I tot plegat per a què?
Pel que sembla,
tornen a venir mals temps per a la política catalana. Una vegada
més, com ha passat al llarg de la història dels últims 600 anys,
els que tenien l’obligació de governar el país s’han
posat a somniar truites i s’han equivocat. Han ignorat on
vivim i quin sistema legal ens empara, i ens han volgut fer creure
en una entelèquia que no encaixa. Per això ja es comencen a sentir
les lamentacions d’uns i els cants de sirena d’altres
veient que la cosa no sortirà bé.
I és que els catalans mai no hem tingut sort. Aquí el que no té un
somni, té un model i així ens va.
Els del model ens fan víctimes de l’autoritarisme.
Però quan ens fan córrer darrera del somni acabem topant de nassos
amb la realitat i després d’esforços inútils solem quedar com
estàvem, o pitjor. Només cal llegir una mica la història amb una
mica d’objectivitat per adonar-nos’en. Mai no ha fallat
perquè o ens hem equivocat al triar l’objectiu, o no hem
sabut amb qui ens jugàvem els calés, o hem errat en
l’estratègia, o no hem sabut posar a la pràctica el
capteniment col·lectiu, però sempre, sense cap excepció,
l’hem espifiat.
Algunes vegades ha estat perquè l’adversari no era
l’adversari o era més intel·ligent, altres perquè era més
intrigant, altres perquè era més fort, però sempre, en qualsevol
circumstància, ens han posat a lloc. I aquesta vegada, com no podia
ser d’altra manera, sembla que la cosa no arribarà gaire més
lluny que les anteriors i, després de quasi quatre anys de
xerrameca, de tensions absurdes, de discussions peregrines, de
males maneres i mala bava, ens tornarem a quedar com estàvem al
començament, com allò que som, hem estat en el passat i serem en el
futur.
Haurà valgut la pena?
Com sempre hi haurà opinions per a tots els gustos. Alguns que no
s’equivoquen mai es sentiran frustrats i fins i tot ofesos
amb la pífia, mentre altres es guanyaran la seva enemistat eterna
celebrant la desfeta del miratge.
I tot plegat per a què?
Alerta que torna la censura
A partir de la
publicació a La Vanguardia del diumenge 18 de març, que el Director
de Comunicació de la Presidència de la Generalitat coacciona a
periodistes per controlar la informació que apareix als mitjans
sobre l’Estatut, la cosa, a parer meu, comença a passar de
taca d’oli.
Fins ara, al menys a mi em donava la sensació que als pares de la
reforma estatutària els passava com a la mainada quan el mestre els
arreplega fent trampes. Quin sentit tindria sinó tanta xerrameca?
Si, al redactar el nou estatut, tant el Parlament de Catalunya, com
els partits que hi eren representats i la majoria dels ciutadans
que donaven suport a la iniciativa feien allò que els estava permès
de fer, d’acord amb la llei, no calia pas fer tants
escarafalls, encara que hi hagués una minoria de repatanis que
posessin en dubte la bondat de l’engendre.
Ara be, una vegada perpetrada l’aprovació i sotmesa a
referèndum ja es va veure una mica millor que a la majoria dels
catalans això del nou estatut els importava un rave, en part perquè
segurament estaven tips de la cançó de l’enfadós dels llargs
mesos de debat que van precedir l’aprovació, però en part
també perquè s’enflairaven que si el text aprovat era tant bo
com deien no calia dir tantes bertranades per defensar-lo. Vaja que
probablement hi va haver no pocs ciutadans als que no els feia
gaire bona espina l’èmfasi que es posava en alguns aspectes
del text, ni amb la vehemència amb que eren presentats, ni les
desqualificacions que es dedicaven als que posaven en dubte la seva
oportunitat que donaven a entendre, ben a les clares, que els
promotors de la cosa s’estaven passant de la ratlla.
Després va venir la història dels recursos
d’inconstitucionalitat, els improperis contra tots els que
els havien promogut (inclos el Defensor del Poble) i, més tard, ha
arribat la intoxicació sobre el Tribunal Constitucional i els seus
membres, amb intents barroers de desqualificar la institució,
manipular la designació dels seus membres, posar en dubte la
independència dels seus magistrats i sembrar el dubte sobre la
legitimitat de la resolució dels recursos plantejats si es produeix
en un sentit diferent del que desitgen els que ara manen.
Val a dir, però, que tot plegat ha estat possible en bona mesura
gràcies a la docilitat dels mitjans de comunicació pels que no
sembla haver passat el temps del sobre blau i del motorista. Fins
que, a saber perquè, un periodista se n’ha afartat i ha gosat
denunciar-ho: la Generalitat, per mitjà dels galifardeus a sou del
seu sistema de manipulació de l’opinió pública, fins i tot es
permet d’amenaçar als repòrters insubmisos, que ja té
mèrit.
Vaja que, si condeix l’exemple, el proper pas deurà ser el
restabliment formal de la censura o la nacionalització de la
premsa, no per opinar d’una manera diferent a com li
convindria al govern, sinó per dir mentides que és com ara es diu
al fet de discrepar.
