Després de segles d'oracions, pregàries, rogatives i processons demanant a tots els sants que caigui la pluja del cel haurem de reconèixer que contra la sequera no hi ha res més eficaç que un decret promogut per un conseller d'esquerres, a poder ser ecosocialista. Qui ho havia de dir. Tot és esborronar el Diari Oficial amb intenció de repartir l'aigua embassada en els pantans per que comenci a ploure a bots i barrals.

Però que ningú no s'enganyi, això passa perquè segurament hi ha un sant que vetlla per tal que no s'agreugi encara més la insolidaritat entre els territoris del país, i perquè el nostre riu, el Ter, no s'acabi de morir del tot i pugui seguir agonitzant alguns anys més.

Aquests dies tothom ha pogut veure per la tele com l'Ebre creixia fins a desbordar-se, llançant un cabal al mar de 2.000 metres cúbics per segon o més, davant de la indiferència general, mentre aquí els 8 metres cúbics per segon que se'n van cap a Cardedeu amenacen la supervivència del riu, destrueixen els aqüífers i agreugen els problemes de contaminació del sòl per falta d'aportacions d'aigua.

Segons la doctrina dominant entre la gent que ara mana, el fet que l'aigua de l'Ebre es perdi en la immensitat del mar no té cap importància. És un fet natural. Si no serveix als habitants de les seves ribes, tant se val. És millor que es perdi que no que l'aprofitin altres per beure, per regar o per especular.

Però quan es tracta del Ter la cosa és diferent. Des de fa quasi cinquanta anys (48 per ser més exactes) la seva aigua serveix per abastir Barcelona i tota la seva àrea. Actualment fins a Vilanova i la Geltrú, a només 15 kilòmetres del mini transvasament de l'Ebre.

Durant tot aquest temps la província de Girona ha fet aquesta contribució per imperatiu de la llei que ho va disposar així, gratuïtament, sense cap compensació de cap mena. Ha vist com els diferents governs usaven i abusaven de la connexió sense manies, fins a l'extrem que es parla del sistema Ter-Llobregat com si es tractés d'una mateixa conca, quan tothom sap que no tenen cap relació entre elles més enllà del nom del consorci públic que l'explota.

Doncs bé, com que no podem (ni volem) evitar que l'aigua del Ter s'aprofiti per assedegar als que tenen sed, tal vegada ha arribat el moment que els gironins exigim la torna que ens pertoca en forma de compensacions per la nostra solidaritat. Durant quasi mig segle Catalunya ha rebut una contribució desproporcionadament superior a allò que ha retornat a les comarques de Girona i aquestes tenen dret a exigir que els sigui rescabalat en forma d'inversions públiques que compensin el sacrifici.

Si hem de perdre el Ter que no sigui de franc.