Després de setmanes de debat sobre la immigració a ran d’una iniciativa parlamentària del PSOE i IU sobre el vot dels immigrants i d'un seguit de declaracions de diferents líders polítics a quina més forassenyada i/o perillosa, no voldria deixar passar l’oportunitat per dir alguna cosa sobre el tema.

Suposo que, a aquestes alçades, ningú no té cap dubte que molts dels immigrants que venen al nostre país ho fan perquè han decidit de venir malgrat totes les dificultats que els comporta la decisió, inclús a risc de la seva vida.

Tampoc no crec que hi hagi gaire gent que dubti que la decisió de venir, en la majoria dels casos, porta implícita la voluntat de quedar-se i d’establir-se de forma definitiva en el nostre país.

A més a més, m’imagino que hi ha molt poca gent que cregui seriosament que, al menys en matèria d’immigració, Catalunya està tant aïllada d’Espanya o d’Europa, amb fronteres tant impermeables que permetin a les nostres autoritats de prendre decisions sobre l’entrada d’estrangers o sobre les condicions de la seva estada.

Finalment, a partir d’una observació superficial de la realitat del país i de la immigració diversa i multicolor que tenim, es fa difícil creure que una realitat tant complexa es pugui abastar amb una paraula tant buida i mancada de sentit com la d’integració, perquè, agradi o no, els nous catalans que s’estableixen entre nosaltres, com va passar amb els que ho van fer en onades migratòries anteriors, tenen els seus propis interessos, que poden coincidir amb els nostres o no, però que tard o d’hora els faran valdre en la mesura que considerin que aquest país és el seu i que tenen el pes social i polític suficient per exigir-los.

La qüestió és tant senzilla com això i, per tant, l’escampall de centenars de tanques publicitàries arreu de Catalunya amb la imatge de José Montilla acompanyada de l’eslògan “ara és l’hora dels catalans”, cal entendre’l en el sentit que, en aquest moment, els catalans que, com ell, van immigrar a Catalunya durant els anys 50 i 60 creuen tenir la força suficient per governar el país d’acord amb els seus propis punts de vista i no amb els criteris dels que fins ara s’han atribuït l’exclusiva de la catalanitat. Perquè, tant Montilla com els que sembla voler representar saben que, quaranta o cinquanta anys després, ningú no els pot negar la condició de catalans, de la mateixa manera que d’aquí a cinquanta anys cap d’ells no gosarà negar-la als que ara arriben si, com sembla, acabaran sent molts.

I tot plegat passa amb la mateixa naturalitat amb la que Catalunya ha incorporat a tots els nouvinguts que han volgut ser catalans encara que no hagin renunciat a les seves arrels, ni s’hagin integrat, de la mateixa manera que nosaltres no volem renunciar a les nostres, com segueixen fent la majoria dels milers de catalans que viuen escampats per tot el planeta, i amb tot el dret. No faltaria més.