dic 2005

Ara que es veu a venir l'inevitable

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aqui)

Fa dies que no parlo de l'estatut i això que, a mesura que passen els dies, en tinc més ganes. Una vegada que ha passat la foguerada del debat sobre la seva admissió a tràmit en el Congrés dels Diputats semblava que tot havia quedat encarrilat per salvar tots els esculls. Però van passant els dies i als partits se'ls acaba el temps de divagar, han de presentar les esmenes al projecte i ensenyar d'una vegada les cartes que pensen jugar per resoldre l'embolic.

No fa gaire setmanes que semblava que l'única dificultat que calia superar era la tossuderia del PP, però ara ja és prou evident que el PSOE tampoc no està per acceptar la proposta catalana i no passa dia que algun socialista significat no digui la seva, inevitablement contrària al text aprovat pel Parlament.

Entre totes, però, és especialment rellevant la posició que ha fixat el Ministre Solbes en la mesura que desmantella pel cap baix vint articles del projecte i fa miques la majoria dels principis que el van inspirar, com ara la supremacia de l'estatut sobre les lleis de l'estat, la bilateralitat de les relacions del govern central i el de la Generalitat o la potestat de recaptar tots els impostos que es paguen a Catalunya, entre altres.

Veient que tot plegat es va fent inevitable sembla que hauríem de començar a assentar el cap, preparar-nos per la que s'acosta i, en lloc de fer manifestacions públiques clamant al cel, començar a explicar a la gent que molt probablement les coses no aniran com esperàvem, que l'estatut quedarà més esquifit que no volíem, que, al menys de moment, més ens val acceptar-lo una mica magre i que temps hi haurà per resoldre les dificultats que ara resulten insalvables.

Ho hem de fer per prudència i probablement també per decència. Hem d'explicar la veritat, o aquella veritat que més s'apropi a la realitat, que evidencia el fet que hi ha coses que en aquest moment històric són límits infranquejables, no tant perquè ho digui la Constitució (que també), sinó perquè així ho vol la majoria social en la que recau la sobirania que els podria remoure.

|

No a tot i si a res

(Aquest mateix article el podeu escoltar fent clic aqui)

Veien l'èxit de convocatòria que va tenir la manifestació contra la MAT, el diumenge passat, a Girona m'he preguntat sobre allò que mobilitza a la gent i, francament, em sembla descoratjador.

Sense entrar en el tema concret que congregava als manifestants i repassant l'hemeroteca dels darrers anys dona la sensació que vivim sota l'imperi del no a tot i del si a res que pugui suposar ni la més petita empremta sobre el territori, i així, com a país, penso que no podem continuar. Reconec que hi ha discursos que queden molt be per ser dits davant de segons quins auditoris però que a l'hora de la veritat resulten insostenibles, per reaccionaris. Dit d'altra manera, no ens podem seguir queixant de la manca d'inversions de l'estat i del dèficit fiscal que això ocasiona per després promoure la creació de plataformes per impedir que es facin les obres que l'haurien de pal·liar.

És un contrasentit que s'ha de denunciar perquè hi ha infraestructures que no es poden deixar de fer atès que són vitals per a mantenir la capacitat de desenvolupament del país, la competitivitat de la nostra economia i el benestar de la majoria de la població.

Segurament tots som una mica responsables d'haver arribat al punt en el que ningú no sembla estar disposat a sacrificar res en benefici ningú, i menys del comú. Massa sovint parlem de solidaritat, però cadascú la interpreta a la seva manera, com si mai ens hagués d'implicar personalment o com si tot plegat consistís en el gest de posar la mà a la butxaca per despendre'ns de la xavalla. I quan alguna cosa ens molesta o ens irrita busquem qualsevol excusa per oposar-nos'hi perquè al capdavall no hi ha res més senzill, còmode i poc compromès que dir que no.

Però a base de fer-ho una vegada i una altra correm el risc de quedar-nos amb res i crec modestament que Catalunya no s'ho pot permetre. Si no som capaços de fer-ho per motius altruistes o patriòtics, caldrà fer-ho a la barata, negociant cada renúncia entre totes les forces vives per arribar a un gran acord de país que estableixi els mínims que tots estan disposats a acceptar, incloent carreteres, ferrocarrils, línies elèctriques, canals de regadiu, ports, aeroports, antenes i tota la resta d'andròmines que, entre tots, es considerin d'importància vital.

Perquè, si no ho fem així, em temo que el govern ja pot anar planificant el que vulgui, inflant els pressupostos i fent propaganda a dojo perquè, si la comunitat es continua posant de culs a tot, aviat anirem d'un lloc a l'altre amb burro, cremarem els boscos per cuinar i escalfar-nos, i ens il·luminarem amb llums de carburo, com els nostres avis i els seus besavis.

|

Algú recorda Niça?

(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Ara que els catalans estem absorts amb els problemes del finançament de Catalunya no estaria de més que donéssim un cop d'ull al nostre voltant per veure d'on els apreta la sabata als nostres socis europeus. A un any de l'entrada en vigor de les perspectives financeres que hauran de regir el període 2007-2013 no tant sols el més calent és a l'aigüera, sinó que dóna la sensació que tot el procés de construcció d'Europa es posa a revisió cada més. No fa gaire el tema era la Constitució i ara la qüestió és el pressupost. ¡I de quina manera!

Tot just el cap de setmana passat la presidència britànica ens sorprenia a tots amb una proposta que ha deixat astorat al continent sencer i val a dir que el panorama de negociació que se li presenta al govern del President Rodríguez Zapatero és un dels reptes difícils del seu mandat. En una primera reacció poc afortunada ha volgut culpar al govern anterior de no haver blindat la posició espanyola davant de situacions com la present o semblants, però quan descobreixi les possibilitats del Tractat de Niça que tant va criticar en el seu moment pot ser que vegi les coses d'una altra manera, a condició que tingui el coratge de fer-s'ho valer.

|