Feixistes antifeixistes, i viceversa

La setmana passada van ocórrer dos fets que donen peu a reflexionar. D'una banda, a Girona, un partit polític va voler expressar públicament la seva posició de rebuig a la política del govern mentre, al mateix temps, un grup de gent es manifestava a la mateixa hora i en el mateix lloc per rebentar l'acte. Un parell de dies després, a València, un partit polític que havia convocat un acte per presentar el seu candidat a l'alcaldia de la ciutat va ser objecte dels improperis d'un grup d'exaltats que els volien fer la pasqua.

En el primer cas els contra manifestants s'autodenominaven antifeixistes. En el segon cas les víctimes de l'acte van titllar als esvalotadors que els escridassaven de feixistes. Curiosament, tant els contra manifestants de Girona com els manifestants de València feien coses semblants, mantenien actituds similars, cridaven com energumens dedicant paraules poc cordials a la gent objecte de la seva acció i portaven banderes catalanes amb additaments, uns amb estels i els altres amb una franja blava. És a dir que, des de posicions polítiques aparentment contràries, feien exactament les mateixes coses, igualment poc democràtiques, per impedir als que no opinen com ells que expressessin lliurement allò que pensen.

I és que vivim un moment polític molt interessant, en el que els papers d'uns i altres es barregen, en mig de la confusió general només compta allò que expliquen els mitjans de comunicació i les paraules perden el seu sentit i s'utilitzen com abans es feien servir les pedres per llançar-les al cap de l'adversari amb l'esperança de fer-li un esvoranc.

Per què s'irrita tant la gent? Que hi hagi gent de dretes és un requisit imprescindible per a l'existència de gent d'esquerres. Com es definirien sinó les forces polítiques? Per tant, la dreta, en un sistema polític democràtic és tan necessària com l'esquerra i per aquest sol motiu té el dret de ser respectada, des de la discrepància sis es vol, però amb els mateixos drets que qualsevol altre força política, perquè un sistema de partit únic o d'una sola ideologia deixa de ser democràtic.

I quan governa una tendència, l'altra té l'obligació de fer oposició, és a dir, ha de criticar allò que fa el govern i contrastar-ho amb el seu punt de vista perquè l'electorat tingui clar quin és el seu referent. I si el govern s'equivoca, té l'obligació d'emprar tots els mitjans democràtics al seu abast per fer-lo caure, provocar noves eleccions i intentar guanyar-les. Ho va fer el PSOE amb els que va considerar errors del PP. Qui no recorda les manifestacions del nunca mais o del no a la guerra?

Doncs ara que han vingut les tornes, ens ha sortit un govern que no accepta la crítica, que s'irrita i que es crispa amb les accions de l'oposició. Què li passa? És que no s'equivoca mai o és que encara no ha descobert en què consisteix la pugna pel poder en un sistema democràtic? O no sap que la submissió, la adhesión inquebrantable i coses semblants eren abans. Ara els ciutadans tenen alternatives i voten, o es desentenen desencantats de tanta ximpleria.