La tornada de les vacances, justament el dia que el Consell Consultiu ha de fer públic el seu dictamen sobre el projecte d'Estatut que s'està debatent en el Parlament des de fa un any i mig, convida a fer un comentari sobre la matèria, i fer-ho amb una certa agror.

Des de l'entrada en vigor de l'estatut actual al 1979, han passat 25 anys plens de clarobscurs. Sota el paraigua de la Constitució de 1978, l'estatut va inaugurar el primer període d'autogovern des de 1716, llevat el parèntesi efímer i convuls de la república.

Durant aquests anys d'aprenentatge en les tasques de govern hi ha hagut ocasió de prendre la mida a la capacitat dels líders dels partits catalans per a construir un projecte de país, i la veritat és que el projecte que hem esbossat entre tots no sembla gaire engrescador.

Els errors dels primers temps es podien atribuir a la manca d'experiència i tal vegada són més fàcils de disculpar que els que s'han comés més endavant. El llarg període que va seguir als balboteigs inicials fins a l'alternança que ens toca patir en aquests moments, passarà a la història com l'època de la patrimonialització del poder per part dels partits polítics, del seu repartiment territorial i de la creació de circuits paral·lels de poder a través de la creació d'òrgans “ad hoc” per a cada conveniència i del nomenament de càrrecs de confiança en substitució d'una administració pública moderna, professional i independent.

En l'etapa que inaugurem, justament en el dia d'avui (05/09/2005), comencem la fase de demolició institucional del poc o molt que encara quedava dempeus, atesos els anuncis de diferents líders polítics de fer cas omís a l'opinió del Consell Consultiu que s'ha de fer pública avui.

I és que resulta inevitable constatar que alguns líders catalans d'avui són una mica estranys. Es consideren molt demòcrates, però al seu aire. Per a ells democràcia i llibertat són sinònims d'una manera d'entendre la vida, a mida, i les normes només les consideren obligatòries segons que les hagin aprovat ells i no altres. D'acord amb les seves conveniències, si alguna llei els encotilla, se la posem a l'esquena; si l'opinió d'alguna autoritat no recolza la seva dèria, l'ignoren, i si la Constitució no els permet encaixar, s'entesten a canviar-la.

I així no es fa país.

Els ciutadans que no poden triar les normes que han de complir, tenen dret a un millor tracte. I si avui no poden tenir la lluna, tant se val. Segur que, mentre no l'abasten, es conformen que funcioni el país, o tant sols alguna cosa ... i encara no massa.