Personalment he fet molts bons propòsits per a l’any que comença i, aprofitant l'avinentesa, també vull expressar els meus millors desitjos per a tothom en un any que comença amb auguris incerts.

Espero que, malgrat ser un any electoral, el seny i el sentit comú retornin a la vida pública d’aquest país, que cada vegada sembla més confós i enrabiat amb ell mateix i amb la seva dissort, segons es desprén de les actituds i opinions que es poden veure i sentir arreu, cada dia.

Ahir, per no anar més lluny, era un eurodiputat català de cognom il·lustre, que re-descobria aquella expressió tant espanyola de “usted no sabe con quien está hablando”, enfadat perquè en un control a l’aeroport de Barcelona l’hi havien fet treure les sabates en compliment d’unes normes de seguretat que, molt probablement, ell mateix havia contribuït a convalidar amb el seu vot, per bé que quan ho va fer devia pensar que a ell no l’afectaria atesa la seva condició privilegiada.

Fa dos dies, un conegut periodista, a ran d’un incident lingüístic entre un ciutadà i el policia que el va detenir (a saber perquè), es despatxava amb un article a la premsa amb el suggerent títol de “És clar que som superiors” en el que, entre altres perles, després d’afirmar que ell no és espanyol, deia que es sent superior perquè creu que els catalans “estem diversos graons per sobre en l'escala evolutiva”, expressió que hauria encantat als membres del partit nacional socialista alemany en la seva justificació de la superioritat de la raça ària.

Pocs dies abans, en una tertúlia radiofònica, un conegut personatge de l'anterior govern tripartit de la Generalitat, afirmava sense embuts que el PP era l'enemic de Catalunya i dels catalans, i es quedava tant content pensant que havia regalat les orelles dels seus correligionaris, sense pensar en la transcendència de l'afirmació que acabava de fer per justificar actituds inacceptables entre gent civilitzada.

Doncs bé, aquestes i altres barbaritats quotidianes, protagonitzades per persones amb responsabilitats públiques o per creadors d'opinió, constitueixen un cúmul de despropòsits que ens hauria de portar a reflexionar una mica, encara que no gaire per no cansar a un personal poc donat a l'ús de la víscera que serveix per pensar, i analitzar els valors de la societat que estem construint i la qualitat democràtica del nostre sistema de convivència, castigat per la ignorància i l'estupidesa sectària fins a límits que ja van resultant insuportables.

Els catalans també devem tenir dret a viure en un país normal en el que els problemes s'afrontin amb serenitat i s'intentin resoldre amb sentit comú, sense estirabots i exabruptes que ens fan semblar uns ximples incompetents i malcarats, i que, a sobre, no ens aporten cap remei als suposats mals que patim.

No sé si és demanar molt.