Avui, encara que no ho sembli, és un dia històric en el que els nostres representants a la Diputació de Girona intentaran refer la història, esborrant els vestigis d'allò que, ara mateix, a les forces polítiques que governen la institució, i fins i tot les que estan a l'oposició, els fa esgarrifança. Avui, probablement per unanimitat, prendran un acord segons el qual retiraran la medalla d'or que la corporació va donar a Franco l'any 1959.

La notícia de la premsa no diu que faran a continuació per fer efectiva la retirada atès l'estat físic del guardonat i la situació política del seu règim.

Si de l'única cosa que es tracta és de deixar constància en un acord que els actuals components de la Diputació no comparteixen el capteniment dels que van concedir la distinció fa 46 anys, la cosa està prou bé, encara que segurament és innecessària, per obvia. Avui, per l’acció inexorable de la biològia, no deuen quedar gaires membres actius del Movimiento Nacional i, els pocs que encara puguin sobreviure, dubto que estiguin en condicions d'anar pel món defensant un passat que, des de la transició, semblava definitivament enterrat per be que alguns semblen entestats a ressuscitar, encara que sigui reobrint ferides profundes o burjant en les llagues de la memòria.

Ara bé, si del que es tracta és de rebobinar o de tornar escriure la història, la cosa promet resultats més espectaculars dels que aparenta. Si es pot esborrar el període franquista, probablement també es podria esborrar selectivament algun altre esdeveniment dels molts que ens poden desplaure, des del jurament de fidelitat de les Corts Catalanes a Felip V l'any 1701, fins a les carbasses d'aquella xicota que ens tenia enamorats quan teníem 14 anys. Per què no?

Però per contribuir a equilibrar les coses, si és que encara hi ha un lloc per a l'agraïment en els components de les nostres institucions, proposo compensar la retirada de la medalla a Franco que es proposa perpetrar la Diputació de Girona, per la concessió de la Creu de Sant Jordi a títol pòstum al difunt dictador en agraÏment de les comarques de Barcelona, de la seva àrea metropolitana i, per extensió, de tota Catalunya per la promulgació, casualment en el mateix any de la concessió del guardó, de la Ley 15/1959, de 11 de mayo per la qual s'autoritzava "el nuevo abastecimiento de agua potable a Barcelona y poblaciones de su zona de influencia" i per les obres que es van fer per donar compliment al seu mandat, gràcies al qual, en un any de sequera com l'actual, poden obrir l'aixeta, beure, rentar la roba, dutxar-se o regar els testos de la terrassa amb aigua del Ter, com si no passés absolutament res.

Feia alguns mesos que en sentir discursos i justificacions per a les polítiques dels nous governants, tant a Cayalunya com a Espanya, tenia la sensació d'haver sentit moltes de les coses que diuen els nouvinguts a l'exercici del poder com a grans paradigmes del moment històric que ens toca viure.

Des de la Generalitat i en allò que ateny a l'ordenació del territori, m'he cansat de sentir afirmacions d'una rotunditat extraordinària sobre la necessitat de planificar el territori per tal d'evitar els excessos en la construcció que ocupa el territori de forma abusiva, amb els subseqüents impactes sobre el paisatge, el medi natural i la mobilitat de les persones. Des del govern d'Espanya, fent referència a la manca d'habitatge a preus accessibles per a la gent d'economia modesta, he sentit formular propòsits d'actuacions contra l'especulació i la carestia de sòl apte per edificar que tenia per coneguts.

Per això quan en les darreres setmanes he tingut ocasió de revisar el passat que a mi no em sembla tant llunyà he quedat consternat en comprovar que moltes d'aquestes coses tant transcendents ja havien preocupat als que governaven fa 50 anys. El llenguatge ha variat una mica, però les idees de fons són exactament les mateixes i, allò que em sembla més greu, les receptes que proposen per arreglar-ho no han canviat gens.

Jutgi sinó el lector:

La acción urbanística ha de preceder al fenómeno demográfico, y, en vez de ser su consecuencia, debe encauzarlo hacia lugares adecuados, limitar el crecimiento de las grandes ciudades y vitalizar, en cambio, los núcleos de equilibrado desarrollo, en los que se armonizan las economías agrícolas, industrial y urbana, formando unidades de gran estabilidad económico-social. Por tanto, ha de eliminarse el señuelo de los proyectos a plazo inmediato, que remedian, cuanto más, necesidades de un sector mínimo de la población, y afrontar los que, por responder precisamente a una visión amplia en el tiempo y en el espacio, contribuyen más definitiva y extensamente a la consecución del bienestar. Se impone establecer el régimen adecuado frente a la especulación del suelo y la irregularidad en el proceso de urbanización que atribuya la carga de subvenir a ésta a quien recibe directamente sus beneficios. Y abandonando el marco localista, partir, por el contrario, de una perspectiva de mayor alcance que permita ordenar urbanísticamente, bajo la dirección de órganos específicos, el territorio de provincias, comarcas y municipios, en esta gradación sucesiva que integra la unidad orgánica que es el Estado Nacional.

