Ser progre en els temps que corren, o fer-se'l, s'ha convertit en una cosa molt complicada. És més, en alguns casos fins i tot deu ser perillós per a la salut.

Els que tenen la possibilitat de manejar un pressupost públic son els únics que ho tenen una mica arreglat: diuen que allò que es gasten té una marcat caràcter social i ja n'hi ha prou. Però els que no tenen la possibilitat de remenar diners del comú ho tenen més complicat.

Uns, per què per sortir de l'anonimat o de l'oposició, es veuen obligats a fer pactes estrambòtics amb gent amb la que no tenen res més en comú que el desfici per dir que son d'esquerres, malgrat que alguns, d'esquerres, no en tenen gaire res segons es desprèn de la seva manera de fer. Altres, per fer veure que són allò que diuen, han de defensar coses que estan en contradicció absoluta amb allò que han de fer, perquè no poden fer altra cosa o perquè no la volen fer, malgrat dir el contrari.

I passa que cada día la contradicció entre allò que prediquen i allò que fan genera situacions pintoresques.

A les nostres comarques, que quan fem veure que som alguna cosa ho som més que ningú, tenim exemples molt divertits de pèrdua de l'orientació i de contacte amb la realitat.

D'una banda, hi ha qui, per convicció o per conveniència, ha esdevingut idòlatra del paisatge tal com el prediquen a la capital, i s'ha posat a donar arguments als partidaris de convertir-nos en un pesebre per incorporar-los en els instruments coercitius del sistema per que no deixem de ser la postal que alguns volen que siguem, i així poder gaudir de la contemplació del panorama quan surten els caps de setmana o per les vacances.

Al mateix temps, altres dels que combreguen amb les mateixes rodes de molí, cabilen per escampar parcs eòlics, teulats solars i "horts fotovoltaics" arreu del país, convertint els arbres en molins de vent, les teules en escalfadors i les cols en plaques solars, provocant reaccions dels seus propis correligionaris que s'escandalitzen amb la sola idea d'imaginar-se la postal convertida en una central energètica, mostrari de totes les modalitats sostenibles i renovables que hom es pugui imaginar.

Haurem d'esperar que algun dia deixin de preocupar-se de les etiquetes i comencin a assumir amb normalitat que el món és com és i que no canvia amb tanta facilitat com voldrien? Fa cent anys encara no s'havia produit la revolució d'octubre i a les seves derivades, les esquerres modernes, encara els faltaven molts anys per nèixer i, malgrat tot, el planeta havia sobreviscut. I ara, encara que s'esforcin en fer-nos creure que tot s'acaba, també sobreviurà, amb ells i les seves teories, i sense.

O és que, des de que manen tant, Darwin ha deixat de tenir raó?

El debat sobre les infraestructures continua sobre la taula com si el temps s’hagués aturat. Les administracions públiques, autoerigides en promotores exclusives del desenvolupament del país i del progrès dels seus ciutadans, es debaten entre la necessitat de tirar endavant allò més urgent i la conveniència de contentar les resistències que hi ha al territori, en una contradicció permanent entre allò que saben que han de fer i allò que no els convé tirar endavant si no volen perdre punts davant d’un electorat ja prou desencantat.

L’anomenada societat civil, bàsicament representada pels sectors econòmics i empresarials, es debaten entre l’urgència de pressionar a les administracions per que prenguin les decisions que porten dècades anunciant i el temor a perdre el favor del poder si el contradiuen o l’incomoden. Tant és així que no resulta infreqüent llegir o escoltar declaracions o manifestacions dels seus líders recolzant les iniciatives de l’administració en manifesta contradicció amb els seus interessos, en lloc de defensar un marc de lliberalització i lliure competència que els permeti prendre el lideratge d’una procès que, al ritme que porta, és una amenaça per a la capacitat de competir del país i de les empreses en un món que s’ha fet petit, que no coneix fronteres comercials i que no està de gaire romanços a l’hora de fer fora del mercat a qui no és capaç d’estar a l’alçada.

I en front de tots, els petits grups de pressió, absolutament minoritaris, però amb una gran capacitat per promoure la mala consciència d’uns i altres, als que tenen acovardits fins al punt que hi ha moments en els que els “istes” de tota mena sembla que s’hagin fet els amos de les decisions colectives i els jutges inapel·lables de tot allò que no s’adigui a la seva particular manera de veure el món.

I així estem. Encallats cadescú en la seva parcel·la del terreny de joc, sense anar endavant ni endarrera, amb cara d’estupefacció general, mentre tothom s’atreveix a passarnos la mà per la cara i a fer-nos pam i pipa.

Ja en farem força de lamentar-nos si no tenim el coratge d’enfrontar-nos al repte de decidir. Està molt bé donar les culpes als altres quan alguna cosa no funciona, però si passa el temps i segueix sense funcionar deu ser que, a més de queixar-se, s’ha de fer alguna cosa. O no?

I una de les coses que no pot esperar més és seure a la taula per parlar tots: les administracions (que no fan ni deixen fer), la societat civil (que tal vegada parla massa i fa poc), i els principals moviments “istes” (que en algun tema tal vegada haurien de començar a mossegar-se la llengua), per posar-se d’acord en uns mínims que son imprescindibles i irrenunciables per no començar a anar enrera tots plegats, en una pendent imparable com un tobogan.

En diguin pacte d’estat o com vulguin dir-li, el lideri l’administració o qui vulgui, mentre es faci i podem sortir de l’atzucac. Perquè si no ho fem aviat ja no ens caldrà ni l’autopista, ni l’AVE, ni l’aeroport, ni els trens de rodalies, ni cap cinturó, sinó un miracle.