Ens estan entabanant
Desprès de l'anunci de l'acord entre
el Ministerio de Fomento i ACESA per ampliar l'autopista AP-7 he
manifestat pública i privadament la meva contrarietat amb la
solució que es proposa. I ho he fet perquè estic convençut que, una
vegada més, ens han donat gat per llebre.
D'una banda perquè fer la variant de la ciutat de Girona
per l'autopista, a base de construir un carril addicional
i de fer que el tram entre Medinyà i Fornells de la Selva sigui
lliure de peatge és una solució extravagant que no resol el
problema del pas dels vehicles pesants per l'àrea de la
ciutat. Qualsevol que vingui per l'actual N-II des del sud
o que entri procedent de La Jonquera sap quan és d'enrevessat
entrar a l'autopista per fer el tram lliure de peatge i tornar a
sortir per continuar la ruta per la carretera. I, qui no ho sàpiga,
només ho ha de preguntar als milers de transportistes que ho han de
fer constantment per què el valor de les mercaderies que
transporten no admet el sobre-cost del peatge.
D'altra banda perquè substituir el desdoblament d'una
carretera a quatre carrils per dos carrils addicionals a
l'autopista és confondre bou amb bèstia grossa. D'aquesta
manera l'estat no només s'estalviarà el cost econòmic del
desdoblament sinó també el cost polític de decidir el traçat i
d'haver-se d'enfrontar amb les resistències que trobi en el
territori. I ara que són del mateix color els que manen aquí i allà
no és cosa d'obrir ferides que perjudiquin les expectatives
electorals que tant els ha costat de fer realitat.
D'altra banda perquè, en els termes en els que s'ha anunciat,
l'acord fa sospitar que el desdoblament de la N-II entre
Girona i La Jonquera quedarà demorat de forma indefinida
per què, no s'ha pas de ser massa mal pensat per deduir que, si la
concessionària està disposada a fer les obres invertint 500 MEUR
sense cap de les contrapartides habituals en aquests cassos (com
ara l'augment de les tarifes o la pròrroga dels anys de concessió),
deu ser a canvi d'alguna altra cosa, com ara del compromís de
l'estat de no fer-li la competència amb una autovia lliure de
peatge durant el temps que hagi calculat que tardarà en amortitzar
la inversió. I si no és així no entenc el tracte.
I consti que no tinc res a recriminar a ACESA que defensa els
interessos dels seus socis amb una gran eficàcia, sinó que amb els
que no puc estar d'acord és amb tots els que han aplaudit la mesura
de forma incondicional i entusiasta. I sobre tot no puc entendre la
complaença claudicant d'algunes forces polítiques que, per un
costat, es queixen del dèficit fiscal derivat de la manca
d'inversions de l'estat a Catalunya i, per l'altre, accepten
martingales com la descrita que no fa sinó augmentar encara més el
desequilibri heretat.
I és així com s'escriu la nostra dissortada història. Els que manen
fan molta propaganda i parlen molt de cara a la galeria, però
claudiquen per unes engrunes o es deixen entabanar com uns babaus,
de manera que a cada bogada hi perdem un llençol.
On és el sentit comú?
Algú sap de què se n'ha fet? Pot ser que a la majoria de la gent li sembli normal que ja no es pugui pensar diferent? És raonable dir que els que no opinen de la mateixa manera que la majoria son enemics de la causa?
Avui, a Catalunya, o tothom s'alinea
amb les tesis majoritàries o és titllat de catalanòfob, una bonica
paraula que s'empra, sempre despectivament, per denigrar no només
als que es manifesten contraris a les idees d'un determinat sector
de la societat que propugna un nou sistema de relacions de
Catalunya amb Espanya, sinó que també s'aplica a aquells que, des
d'una posició conservadora, simplement accepten la situació
política que defineix la Constitució, com han vingut fent en els
últims vint-i-cinc anys.
Com és possible que passi això? Des de quan defensar l'estabilitat
del sistema i rebutjar aventures de resultats incerts ha de
convertit a la gent en enemics de ningú o en mentiders compulsius?
On s'ha vist?
Francament, el nivell d'irritació dels que voldrien torçar el curs
de la història i que, una vegada que s'han vist enfangats en el
propòsit, s'adonen de les dificultats que comporta conduir una
situació que els supera, està derivant en una agressivitat verbal
desmesurada. Per què els que no combreguem amb els seus objectius
ens hem de convertir, de cop i com per art de màgia, en l'enemic a
abatre? Jo, al menys, no estic disposat a ser titllat
d'anticatalanista per una colla d'aventurers que, pel seu mal cap,
estan fent més mal a Catalunya i als catalans que no havien causat
mai cap dels enemics que suposadament han tingut al llarg de la
història.
