Alta política d'estar per casa
Està vist i comprovat que quan els polítics catalans ens posem a
fer alta política no som capaços de posar-nos d'acord ni sobre què
és Catalunya.
La prova més evident d'aquesta afirmació la tenim en els
inacabables debats sobre el nou estatut, en els que entre tots hem
organitzat un guirigall que va des de la no delimitació territorial
del principat que, per no emprar la paraula "província", ens deixa
als catalans sense saber on comença i on acaba Catalunya sobre el
mapa (1), fins a la definició
política de la cosa que, a hores d'ara, ja ningú no sap si és una
nació, una regió, una comunitat autònoma, un grapat d'euro de més
al pressupost, una senyora amb barretina o el que decideixin a
última hora dos senyors asseguts en una taula a l'hora de prendre
el cafè del migdia o la copa de mitjanit.
Per això penso que ja va siguen hora que ens dediquem a debatre
sobre altres coses en les que sí que ens podem posar d'acord més de
dos, be sigui perquè les coneixem per experiència pròpia o perquè
les podem conèixer només de veure al nostre voltant, atès que les
tenim a la punta del nas i no ens requereixen més esforç
intel·lectual que mirar, escoltar i, eventualment, entendre què
passa.
Per exemple, ens podríem dedicar a comprendre perquè hi ha tanta
gent que té problemes per arribar a final de mes i a pensar què
podem fer per ajudar-los en el cas que la situació econòmica
general empitjori, augmenti l'atur, el cost de la vida es dispari o
els interessos de les hipoteques es posin a l'alçada dels
núvols.
Què farem si la gent que està endeutada fins a les orelles no pot
pagar els seus deutes? Quina solució els donarem si els executen
les hipoteques i es queden al carrer sense sostre? Quines mesures
prendrem per evitar que en les subhastes perdin tots els esforços
que han fet durant els anys de bonança? Cóm podrem pal·liar,
arribat el cas, el sentiment de frustració col·lectiva, la
desesperació i el ressentiment dels que es quedin sense res?
A vegades penso que a la majoria dels polítics això el importa molt
poc, o gens, i que allò que els preocupa és sortir a la televisió,
aparèixer a la foto i fer declaracions a la premsa parlant sobre
les coses extraordinàries que només passen a la seva imaginació,
però que no resolen el problema a ningú.
I és que no hi ha res més senzill que dir frases brillants sobre el
benestar del poble quan es trepitja moqueta i només es veu el país
des de la finestra del cotxe oficial.
(1) L'article 9 del nou estatut
diu que "el territori de Catalunya és el que correspon
als límits geogràfics i administratius de la Generalitat en el
moment de l’entrada en vigor d’aquest Estatut", cosa
que ja té mèrit tenint en compte que l'entrada en vigor del nou
estatut comporta la derogació de l'article 2 de l'estatut vigent,
segons el qual "el
territori de Catalunya com a comunitat autònoma és el de les
comarques compreses en
les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, en el
moment d'ésser
promulgat el present Estatut".
Un pacte o una altra foto?
Reconec que
l’anunci de l’acord entre el PSOE i CiU per al nou
estatut m’ha agafat de sorpresa. Tot just el divendres
passat, durant la gravació del programa de TVGi “De dos en
dos” vaig manifestar obertament el meu convenciment que
tindríem nou estatut, però confesso que, de tots els escenaris que
havia contemplat, el pacte bilateral entre socialistes i
convergents no hi era.
De moment, però, ningú llevat dels negociadors no sap exactament el
contingut de l’acord ni el text del futur estatut per la qual
cosa és difícil donar una opinió al respecte. Es pot dir, això sí,
que, malgrat totes les proclames, les negociacions s’han dut
a terme sense la transparència promesa, i es pot afirmar, sense
exagerar, que tant el paper del Parlament de Catalunya com el del
Congrés dels Diputats no ha quedat gaire galdós.
En el cas del Congrés la cosa encara es pot pal·liar atès que el
procés per a l’aprovació definitiva del projecte s’ha
de debatre en la Comissió Constitucional i després en el Ple, i
això pot donar ocasió a un debat que permeti donar la veu als que,
al menys de moment, han estat emmudits. Però en el cas del
Parlament de Catalunya dona la sensació que ha quedat absolutament
fora de joc.
Suposo que no seria bo que d’aquesta circumstància, es
tragués la lectura, no gens afalagadora, segons la qual, vist que
el seu paper por ser perfectament suplantat per una conversa entre
els dirigents de dos partits que matemàticament facin una majoria,
la seva funció és una pura formalitat instrumental perfectament
prescindible. Com m’imagino que tampoc no ho seria que els
ciutadans, vist com al final passen les coses, acabin convençuts
que, amb democràcia o sense, costa veure la diferència entre fer
les coses per convicció o per conveniència.
Propaganda, propaganda i només propaganda
Fins ara tenia la impressió de viure
en un país ric veient com les màximes instàncies governamentals es
dedicaven a passar l'estona amb debats metafísics sobre la
naturalesa de les seves relacions amb l'estat del que formen part
i, de retruc, amb la resta del planeta.
Però ara ja en tinc la certesa, després que la premsa es fa ressò
de la notícia segons la qual el Govern es proposa endegar una
campanya publicitària específica per explicar a la ciutadania allò
que ha fet, és a dir, en què s'ha gastat els diners dels impostos a
més de tenir-nos entretinguts.