Feixistes antifeixistes, i viceversa
La setmana passada van ocórrer dos
fets que donen peu a reflexionar. D'una banda, a Girona, un partit
polític va voler expressar públicament la seva posició de rebuig a
la política del govern mentre, al mateix temps, un grup de gent es
manifestava a la mateixa hora i en el mateix lloc per rebentar
l'acte. Un parell de dies després, a València, un partit polític
que havia convocat un acte per presentar el seu candidat a
l'alcaldia de la ciutat va ser objecte dels improperis d'un grup
d'exaltats que els volien fer la pasqua.
En el primer cas els contra manifestants s'autodenominaven
antifeixistes. En el segon cas les víctimes de l'acte van titllar
als esvalotadors que els escridassaven de feixistes. Curiosament,
tant els contra manifestants de Girona com els manifestants de
València feien coses semblants, mantenien actituds similars,
cridaven com energumens dedicant paraules poc cordials a la gent
objecte de la seva acció i portaven banderes catalanes amb
additaments, uns amb estels i els altres amb una franja blava. És a
dir que, des de posicions polítiques aparentment contràries, feien
exactament les mateixes coses, igualment poc democràtiques, per
impedir als que no opinen com ells que expressessin lliurement allò
que pensen.
I és que vivim un moment polític molt interessant, en el que els
papers d'uns i altres es barregen, en mig de la confusió general
només compta allò que expliquen els mitjans de comunicació i les
paraules perden el seu sentit i s'utilitzen com abans es feien
servir les pedres per llançar-les al cap de l'adversari amb
l'esperança de fer-li un esvoranc.
Per què s'irrita tant la gent? Que hi hagi gent de dretes és un
requisit imprescindible per a l'existència de gent d'esquerres. Com
es definirien sinó les forces polítiques? Per tant, la dreta, en un
sistema polític democràtic és tan necessària com l'esquerra i per
aquest sol motiu té el dret de ser respectada, des de la
discrepància sis es vol, però amb els mateixos drets que qualsevol
altre força política, perquè un sistema de partit únic o d'una sola
ideologia deixa de ser democràtic.
I quan governa una tendència, l'altra té l'obligació de fer
oposició, és a dir, ha de criticar allò que fa el govern i
contrastar-ho amb el seu punt de vista perquè l'electorat tingui
clar quin és el seu referent. I si el govern s'equivoca, té
l'obligació d'emprar tots els mitjans democràtics al seu abast per
fer-lo caure, provocar noves eleccions i intentar guanyar-les. Ho
va fer el PSOE amb els que va considerar errors del PP. Qui no
recorda les manifestacions del nunca mais o del no a la
guerra?
Doncs ara que han vingut les tornes, ens ha sortit un govern que no
accepta la crítica, que s'irrita i que es crispa amb les accions de
l'oposició. Què li passa? És que no s'equivoca mai o és que encara
no ha descobert en què consisteix la pugna pel poder en un sistema
democràtic? O no sap que la submissió, la adhesión
inquebrantable i coses semblants eren abans. Ara els ciutadans
tenen alternatives i voten, o es desentenen desencantats de tanta
ximpleria.
La pobresa fa mal d'ulls
Com que no pertoca als ajuntaments
combatre les causes per les quals hi ha gent que s'amuntega en
habitatges inadequats per acollir més persones de les que d'acord
amb els nostres standard de benestar resulten admissibles,
alguns municipis s'han llançat a una carrera absurda per combatre
alguns dels efectes de la misèria com la sobre ocupació dels
anomenats "pisos pastera".
Dit d'altra manera, com que no és prou complicat i car trobar un
pis on viure, ara, a sobre, caldrà que els més pobres se les
empesquin per viure d'acord amb els criteris que disposi
l'autoritat per no ferir la sensibilitat dels seus veïns.
I és que, de la mateixa manera que els responsables municipals
encara no s'han volgut assabentar que, qui pot, paga per anar amb
cotxe a tot arreu per molt que els compliqui la vida als
responsables de trànsit o molesti als defensors del protocol de
Kyoto, no deuen recordar (alguns perquè per edat no poden haver-ho
vist) que, no fa tants anys, les nostres ciutats estaven rodejades
de cinturons de misèria en els que la gent malvivia en barraques
miserables, sense cap servei i en condicions sanitàries inaudites,
no perquè els agradés viure d'aquella manera, sinó perquè, a manca
de disponibilitats econòmiques i de possibilitats d'accedir a
habitatges dignes, s'havien de conformar a viure com podien.
Amb el temps, aquella gent va estabilitzar la seva vida, va
millorar la seva capacitat adquisitiva i ara la majoria disposa
d'un habitatge digne, i alguns molt més que digne.
En aquella època el procés es va produir al marge i, qui va voler,
es va estalviar de veure la realitat del que passava. Com a molt
podia veure la misèria a distància, tot passant per l'extraradi
anant d'una banda a l'altra, però eren molt pocs els que gosaven
apropar-se per veure de prop les penúries d'aquells barris
insalubres i maleïts.
Però ara les coses són diferents. Els pobres i els nou vinguts
sense recursos no poden crear barris de cabanes. Ara s'han de
buscar la vida al bell mig de l'opulència i fan mall d'ulls. No es
poden amagar i molesten a les bones consciències. Per això no
m'estranyaria que, si no se'n surten d'altra manera, alguns
municipis acabin fent ordenances per prohibir la pobresa.