Per què s'embolicaven si no tenien clar com se'n podien sortir del
tràngol? Al capdavall han estat ells els que han pres la iniciativa
de posar-ho tot de potes enlaire sense encomanar-se ni a Déu, ni al
diable. En un moment d'eufòria es van sentir tant poderosos i
segurs d'ells mateixos que es van creure capaços de tot, sense
tenir en compte que qualsevol canvi social o polític vol, a més de
raons poderoses, temps, molt de temps.
I ara que veuen que la història és tossuda i que tot el seu
projecte naufraga han de buscar culpables per justificar la seva
ineptitud maldestre. Doncs no. Per molt que diguin el contrari, la
culpa no és dels que no combreguen amb les seves dèries i que les
critiquen per què estan mal fonamentades i, a manca de cap
justificació raonable, no se les creu ningú. No senyor. Els únics
culpables son els promotors de l'aventura i els que no la compartim
només som culpables de suportar la seva mala bava.
Voler fa ser pobre
Vull tot allò que em sembla
raonable. Allò que em pertany per dret i allò que voldria tenir si
hagués estat capaç d’aconseguir-ho. I també vull alguna cosa
que vaig perdre i que no he pogut recuperar. I ho vull a títol
personal, i si m’apuren, també ho vull com a part del
col·lectiu del que formo part.
I no nomes soc jo, sinó que tots volem alguna cosa que un dia vam
deixar de tenir perquè ens la van prendre o la van espoliar a algú
altre que considerem nostre. Qui no ho vol?
Jo, posat a voler, ho voldria tot: benestar, salut, felicitat. I
tenint-ho tot també voldria tenir coses inabastables. Com ara estar
rodejat de gent feliç.
A vegades però em conformaria amb coses més senzilles i properes,
com ara que a cadascú li facin justícia i li tornin allò que li
pertoca. O voldria coses més difícils com ara que ningú hagués de
reclamar res que li hagin pres dintre de casa.

Però la realitat és obstinada i bé sigui individual o col·lectivament tots som víctimes de la història i no poques vegades també som botxins de la història d’altres. Volem el que no tenim, però ens neguem a restituir allò que ens reclamen. Lluïm aires de grandesa, però sense magnanimitat. Som mesquins i gasius fins al ridícul.
Volem i dolem.
La meva avia ja m’ho deia que voler fa ser pobre.
Usura
Fa alguns mesos que vaig alertar de
la profusió d’empreses dedicades a fer préstecs al consum i
del creixement espectacular de la seva activitat com a conseqüència
de l’endeutament de les famílies.
Més recentment el meu crit d’alerta ha anat adreçat a posar
atenció en l’oferiment massiu d’una modalitat de
préstecs que a qualsevol observador de la realitat causaria un cert
nivell d’alarma menys als nostres governants, que estan tant
preocupats pels drets de Catalunya, que s’estan oblidant dels
drets dels seus ciutadans. Es tracta de l’oferiment de
concentrar tots els crèdits en un de sol, adreçat a aquelles
famílies que ja han superat la seva capacitat de fer front a les
quotes que els cauen cada mes.
En els dos casos es tracta de crèdits ràpids i a uns tipus
d'interès que fan esfereir al més pintat, atès que ronden el 2%
mensual, en un moment en el que el tipus oficial del diner està
fixat en el 2’25% anual i en el que el principal índex que
s’aplica als crèdits hipotecaris, l’EURIBOR, està fixat
al 2’9%, també anual.
La pregunta obligada és, quines són les raons per les quals hi ha
gent que s’avé a pagar 10 vegades més del compte per un
préstec?
Segurament les respostes són múltiples, encara que en tots els
casos hi ha un element comú i és que la gent que accepta aquestes
condicions draconianes ja te esgotada la seva capacitat de crèdit
en els circuits tradicionals de bancs i caixes d’estalvis, i
probablement ja esta amb l’aigua al coll.
Se'm pot dir, i amb raó, que des de que es va liberalitzar
l’establiment dels tipus d'interès la usura ha deixat de ser
un delicte, però jo contesto que el préstec lleoní que es fa amb
abús de la situació de necessitat del prestatari és usura, aquí i a
qualsevol part del planeta, i hauria de merèixer alguna
consideració d’aquells que tenen la responsabilitat de
protegir els drets dels consumidors i usuaris, i evitar que siguin
objecte de pràctiques abusives.
Segur que és una feina ingrata, però governar no consisteix només
en passejar en cotxe oficial i dir allò que han de fer els altres.
A vegades també obliga a fer complir les lleis i deixar de fer la
gara-gara als poderosos.
