A partir de la publicació a La Vanguardia del diumenge 18 de març, que el Director de Comunicació de la Presidència de la Generalitat coacciona a periodistes per controlar la informació que apareix als mitjans sobre l’Estatut, la cosa, a parer meu, comença a passar de taca d’oli.

Fins ara, al menys a mi em donava la sensació que als pares de la reforma estatutària els passava com a la mainada quan el mestre els arreplega fent trampes. Quin sentit tindria sinó tanta xerrameca? Si, al redactar el nou estatut, tant el Parlament de Catalunya, com els partits que hi eren representats i la majoria dels ciutadans que donaven suport a la iniciativa feien allò que els estava permès de fer, d’acord amb la llei, no calia pas fer tants escarafalls, encara que hi hagués una minoria de repatanis que posessin en dubte la bondat de l’engendre.

Ara be, una vegada perpetrada l’aprovació i sotmesa a referèndum ja es va veure una mica millor que a la majoria dels catalans això del nou estatut els importava un rave, en part perquè segurament estaven tips de la cançó de l’enfadós dels llargs mesos de debat que van precedir l’aprovació, però en part també perquè s’enflairaven que si el text aprovat era tant bo com deien no calia dir tantes bertranades per defensar-lo. Vaja que probablement hi va haver no pocs ciutadans als que no els feia gaire bona espina l’èmfasi que es posava en alguns aspectes del text, ni amb la vehemència amb que eren presentats, ni les desqualificacions que es dedicaven als que posaven en dubte la seva oportunitat que donaven a entendre, ben a les clares, que els promotors de la cosa s’estaven passant de la ratlla.

Després va venir la història dels recursos d’inconstitucionalitat, els improperis contra tots els que els havien promogut (inclos el Defensor del Poble) i, més tard, ha arribat la intoxicació sobre el Tribunal Constitucional i els seus membres, amb intents barroers de desqualificar la institució, manipular la designació dels seus membres, posar en dubte la independència dels seus magistrats i sembrar el dubte sobre la legitimitat de la resolució dels recursos plantejats si es produeix en un sentit diferent del que desitgen els que ara manen.

Val a dir, però, que tot plegat ha estat possible en bona mesura gràcies a la docilitat dels mitjans de comunicació pels que no sembla haver passat el temps del sobre blau i del motorista. Fins que, a saber perquè, un periodista se n’ha afartat i ha gosat denunciar-ho: la Generalitat, per mitjà dels galifardeus a sou del seu sistema de manipulació de l’opinió pública, fins i tot es permet d’amenaçar als repòrters insubmisos, que ja té mèrit.

Vaja que, si condeix l’exemple, el proper pas deurà ser el restabliment formal de la censura o la nacionalització de la premsa, no per opinar d’una manera diferent a com li convindria al govern, sinó per dir mentides que és com ara es diu al fet de discrepar.