Pel que sembla, tornen a venir mals temps per a la política catalana. Una vegada més, com ha passat al llarg de la història dels últims 600 anys, els que tenien l’obligació de governar el país s’han posat a somniar truites i s’han equivocat. Han ignorat on vivim i quin sistema legal ens empara, i ens han volgut fer creure en una entelèquia que no encaixa. Per això ja es comencen a sentir les lamentacions d’uns i els cants de sirena d’altres veient que la cosa no sortirà bé.

I és que els catalans mai no hem tingut sort. Aquí el que no té un somni, té un model i així ens va.

Els del model ens fan víctimes de l’autoritarisme.

Però quan ens fan córrer darrera del somni acabem topant de nassos amb la realitat i després d’esforços inútils solem quedar com estàvem, o pitjor. Només cal llegir una mica la història amb una mica d’objectivitat per adonar-nos’en. Mai no ha fallat perquè o ens hem equivocat al triar l’objectiu, o no hem sabut amb qui ens jugàvem els calés, o hem errat en l’estratègia, o no hem sabut posar a la pràctica el capteniment col·lectiu, però sempre, sense cap excepció, l’hem espifiat.

Algunes vegades ha estat perquè l’adversari no era l’adversari o era més intel·ligent, altres perquè era més intrigant, altres perquè era més fort, però sempre, en qualsevol circumstància, ens han posat a lloc. I aquesta vegada, com no podia ser d’altra manera, sembla que la cosa no arribarà gaire més lluny que les anteriors i, després de quasi quatre anys de xerrameca, de tensions absurdes, de discussions peregrines, de males maneres i mala bava, ens tornarem a quedar com estàvem al començament, com allò que som, hem estat en el passat i serem en el futur.

Haurà valgut la pena?

Com sempre hi haurà opinions per a tots els gustos. Alguns que no s’equivoquen mai es sentiran frustrats i fins i tot ofesos amb la pífia, mentre altres es guanyaran la seva enemistat eterna celebrant la desfeta del miratge.

I tot plegat per a què?