Ha estat suficient una avaria que ha deixat una part de la ciutat de Barcelona a les fosques per constatar que vivim en una societat extremadament fràgil, que depen d'un interruptor elèctric o d'un endoll, i ho té tot penjant d'un fil que es pot trencar en qualsevol moment i sense previ avís.

Sense llum elèctrica no funciona res. Hom no s'hi veu, no pot pujar a casa en ascensor, no pot prendre un cafè, no té aigua calenta per dutxar-se, no pot cuinar, ni escalfar-se, ni refrigerar-se, ni condicionar-se. Tampoc no funcionen la majoria de serveis públics. I, sense llum, hi ha tot un seguit d'andròmines que no serveixen per a res, com ara els telèfons mòbils als que s'esgoten les bateries i no es poden tornar a carregar, no funciona la ràdio ni la televisió, els ordinadors no es poden consultar, no funciona la rentadora ni el rentavaixelles, no es poden treure els diners del caixer automàtic ... No es pot fer res.

A part dels perjudicis que una avaria elèctrica pugui ocasionar a comerciants i industrials que tinguin mercaderies peribles emagatzemades, la gent corrent s'irrita i es queixa de no haver rebut informació sobre el problema i les seves possibles solucions. Però, cóm es pot donar informació quan s'està a les fosques i no hi ha electricitat per fer anar els mitjans que la poden transmetre o els aparells que permeten rebre-la?

Ara bé, allò que per a mi resulta més paradoxal és que ningú no qüestioni seriosament un sistema tant vulnerable de distribució de l'energia com el que tenim. Com és possible que la nostra civilització visqui pendent d'un fil i que ningú es plantegi la manera de superar aquesta dependència? Pot ser que l'estat i totes les seves estructures de poder estiguin sotmesos per aquesta via a l'atzar d'una avaria?

Em perdonaran. Jo no tinc la solució al problema, però m'agradaria pensar que en un termini raonablement curt de temps a algú se li ocorrerà fer una màquina, del tamany d'una rentadora domèstica, que sigui capaç de proporcionar l'energia necessaria per abastir una llar de forma autònoma. No sé si ha de ser una pila d'energia d'hidrògen, una mini central nuclear o una altra cosa, però crec que hauria de semblar un electrodomèstic com els altres i hauria de permetre a les famílies tenir l'energia que necessiten sense haver-se d'endollar enlloc, o com a màxim a la conducció d´aigua com ara.

Ho prometo, igual que hi ha un milionari - no sé si britànic o nordamericà - que va oferir una fortuna a qui fós capaç de dissenyar una aeronau capaç de sortir de l'òrbita terrestre i tornar a la terra com un avió, si jo tingués els recursos suficients oferiria la mateixa quantitat de diners per a qui dissenyés (i fés funcionar) la central energètica domèstica del tamany d'un rentaplats, i una altra quantitat idèntica pel que fés una màquina del mateix tamany per tractar els residus domèstics i fer-los inerts.

Una sola d'aqueste màquines canviaria notablement el sistema de vida actual i totes dues serien una utèntica revolució, atès que podrien alterar molts dels paradigmes de la nostra civilització. La producció i la distribució d'electricitat perderia bona part del seu poder. Una part molt important de l'energia consumida deixaria de contaminar i la sostenibilitat del planeta deixaria de ser un malson. Una gran quantitat de persones del tercer món podria tenir energia abundant i barata. I si el sistema de transformar les deixalles resultés eficient, les llars produirien una nova mena de residus, realment no contaminants i reciclables de debó.