Avui, desprès que ahir es va donar a conèixer l'acord per reeditar el tripartit, hi ha un munt de gent, entre els que no falten periodistes i opinadors, que es posen les mans al cap i, escoltant les coses que diuen, tinc la sensació que tot just ara comencen a descobrir en què consisteix això de la democràcia parlamentària. És més, m'atreviria a dir que descobreixen pura i simplement què és això de la democràcia.

A bones hores.

Després d'un quart de segle dient bajanades i pontificant sobre les misèries de la política i dels polítics de cop s'adonen que aquesta gent els poden amargar la vida de valent, enviar a rodar tots els somnis ancestrals en un tres i no res, i convertir el país en una cosa que ningú no pot reconèixer en menys temps del que necessita la meva neta per menjar-se un biberó.

Vet aquí l'essència del sistema: qui suma mana i qui no suma s'ho mira. I no hi ha més històries.

Per tant la qüestió consisteix a saber qui suma. Si és una elit de gent de coneguda i provada capacitat personal, professional i intel·lectual, o una llopada de professionals de la poltrona, sense ofici ni benefici, amb l'únic mèrit i interès comú de l'amor pel poder, l'afany de protagonisme sense cap sentit del ridícul i la dependència del cotxe oficial.

Que ningú no s'enganyi. El problema que tenim a Catalunya, i que seguirem patint els catalans durant força temps, és que els millors es queden a casa, que ningú no vol renunciar a res ni es vol comprometre amb ningú, ni amb el país, i que l'única cosa que sabem fer tot plegats és queixar-nos que la política és una merda, però no fem res perquè deixi de ser-ho.

Però el que és segur és que, si seguim així, aquesta porqueria aviat deixarà de fer la pudor que fa i en farà una altre que indica, inequívocament, que alguna cosa s'està podrint.