compten amb que el seu fantasma - el seu dimoni ancestral - no ha mort. Tal vegada està una mica adormit però no han de patir perquè tard o d'hora despertarà i també voldrà dir la seva.

Els partidaris de reivindicar el dret de decidir apel·len a la democràcia, però tenen un concepte molt peculiar del significat d'aquesta paraula. Per a ells la democràcia només els afecta a ells, de manera que, decidint ells, tota la resta del planeta s'ha de plegar a allò que ells decideixin.

Però el sistema democràtic no és tant senzill com ells voldrien. Espanya és un país democràtic i un estat de dret en el que hi ha un marc legal que obliga a tots, també als que reivindiquen el dret de decidir, presidit per una constitució que estableix les regles de joc, també per decidir.

Espanya, quan parli, ho farà de forma democràtica, i davant de la pretensió dels catalans de voler decidir serà lògic que els espanyols vulguin decidir si volen que els catalans decideixin, o no. Hi tenen tot el dret perquè així ho diu la Constitució (article 1.2. "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol del que emanen els poders de l'Estat").

Els catalans també som "poble espanyol", no faltaria més, però només en som una part. El poble espanyol sencer és el de tota Espanya i és el que, donat el cas, també haurà de decidir.

I què decidiran presumiblement els espanyols quan decideixin decidir? Acceptaran que Catalunya decideixi deixar de pertànyer a Espanya?

S'ha de tenir molta imaginació per creure que els espanyols decidiran allò que convingui a un grup de catalans il·luminats, per nombrós que sigui. Ni que siguin la immensa majoria els catalans que ho vulguin.

El que és greu, però, és que mentre els malcontents fan soroll intentant de mobilitzar la gent, el conjunt dels catalans, com cada vegada que hem muntat operacions semblants en el passat, anem perdent el crèdit davant la resta d'espanyols perquè donem la imatge col·lectiva que no som de fiar. Mai no estem satisfets de res i la culpa mai no és nostre, sempre és dels altres. I els altres, que també tenen sentiments, saben que no es poden refiar de nosaltres perquè tard o d'hora sortirem amb un ciri trencat.

I així ens va.

Tal vegada sigui cert que no ens estimen, però si fóssim una mica més honestos els catalans hauríem de reconèixer que tenim un concepte de la lleialtat que fa fàstic. I mentre continuem així serà difícil que ningú ens prengui seriosament o que ens faci confiança com per donar-nos l'esquena.