Els sona alguna de les coses del paràgraf transcrit? Doncs sàpiguen que és extret de l’exposició de motius de la Ley sobre régimen del suelo y ordenación urbana, de 12 de mayo de 1956 i que, com no podia ser d’altra manera en aquel any, venia sancionada pel general Franco.

En torn d'aquest procés que s'ha vingut a anomenar el NOU estatut, tant els polítics com els mitjans de comunicació estan utilitzant un seguit d’expressions que, si no s'expliquen, poden donar lloc a molts equívocs. Val a dir que en algun cas no es tracta de cap error innocent, sinó que la utilització d'algunes expressions és totalment voluntària i conscient, sigui per reforçar el punt de vista del qui la utilitza o per obtenir complicitats i adhesions en el públic al qual s'adreça. En altres casos, em dol dir-ho, crec que només s’empren pel desconeixement sobre la matèria del que parla.

I és que en aquest debat s'encreuen dos qüestions molt diferents, per bé que molt potents totes dues: d'una banda, una teoria política elaborada a partir d'una idea de país que serveix d'argumentari i que inspira el model utòpic al qual cadascú vol arribar; i d'altra banda, la ciència jurídic-constitucional nascuda del coneixement teòric dels especialistes i modulada per les decisions dels òrgans que tenen atribuïda la interpretació dels textos constitucionals.

Un i altre món tenen alguns punts de trobada, però en la majoria d'ocasions es tracte de simples punts d'intersecció, en els que es creuen, però que rarament marquen un camí comú. Es diu, per explicar-ho, que la política és l'art del possible i que la voluntat popular no ha de quedar encotillada per les normes que han fet altres, si es té en compte que les pot modificar. I això només és cert en part.

En l'estira i arronsa que comporta el debat entre la permanència i el canvi s'oblida, massa sovint, que la força dels països no rau precisament en la seva capacitat de reinventar-se cada dia o de capgirar les bases de la seva convivència cada vegada que hi ha un canvi de govern, sinó en la seva capacitat d'adaptar-se als canvis que els imposa la història des de l'estabilitat institucional.

Els problemes financers no els canvien les lleis, sinó la voluntat dels governants; els conflictes de convivència no depenen tant de les competències dels que manen sinó de la manera com es gestionen; la qualitat dels serveis públics no depèn només dels diners que s'esmercen a finançar-los sinó també, i en no poca mesura, en la voluntat de les persones que els presten; i la llibertat dels ciutadans no neix de la voluntat dels que tenen el poder, sinó del marc legal que la protegeix amb eficàcia.

I així podria continuar proposant una llista inacabable de raons per evitar fer experiments innecessaris amb les institucions, i exposar-ne d'altres per posar de relleu la conveniència de no tocar-les si no és amb l'acord de tots. Perquè si només són volgudes per uns, encara que siguin molts, mai no seran de tots i tard o d'hora tornaran a canviar, com un pèndol. Com ha ha passat en aquest país quasi sempre.

En això de la reforma de l’estatut, desprès d'un any de marejar la perdiu, sembla que està arribant l'hora de donar el premi del concurs a aquell que la deia més grossa (o més petita).

Veient que el tema s'estava podrint, el Govern ha decidit que allò que no havia estat capaç de fer durant tot el temps que va durar la primera lectura, ara s'ha de resoldre en una setmana crucial en la que totes les discrepàncies i desacords s'han de resoldre com per art de màgia, abans les desavinences i enfrontaments no s'emportin per davant el tripartit i tota la seva retòrica.

Val a dir que es tracta d'una decisió intel·ligent. Segurament la primera de la nova era, quasi dos anys desprès d'haver inaugurat aquest període de gràcia que ha de portar a Catalunya i als catalans a les més altes cotes d'autogovern que s'hagi pogut imaginar mai ningú, no per a res, sinó perquè segons ens volen fer creure mai aquest pais no havia tingut l'immens privilegi de tenir un govern catalanista i d'esquerres.

Desprès de les expectatives que s'han generat, malgrat que segons resulta de l'últim baròmetre d'opinió el tema no interessi pràcticament a ningú, el Govern sembla haver-se posat d'acord que aquesta comèdia de l'estatut s'ha d'acabar d’una vegada. Encara que no surti el que voldrien els més exigents, sembla que hi comença a haver un cert consens en considerar que més ens val a tots plegats un estatut possible, és a dir, que es pugui encabir en la Constitució espanyola, que no pas una novela de cavalleria o un brindis al sol, que no vegi mai la llum.

I ara, una vegada acordada la sortida al problema, serà bonic de veure com s'ho farà cada partit per explicar als seus electors i militants la solució que s'adopti. Si el PP accepta la solució, com sembla que passarà, com s'ho faran els seus adversaris per dir que voten junts la mateixa proposta? Trencarem entre tots el miratge? O algú exigirà deixar-lo al marge o, per no semblar estar en el mateix bàndol, preferirà quedar exclós del consens?

En tot cas abans no finalitzi aquest més sabrem qui passa el rubicó.