(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

En una intervenció pública en el marc d’un congrès organitzat per una associació cristiana, una alt càrrec del govern de la Generalitat va manifestar que “no s’ha de subvencionar la fe” i que “l’Esglèsia Catòlica s’ha d’autofinançar”, amb la qual cosa ha tornat a obrir un debat que promet convertir-se en etern.

A parer meu, però, la qüestió no es planteja correctament, atès que en el fet de focalitzar la qüestió en el finançament de l’església, probablement com a reacció a la situació privilegiada que la institució va viure durant el franquisme, allò que es posa en discusió és un sentiment, quan allò que s’hauria de debatre en profunditat és què s’ha de finançar amb recursos públics de l’estat i que no. I aquesta sí que és una controvèrsia que val la pena.

Per si els lectors no ho saben, val a dir que el pressupost de l’estat i del conjunt de les administracions públiques és una selva inextricable en la que s’amaguen moltes sorpreses, entre les quals la que a mi sempre m’ha sorprès més que consisteix a que, del total de despeses, les anomenades “despeses fiscals”, formades per les desgravacions, els subsidis, els ajuts i les subvencions, representen quasi el 50 per cent del total de les despeses públiques totals. La qual cosa vol dir que, si fossin suprimides, les despeses de l’estat quedarien reduïdes a la meitat, de manera que reduint els impostos al 50 per cent, es podrien mantenir exactament els mateixos serveis públics com si res.

Ara bé, encara que teòricament sigui així, tampoc no voldria deixar de matisar-ho per no caure en la demagògia fàcil i en l’exageració, perquè cal reconèixer que hi ha despeses fiscals que obeeixen a raons de justícia social indiscutibles.

Però pel fet que algunes siguin justes no vol dir, ni molt menys, que ho siguin totes. Per exemple: els sindicats o els partits polítics s’han de finançar amb càrrec als pressupostos de l’estat? I les festes majors, els festivals de música i el teatre experimental? I les associacions de veïns? I els mitjans de comunicació públics i privats?

I tantes preguntes que caldria formular sobre tants aspectes dels pressupostos que probablement aconsellarien fer foc nou i tornar a començar de zero.

Però, tornant al tema que ens ocupa, resulta que l’església es finança amb un percentatge sobre l’IRPF que els ciutadans que volen destinen a aquesta finalitat en fer la declaració de la renda, i per tant la pregunta correcta en aquest cas seria si el Ministerio de Hacienda cal que presti aquesta col·laboració que, d’altra banda també fa per a altres entitats, entre les quals la majoria de les ONG.

Algú gosaria emprar el mateix sistema de finançament per a altres despeses?

Per tant la qüestió que s’ha de resoldre no és la que fa referència al finançament de l’església, sinó determinar quines són les despeses que han de ser finançades pels pressupostos de l’estat i de la resta d’administracions públiques, perquè altres debats no són més que cortines de fum.