(Aquest mateix article es pot escoltar fent clic aqui)

Veient l'aigua que baixa, aquests últims dies m'he preguntat sovint sobre la mena de democràcia que estem construint i sobre quines bases la volem aixecar.

Durant el franquisme creia que un dels valors suprems de la llibertat era el dret dels individus a pensar per si mateixos i a discrepar, però ara, sentint allò que sento i veien allò que veig, aviat ho posaria en dubte.

Estic disposat a acceptar que hi ha una majoria social que assumeix l'opinió oficial del govern i dels partits que li donen suport respecte del nou estatut i de totes les afirmacions que conté, algunes de les quals ningú no em negarà que són més que discutibles.

Doncs bé, una vegada acceptada aquesta premissa, algú em podria dir per quina raó tothom ha d'estar-hi d'acord? No pot ser que algun ciutadà pensi que no li agrada tal com està redactat sense, per això, ser un mal català?

És clar que, en un ambient com el que es respira en els darrers mesos, s'ha de ser molt agosarat, o un suïcida, per anar contra corrent i dir el que cada un pensa.

Per molt que diguin el contrari, a aquest país encara li falta recórrer un llarg camí per passar de ser una democràcia formal i convertir-se en una democràcia real en la que les persones siguin realment lliures de pensar i dir allò que pensen, sense por. Un lloc en el que els discrepants siguin considerats ciutadans iguals que els altres i en el que les diferències siguin respectades, perquè també són una part de la veritat.

I mentre això no passi caldrà que posem una mica de calma en el debat, que reduïm una mica el soroll i que deixem de veure enemics allà on només hi ha gent que pensa d'una altra manera perquè hi té tot el dret, encara que no ens agradi.