Dit d'una altra manera: com que el propi Govern està convençut que
la seva gestió és percebuda pels ciutadans com un desastre, ha
decidit que a sobre de patir-lo i d'haver d'assumir les
conseqüències d'allò que no fa, dels impostos recaptats, en
destinarà una part (2,5 milions d'euro) a pagar una campanya
publicitària per fer-nos creure a tots plegats que, encara que no
ho sembli i que ningú no ho noti, el president i tots els seus
consellers fan alguna cosa a més de donar-nos entreteniment amb
debats estèrils i picabaralles.
Deu ser un altre prodigi de la naturalesa dels molts que ens tenia
reservats el destí en aquesta època de meravelles que ens ha tocat
viure.
Si els mateixos responsables de la gestió tenen clar que dona la
sensació que no fan allò que s'espera que facin deu ser una veritat
com una catedral, malgrat que segurament hi ha una bona brigada de
servidors públics que treballen i fan la feina que tenen encomanada
tant be com saben, encara que els responsables d'orientar
políticament la seva tasca estiguin per una altra cosa.
Ara bé, per fer-nos creure el contrari tal vegada no cal que ens
expliquin una obvietat com dir-nos que es gasten molts diners en
coses molt interessants i convenients per al benestar col·lectiu, a
més de gastar-los en fer propaganda. Ni tampoc no cal que ens
diguin que tota la despesa que fan és molt social. No faltaria més.
Com si la Generalitat es pugues gastar els diners dels impostos en
coses diferents de les que corresponen a les competències que té
atribuïdes, com ara ensenyament, sanitat o serveis socials.
Tot plegat és tant poc seriós que, a aquest ritme, aviat ens farien
creure que els impostos els recapten simplement per alleugerir-nos
les butxaques.
En quin món vivim
A vegades penso que els catalans viatgem poc, i si ho fem, ho fem poc per Espanya, o quan ho fem no se fins a quin punt ho aprofitem per conèixer el país i la seva gent més enllà dels paisatges o dels monuments.
Dic això perquè sovint sembla que aquí vivim a la inòpia o que ignorem allò que ens envolta. Vaja com si Catalunya fos el país de les meravelles i tot aquell que no visqui com nosaltres o no comparteixi la nostre manera de veure el món no mereix la nostra atenció, ni ser tingut en compte.

Però qualsevol observador menys optimista que el redactor de la notícia podria fer una altra lectura, en el sentit que, encara avui, 3 de cada 10 ciutadans de Jaén pensa en anar a viure fora del lloc on ha nascut. És a dir que a principis del segle XXI, més de cinquanta anys després de la gran migració que es va produir a la postguerra, un 30 per cent de la població de la província de Jaén encara pensa que el seu futur està fora de la seva terra.
Què hem fet malament entre tots perquè això encara passi?
Segur que es poden fer moltes altres interpretacions de la qüestió però, com a mínim, algú hauria de dedicar alguns minuts del seu preciós temps a reflexionar-hi, començant, és lògic, per la mateixa gent de Jaén. Però no estaria de més que alguns catalans també hi "perdessin" alguna estona perquè aquesta qüestió i altres de semblants també ens interessen.
Prohibit fumar
(Aquest article el podeu
escoltar fent clic aquí)
Tot va començar fa alguns anys quan es van elevar les estadístiques
de trànsit a la categoria de dret suprem a protegir i es van
equiparar a altres drets fonamentals, com ara el dret a la vida o a
la llibertat, per donar-los la màxima protecció legal, fins a
l'extrem de justificar la imposició de conductes individuals,
rigorosament privades, com l'obligació de conduir amb el cinturó de
seguretat posat.
En aquell moment ningú no es va escandalitzar pel fet que una
mesura restrictiva de la llibertat individual de conduir un vehicle
de la manera que cadascú cregués convenient no tenia per objecte
evitar una eventual lesió als drets dels usuaris de la via pública,
ni ningú no es va queixar per la intromissió de la llei en la seva
vida privada. Amb aquell assentiment tàcit es va obrir la porta a
que l'estat benefactor es cregués amb el dret de protegir-nos a
tots dels actes que poguéssim dur a terme contra nosaltres mateixos
i que, traslladats a una estadística, resultessin indicadors de
l'eficàcia dels serveis públics o dels seus gestors.
Cap de nosaltres no va pensar aleshores que, a partir d'aquell acte
de submissió gratuïta, tot polític que arribés a saber allò que han
de fer la resta dels mortals perquè està investit del do democràtic
d'interpretar allò que convé als seus súbdits, encara que ells no
ho sàpiguen, té una excusa magnífica per fer sentir el seu poder a
la vida, la llibertat i la butxaca de tot aquell que gosi fer res
que pugui comprometre la seva estadística.
I així ens va.
A partir d'ahir toca deixar de fumar i, a més a més, amb la
possibilitat afegida de poder denunciar als que infringeixin la
norma que ho prohibeix. Una forma de participació ciutadana,
aquesta de la delació, que allà on s'ha aplicat ha estimulat la
vessant més roïna de la naturalesa humana i ha destruït la
convivència.
I és que, al capdavall, no sé si el que es proposen és construir un
país sense fum o fer-lo irrespirable?
