L'aigua com a espectacle

Ja sé que el tema de l'aigua ja cansa, i em sap greu tornar a parlar de la qüestió, però en les darreres setmanes és el que centra la vida del país i fa petits tots els altres. I val a dir que, a més de fer vessar tinta a raig, ha fet dir moltes coses de les que tard o d'hora els seus protagonistes s'hauran de penedir.

L'aigua, com qualsevol dels béns i serveis públics de caràcter essencial, ha d'arribar a tots els ciutadans, plogui, nevi o faci sol. Ho diu la llei i és imperatiu que les administracions públiques, començant pels municipis que en son els responsables directes, garanteixin el subministrament. I punt.

El que no diu la llei és d'on l'han de treure, però tothom sap, per poc espavilat que sigui, que "d'allà on no n'hi ha no en pot rajar". Per tant, l'aigua només pot sortir d'allà on n'hi ha. I sobre aquesta qüestió tampoc no cal donar gaire voltes, si no és per marejar la perdiu.

Portar l'aigua d'un lloc a un altre és una pràctica molt antiga. A la península ibèrica ho feien els romans i ho han fet totes les cultures que han assumit la conveniència de disposar-ne als llocs on es necessitava per a beure o per a regar, desenvolupant una gran quantitat de tècniques que van des de les canalitzacions i les sèquies, fins a la construcció de sínies i altres ginys per superar desnivells i alçades, aparentment infranquejables.

És a dir que la disponibilitat d'aigua i el seu trasllat d'un lloc a l'altre, formava part de la nostra cultura fins que, en els darrers anys, s'ha tornat a convertir en un instrument de confrontació política, com ja ho havia estat des de l'antiguitat entre gent suposadament menys civilitzada que nosaltres. I quan l'aigua deixa de ser un servei per esdevenir un arma, passen coses com les que estem veien i escoltant.

Els ajuntaments i les diputacions miren al cel i resen a Santa Rita, patrona dels impossibles, per veure si plou aviat. Els de l'oposició proposen com alternatives a les urgències, solucions a llarg termini. Des del govern - amb tants caps i tants barrets com ja és habitual - diuen una cosa i la seva contrària, per fer veure que fa alguna cosa i acontentar a tothom, per bé que al final acaben en una manifestació darrera la pancarta contra tots els transvasaments que no siguin del Ter. I el govern central, promet inversions multimilionàries per posar un pedaç a un problema secular, demostrant que els diners dels impostos es poden gastar de la forma més alegre imaginable, només perquè no els dóna la gana de baixar del cavall.

I els ciutadans, sumits en la perplexitat, no obren la boca ni per beure, no fos que els acusin de malbaratar un recurs escàs.

És a dir que, després de tota la xarrameca, hem de confiar que, tard o d'hora, plourà i que l'aigua tornarà a l'aixeta tota sola. I mentre esperem la solució celestial, més val que gaudim de l'espectacle sense recança, que de tant grotesc i barat és molt difícil trobar-ne un altre.