Navegant per Internet a vegades es troben coses interessants. Avui he trobat un blog (http://dedretes.wordpress.com) amb una informació inquietant.

L'autor es formula la pregunta que encapçala aquest post Qui fa enquestes de matinada?, per endinsar-se en el món poc conegut dels activistes que utilitzen la xarxa per fer propaganda política i manipular la informació.

El problema que tenen alguns polítics a l'hora de pensar propostes per enlluernar als electors és que fa massa temps que no trepitgen el carrer sense el cotxe oficial o que desconeixen en què consisteix realment passar-les magres, no arribar a final de més o ser perseguit pels creditors. Qui no ha patit la penúria és impossible que es posi en la pell del que sap el pa qui s'hi dóna quan no es poden treure deu euros del caixer automàtic perquè no hi ha saldo, o quan s'ha d'anar a la caixa a demanar que et deixin disposar d'un descobert fins a cobrar la nòmina, o quan fa pànic d'agafar el telèfon per si el que truca és el cobrador de la financera que reclama el termini del cotxe que ha quedat impagat i no un amic per convidar-te a sopar.

Veient el que acaba de passar a Kosovo, el paper del govern agafat a contra peu i les reaccions de la llopada independentista, em pregunto a quin país vivim. Ja no sé si som el col·lectiu de ciutadans més ignorants del planeta o si, a còpia de mirar-nos el melic, ens creiem superiors a la resta de la raça humana; una mena de superhomes, però sense sentit del ridícul.

Que l'antiga Iugoslàvia s'està descomposant des de fa anys no és una novetat de la setmana passada. Que en aquella regió s'estan jugant interessos que van molt més enllà dels que pugui tenir la població d'aquells territoris és força més que evident. O és que ningú no es va adonar què, en una imatge insòlita de la celebració de la independència kosovar, la gent brandava banderes albaneses i nord-americanes? Una barreja de símbols espectacular i contradictòria que explicita ben a les clares que allà res no és el que sembla. Però aquí dóna la impressió que a ningú no li sembli estrany, com si fos la cosa més natural del món.

Des de fa uns anys hi ha un grup de catalans privilegiats que tenen molt clares un seguit de coses sobre la llengua que parlen, la que creuen que han de parlar els altres, la que els convé que parli la majoria i la que, la parlin o no, han d'aprendre a parlar la mainada i la que han d'emprar durant l'aprenentatge. I aquesta convicció, elevada a la categoria de dogma, els serveix per pontificar sobre tot allò que contradigui el seu capteniment, encara que els resultats de la seva dèria no permeti constatar, ni de bon tros, l'eficàcia del mètode.

Pretenen, entre altres coses, que parlar una llengua determinada sigui un imperatiu per a tot ésser humà que romangui en el territori, i que parlar-ne una altra sigui considerat un element de disgregació social, contrari a la integració que propugnen, llevat que la segona sigui l'anglès. I com que l'objectiu polític que pretenen és la cohesió de la pleta, defensen la immersió com a antídot contra la segregació.

Aquesta és la pregunta òbvia que qualsevol que escolti les propostes electorals dels partits en campanya electoral es formula. Doncs bé, la resposta és si. Es poden abaixar els impostos i al mateix temps mantenir els serveis públics.

La segona pregunta que ve al cap immediatament és cóm es pot fer un miracle com aquest? I la resposta ja és una mica més complicada de donar perquè no tothom veu l'estat de la mateixa manera, ni comparteix la mateixa forma de fer política.