La cosa més espectacular és, sense cap mena de dubte, el nou mapa polític d'Espanya, en el que es constata una hegemonia socialista aclaparadora. A sobre, Catalunya apareix pintada amb el mateix color que domina la resta del país a tots els nivells atès que, a més del govern de l'estat, és socialista el de la generalitat, el de les diputacions provincials (malgrat que a efectes formals hi hagi algun president que sigui d'un altre partit), i els ajuntaments de les principals ciutats catalanes i de les capitals de comarca.

Tot ha quedat vermell com un pigot. No hi ha ni un sol contra poder digne d'aquest nom en tot el territori. No queda cap institució independent, ni d'un color diferent. No queda cap entitat sense subvenció, ni cap líder d'opinió sense canongia

Per fer-ho tot encara més "orwellià", els mitjans de comunicació de titularitat pública estan emmudits o enardits, com sempre - perquè el NO-DO mai no mort, només canvia d'amo -, mentre una majoria esfereïdora de la resta de mitjans estan entregats a l'aplaudiment, a l'adulació o a la prostitució, segons els gustos de cadascun o les conveniències, que de tot hi deu haver.

Des de fa temps aquí no piula ningú. L'oasi ha esdevingut dormitori, sala d'anestèsia, cirerer florit sota el que dormiten estomacs agraïts, sàtrapes, galifardeus i turiferaris. Res no es mou, ni un alè d'aire, ni una fulla seca. Tot està quiet i sota control. Han tancat les finestres, i els llums. Tot és tenyit de vermell.

Ni quan el President de la Generalitat apunta amb el dit per senyalar la caca que acaba de trepitjar ningú no bada boca, anunciant un mal presagi. Ningú no fa escarafalls per a res. Ni per la ferum. I això comença a ser perillós.

Voldria pensar que tothom va de bona fe. Que tots som bons per naturalesa. Que els bandarres han desaparegut de la política. Que els carallots i poca-soltes s'han extingit com els dinosaures i que ja no en queda ni el percentatge que toca. Que ara és l'hora dels arcàngels vermells que estan lliures de totes les temptacions.

Però no estic tranquil. Massa poder en les mateixes mans m'espanta.

I sense ser mal pensat, confesso que el panorama no m'agrada.

Deu ser que el vermell no em va gens ni mica, o que, a aquestes alçades de la vida, ja n'he vist de massa colors i res no em fa "ni fu ni fa".