El planejament o la troballa del segle
L'any 1956, el règim franquista, per
tal de corregir els abusos comesos en el procés de reconstrucció
del país durant la postguerra i per posar fre a l'especulació, va
promulgar la primera llei del sòl, un invent que en aquell moment
va causar l'admiració de tot Europa per progressista i que, amb
modificacions i retocs, ha persistit en la seva essència fins al
dia d'avui.
La llei, en contra del que el seu nom podia fer pensar, no establia
un conjunt de normes per a determinar de forma objectiva els usos i
aprofitaments del sòl, sinó que venia a delegar a cada municipi la
seva determinació, tot preservant els mínims interessos col·lectius
mitjançant l'establiment de cessions obligatòries als urbanitzadors
dels percentatges de sòl que calia destinar als equipaments i
serveis públics a través del planejament, una paraula que designa
un instrument normatiu que amb el temps ha esdevingut màgic, atès
que ha permès produir autèntics miracles.
A través del planejament, els alcaldes i les corporacions
municipals han pogut definir "models de ciutat", que no són sinó la
plasmació sobre un plànol de modes més o menys passatgeres, de
filies i fòbies, d'aplicació pràctica de dogmes polítics, de
materialització d'interessos, de liquidació de comptes pendents, de
pagament de favors, de venjances personals, de manifestacions de
grandeses i de misèries i, eventualment, d'expressions més o menys
encertades de la voluntat de servei a la comunitat dels seus
mentors.
En qualsevol cas, la llei només ha servit, i encara serveix, per
donar cobertura a qualsevol planejament que, en definitiva, és
l'instrument que determina i concreta la legalitat de qualsevol
intervenció sobre el sòl, i com que és mutable per definició, per
anar-se adaptant a la realitat canviant de cada moment. Amb aquest
sistema no hi ha res legal ni il·legal per si mateix, sinó segons
les circumstàncies de cada tros de terreny i del seu propietari,
perquè a través dels plans i de les seves modificacions tot acaba
sent possible: que un hort o una plaça pública es converteixin en
un solar, que una zona verda es transformi en zona d'equipament,
que una edificació pugui tenir dues o tres plantes més o menys que
els dels seus veïns, que un carrer apareixi o desapareixi com per
art d'encantament sobre un projecte, que el percentatge de cessió
de sòl al municipi es materialitzi a 5 kilòmetres del lloc on es
vol fer una construcció, que unes normes constructives siguin
dispensades a segons quins projectes, i així fins a
l'infinit.
Només cal que la solució s'adigui amb els interessos personals o
polítics de qui l'ha d'autoritzar perquè sigui legal, encara que
resulti una barrabassada, perquè al capdavall tot, absolutament
tot, és "legalitzable" (o "autoritzable" segons l'article 319.2 del
Codi Penal), raó que ajuda a explicar perquè ningú no ha estat mai
condemnat per un delicte contra l'ordenació del territori i mai no
ho serà si les coses no canvien, perquè el sistema funciona molt bé
tal com està i garanteix la impunitat de qui se n'aprofita. Per
tant, a quin capsigrany se li ocorreria canviar-lo?
Elements comuns a totes les corrupcions
Després d'un petit parèntesi que,
malgrat haver estat molt aparatós, em permet seguir figurant en el
món dels vius, em proposo continuar explicant, a parer meu, quines
són les causes profundes de la corrupció política en aquest
país.
Avui em limitaré a apuntar alguns dels elements que considero
comuns a totes les formes de corrupció i que, per desgràcia, no són
exclusives de la política i dels polítics:
La primera, ja ho vaig deixar dit dies enrere, és el favoritisme,
el principi segons el qual els meus amics i els amics dels meus
amics, col·legues i companys de partit, són creditors d'un tracte
més benvolent i favorable que la resta dels mortals.
La segona, evidentment, és la cobdícia, basada en la creença que
les coses del comú no pertanyen a ningú i que, per tant, estan
destinades a canviar de butxaca en benefici de qualsevol que hagi
assolit el poder o de la camarilla que l'envolta d'acord amb el
principi indicat en el punt anterior.
La tercera és la condescendència de la gent amb les extravagàncies
i les arbitrarietats del poder, molt especialment la que mostren
aquells que tenen més responsabilitat i poder per denunciar-les,
com ara periodistes, representants d'entitats cíviques i líders
d'opinió que, massa vegades, vénen el seu silenci a canvi de favors
o de subvencions, participant de la corrupció callant.
La quarta és, sense cap mena de dubte, un tret característic de la
cultura nacional consistent a creure que qui no s'aprofita d'una
situació social o política privilegiada en benefici propi i del seu
entorn és un imbècil, cosa que constitueix el terreny més propici
possible per a la comissió de tota mena d'excessos, inclosos els
més insignificants i intranscendents que, en funció de la voracitat
del protagonista, solen constituir les primeres passes en la
iniciació per a les grans obres.
La cinquena és el costum de participar tothom en la corrupció
general, cadascú en la mesura de les seves possibilitats, amb
innombrables, quotidianes i indefectibles corrupteles, enganys,
fraus, martingales i pilleries que abasten qualsevol aspecte
imaginable de les relacions de la ciutadania amb l'administració
pública o els òrgans que en depenen dels que es pugui arrancar
alguna cosa que doni avantatges o valgui diners, siguin
recomanacions, béns, prestacions, serveis o deduccions fiscals per
via de fet, una versió ancestral i anticipada en el temps de la
idea de Nietzsche que considerava a l'estat el pitjor de tots els
lladres, combinada amb aquella dita castellana segons la qual
"quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón".
Tot plegat un pèssim escenari, no només per combatre la corrupció,
sinó també per definir-la, si no és que, posats a llançar la
primera pedra, només considerem corruptes als polítics i no a
qualsevol dels ciutadans que fa trampes.
