Resulta paradoxal, però la política sovint depara sorpreses com la del referèndum de ratificació de la Constitució per a Europa del diumenge passat a França. Amb un 70 % de participació pràcticament el 55 % dels francesos han dit que no.

Des que fa uns mesos el partit socialista va fer públiques les seves discrepàncies internes, els sondejos ho anunciaven. I ara s’ha confirmat amb contundència. La majoria dels francesos no vol aquesta Constitució ni, probablement, no en vol qualsevol altre.
És a dir que la majoria dels ciutadans d’un dels estats fundadors de la Unió, 50 anys desprès, s’hi gira d’esquena. Què ha pogut passar que expliqui aquest daltabaix? Quines conseqüències portarà?

Temps hi haurà per analitzar a fons la debacle, mentre haurem de veure què passa aquesta mateixa setmana a Holanda, on les previsions són tant o més pessimistes que les franceses de les darreres setmanes.

Tant a França com a Holanda, igual que va passar aquí durant la nostra campanya, els temes que han estat damunt de la taula de la campanya no és la Constitució Europea sinó les grans qüestions de la política interna de cadascun, emmascarades amb pinzellades de doctrina partidista.

La gent d’esquerres rebutjant-la per ser poc social, els verds per ser poc ambiciosa en allò que fa referència a l’ecologia, els alternatius, els altermundistes, els extraparlamentaris i els antisistema per considerar-la massa lliberal i protectora del lliure mercat, els de la dreta dura per ser una amenaça per a les essències nacionals, i així en un llarg etcètera que avarca des de l’esquerra a la dreta més extremes, passant per amplis sectors del socialisme que no ha trobat encara el nord ni el lideratge desprès de la pèrdua del poder.

Vist així, per sobre, sembla simplement que els francesos estiguin molt enfadats amb la situació política que els toca viure i que hagin volgut convertir el vot en un acte de protesta, no tant pel contingut de la Constitució que rebutgen, sinó com una manifestació de rebel·lia contra el sistema i la classe política que els governa. Una protesta contundent i sorollosa, sense pal·liatius.

Molt bé, però a partir d’ara què? Els francesos, fins i tot els que han votat que no, volen realment el declivi de l’influència de França a Europa?

En una Unió Europea amb 25 estats membres es fa difícil pensar en “l’altra” Europa que prediquen alguns. Dels 25, 10 acaben d’entrar justament fa un any, i estan molt lluny en termes econòmics i socials de l’Europa a 15. I els 15, amb un dels fundadors posat d’esquena al projecte, un altre a punt d’emular-lo i el més gran de tots, Alemanya, en plena crisi política i econòmica, no sembla que estiguin en les millors condicions per ajudar-los.

Per tant, caldrà estar atents per veure què passarà en el vell continent, però tot fa presagiar que, mentre no s’esvaeixi la borrasca vénen aires de tempesta.

A ningú no se li escapa el valor d’una imatge encara que no tingui una especial sensibilitat, per molt que alguns s’empesquin a veure allò que està més enllà de l’evidència i que busquin intencions i missatges que transcendeixen la mera aparença gràfica.

Per això, quan he vist les que ens han ofert les televisions i els diaris de la visita israeliana del President i del seu seguici, la primera reacció que he tingut ha estat de vergonya aliena, i també pròpia. Ho sento, però davant d’algunes situacions no sóc capaç de valorar ni d’entendre més enllà del que puc veure, sentir o tocar.

I si són certes les “anècdotes” que han transcendit i no són un muntatge, deu n’hi do!

Segurament és culpa dels periodistes enemics de Catalunya infiltrats en la comitiva que tenien ganes o instruccions de fer-nos quedar malament a tots els catalans en la figura del nostre President, però jo no m’imagino un cap d’estat o de govern d’un país del nostre entorn en situacions semblants.

No sé si altres són capaços de fer coses com les que fan els nostres més alts dignataris, però si les fan, m’imagino que tenen la precaució de fer-les quan no hi ha les càmeres al davant per deixar testimoni gràfic de les seves facècies o quan no hi ha periodistes que aixequin acta de les seves relliscades.

No per a res, sinó simplement per no semblar una cosa diferent de la que volen aparentar ser i perquè els ciutadans als que representen no es puguin sentir confosos, desconcertats, escandalitzats o avergonyits per l’impacte de les imatges o de les declaracions sobre les heroïcitats que fan.

Ja és prou patètic que una persona altament representativa del país, que va pel món amb un document d’identitat i probablement també amb un passaport espanyols, munti la seva particular festa de la bandereta per justificar un estirabot a sumar a la llarga llista dels que ja porta acumulats. Ara be, atesa la seva personalitat i curriculum, tal vegada si que les seves bertranades poden ser tingudes per anecdòtiques.

Però que el cap de la delegació oficial i màxima autoritat de Catalunya i del seu govern oblidi, una vegada més, el paper institucional de representació del país i dels seus ciutadans que li pertoca ja comença a resultar perillós i no fa més que confirmar la meva teoria segons la qual els catalans dels darrers 600 anys, llevat d’algun honrós i excepcional parèntesi, des del compromís de Casp al 1412 han estat víctimes de l’arrogància, el fanatisme o la manca d’intel·ligència dels seus governants.

Durant el primer cap de setmana del cinquantenari de Girona Temps de Flors hem vist com la ciutat s’omplia de visitants. L’ambient que es podia veure pels carrers era extraordinari i a la immensa majoria de les persones que anaven d’un lloc a l’altre contemplant l’espectacle, malgrat les aglomeracions i les cues, se les veia satisfetes.

Gent de totes les edats i condicions semblaven contents d’haver escollit la visita a Girona per passar el seu dia de lleure.

I aquesta és una ocasió magnífica per tornar a constatar que en matèria d’atracció del turisme i de satisfacció dels visitants encara no hi ha res escrit.

Qui havia de dir als promotors de les primeres exposicions que, 50 anys més tard, aquella iniciativa seria un dels principals atractius de la ciutat que l’acull?

Totes les ciutats voldrien trobar un esdeveniment que, ni que sigui per uns dies l’any, les posés en el centre d’atenció dels milers de persones que es desplacen per raons de lleure i que, a més de voltar, mengen, beuen i compren.

I Girona ho ha aconseguit amb una idea modesta, però genial: posar en valor les pedres del barri vell convertint-les en l’escenari d’una explosió floral de colors.

I a més a més l’esdeveniment és efímer per naturalesa: dura tant com les flors que s’exposen i aquesta circumstància convida a fer noves edicions, un any darrera l’altra.

Quasi tota la ciutat participa de l’esclat, encara que no tothom ajuda a coronar-lo amb l’èxit. Per la passivitat d’alguns es podria pensar que l’esforç d’uns pocs és un regal per a tots. I això no és just.

Per això no sé si mai els gironins sabran mostrar el seu reconeixement a aquell grup de persones que portaven els testos dels seus jardins i terrasses i els seu rams a l’exposició, simplement pel gust de lluir-los i de comparar-los els uns amb els altres per veure quins eren els més bonics.

Segurament la millor manera de fer-ho seria poder celebrar el centenari.

Només lamento que jo ja no hi seré per veure-ho.